Rés a celebrar

Rés a celebrar, perquè com ja he publicat a les xarxes: podré fer canvi de roba; aprofitar la nostra ‘chaise longue’; meditar...

Rés a celebrar perquè fer festa d’un descobriment que ja existia no cap enmig dels meus cànons com a persona civilitzada.

Rés a celebrar perquè la ‘hispanitat’ no es fa fefaent per només una data, sinó pel conjunt d’accions que, sigui dit, enlluernen per la seva absència.

Rés a celebrar perquè és del tot il·lògic que se’ns titlli de separatistes –als catalans- per voler obrir els comerços demà, mentre a la capital de la Nació es permet accedir als centres comercials per fer les seves compres.

Finalment, rés a celebrar perquè no em sento capaç d’obrir un tap de botella per congratular escenes que no m’agraden... Prefereixo fer-ho, un dia qualsevol, perquè estic viva.

No els oblidem, almenys mentre puguem. #DiaMundialdelAlzheimer #21S

Viu, i deixa viure si us plau...

“Estic depressiva, enfadada, decebuda, contenta, radiant, enamorada, trista, nostàlgica....” situacions emocionals que escoltem molt sovint i que fins i tot intuïm de segons qui, només en mirar si el seu somriure és ple o només massa tímid. El nostre cos i la nostra ment han estat creats per suportar diferents estats d’ànim, per superar-los en la majoria dels casos i per mostrar-los -ni que ens esforcem a negar-los-.

La resiliència humana –paraula que no fa pas massa temps vaig descobrir- hauríem de plantejar-la com a una mena de creixement emocional i físic sense precedents, que ens envaeix de forma totalment inconscient i que és del tot positiva, com fa amb els animals irracionals. Benvinguda sigui, sigui dit. Fins aquí, d’acord amb els aclariments sense ferir ningú.

Segona part -i partint de la base que tothom hem arribat aquí igual i que marxarem de la mateixa manera-, per què aquesta resiliència innata i intel·ligent, sense cap mena de dubte, de vegades es transforma en un atac al pròxim més proper de manera concloent?. Per aconseguir ser el primer?, el més victorejat?, el millor dels millors sense ni tan sols parar-nos a pensar a qui i què estem destruint en la fita?.

Potser és veritat que cal estar a les portes del ‘més enllà’ per canviar els cànons que mantenim com a propis, però us asseguro que he pogut comprovar que en algunes persones, ni així. Serà que el fet que van a estar a punt de deixar la Terra només era un estat bucòlic?...

Viviu i deixeu viure. Rés més, si us plau.

No tinc ganes d'escriure el que penso...

Ni són salms, ni són paraules. És l'ara.

Poca cosa a dir, molt a sentir.

Més d'un mes sense escriure aquí ni una paraula tot i expressar-ne, però, moltes. Però, què fer quan no s'hi pot fer rés? Pregunta de difícil resposta per a alguns, i de ràpida reacció per a d'altres. M'incloc al sac de la gent que ha optat pel segon cas. Som, crec, més feliços.

Uf!, pensareu. On ha quedat la Mercè de fa només uns mesos? Ep!, que segueixo vigilant de prop l'enemic, però aquest cop sense fer-m'hi cap mena de mala sang. No val la pena.

La vida es bella, com apuntava Roberto Benigni i, sabeu què?, m'apunto a la idea.

Mentre es pugui sentir, tot és gens ufà. 

Acceptem-ho així

Hi ha dies que et posen al teu lloc, allà a on no t'hi vols veure sigui per orgull, per negació, o simplement perquè no hi vols ser-hi, perquè encara no toca... Però la vida et té al dia i a l'hora, marcat així per recordar-t'ho, i això, per molt que t'hi esforcis no pots canviar-ho. Diuen que rés no passa per casualitat... Començo a creure'm-ho.

En el fons la vida és digna. És força encertada. Només som nosaltres, els humans amb cos i ment (centrada o no), qui de vegades la volem fer caminar per sendes que no li corresponen. I ella, la vida (clar), es revela i te'n fa versos i versions perquè te'n adonis.

A mi m'ha passat això un munt de cops i mai n'aprenc del tot, però avui ha estat un d'aquests dies en què m'he negat a la realitat, i he perdut. He intentat sobreviure a una certesa que ni jo ni totes les circumstàncies que li vulgui afegir de guarnició, mai no podré canviar.

Els límits hi són i, els volem passar per alt? Les conseqüències llavors no en són més que un niu de frustracions que, en el fons, alimentem dia rere dia per mostrar (o demostrar-nos) que estem per damunt d'aquestes minieses... 

I no ho són de minieses. Són el que som cada un de nosaltres i són el reflex d'allò que podem -o no- engegar. Acceptem-ho així.

Han tancat els nostres drets a la capsa de Pandora

Algú va dir a les xarxes fa just una setmana que del tema de Grècia el més caòtic seria el desplegament abusiu dels medis informatius ja que no hi tindria cabuda cap més tema a les columnes durant molts dies. Després del referèndum del poble grec de diumenge dia 6 de juliol els rotatius ens han volgut informar, lògicament, de les dures i inacabables passes fins que sembla haver-se obtingut, avui mateix, el final d'un estira i arronsa i la situació per la què haurà de travessar el país hel·lènic un cop tancat allò que ve a ser un ultimàtum. 

Durant les dues últimes setmanes de titulars se n'ha pogut llegir versions de tota mena. N'hi ha que s'han decantat cap a la decisió de les persones que pateixen, sigui dit, dignament, la desesperació d'una crisi, i d'altres negretes que no han descrit més que els greus problemes que el #Grexit suposaria per a un país derrotat (o millor 'derrocat') econòmicament, lletres aferrades en ambdós casos a les línies editorials (per dir-ho d'alguna manera) de cada mitjà.

Des que la més que picabaralla entre Grècia i la Troika va esclatar m'he mantingut en la tessitura d'acompanyar als primers en les seves decisions. L'#OXI va guanyar al carrer. El poble va dir prou a les exigències desmesurades de l'eurozona. Van obviar les pors arriscant en només un gest fins i tot un futur ple de desconcerts. 

No els va aturar una suposada i important inflació; no van dubtar a restriccions de crèdits ni augments d'interès superbs; no es van fer enrere ni assegurant-se més atur i menys poder adquisitiu... Van dir PROU a ser víctimes del politiqueig, vingués el que vingués al darrera.

Avui, que segueixo sentint empatia amb els grecs del NO, em sento decebuda. Traïda pel representant hel·lè perquè no ha tingut en compte les persones ni el seu vot. I sobretot, traïda per la 'des-unió europea', per aquells qui avui ho han fet amb Grècia i demà ho faran amb mi. 

Ja no són només les polítiques d'austeritat del monopoli -al què crec que no haguéssim hagut d'entrar mai- el que més m'entristeix, sinó el fet que acaba de quedar palès que hem perdut la nostra sobirania. 

Grècia ha obert la capsa de Pandora per mostrar-nos les misèries que contenia. Immediatament, l'eurogrup l'ha tancat de nou amb els nostres drets a dintre.