El nostre govern parla massa i treballa poc

Com ja ve sent habitual, a hores d’ara l’acta del passat ple ordinari del 24 d’abril no està publicat al web institucional, i molt menys el vídeo, clar, que es publica empalmant una sessió a l'altre. Em pregunto de quina manera, aquesta eina virtual, ens serveix a la ciutadania per poder tenir coneixement del què s’està fent des del govern, però encara no hi he trobat la resposta que m’agradaria.

Amb tot i com comentava, el ple ordinari de fa ja sis dies anotava un ordre del dia que, d’entrada, semblava ser força avorrit. Tot i així, la cosa es va escalfar, -com acostuma a passar a l’hora de les votacions de les mocions per part dels grups municipals de l’oposició- perquè dóna totalment la sensació que estem al Congrés dels Diputats (només que en comptes de Rajoy se'n diu Parés), on s’hi centra una majoria absoluta en la qual no hi entra ni Déu.

En faré cinc cèntims d’alguns dels punts que van portar més discordança a l’hora de decidir què era el millor per a la ciutadania. Tothom que vivim al Masnou sabem (veiem) que els carrers porten masses anys plens de brutícia. No fa pas gaire que un regidor del nostre ajuntament, i davant de les meves queixes al respecte, hi va donar la responsabilitat de tot plegat a l’anterior govern perquè, segons el nou equip, no vam ser capaços de canviar l’empresa subcontractada, que havíem d’haver fet un nou concurs administratiu per ‘retirar’ aquesta companyia que no funcionava i donar pas a gent capaç i eficient. Fins aquí, no em va quedar altre remei que mossegar-me la llengua i esperar a que els mandataris actuals ens passessin per la cara la nostra mala gestió. No obstant això, al ple del mes de març no vaig tenir cap mena de recança en plantejar la pregunta a la sala. Semblava que tot s’arreglaria en breu.

Doncs bé, arribada la data en què finalitza el contracte administratiu amb la dita empresa i sense haver salvat obstacles ‘decreten’ la continuïtat del servei de recollida de residus, neteja viària, passeig marítim i platges del terme municipal del Masnou (títol aquest del punt de l’ordre del dia, tot i que ells després van fer èmfasi en que aquesta darrera zona no és de competència pròpia) per a sis mesos més. Potser no s’ha tingut temps de programar la gestió que hauria d’haver estat treballada?. De rés van servir els vots en contra per part del PSC i de ICV-EUiA. És a dir, una partida que suportem la ciutadania en, poca cosa, 903.204 euros en total (resen així al pressupost, prorrogat), queda prorrogada, també, perquè no hi ha ganes de fer més...

Però la cosa es descol·loca més -si cap- després, quan el govern presenta un expedient de modificació de vuit de les partides pressupostàries, per crèdit extraordinari, que teòricament hauran de justificar-se en mesures de millora del caire urbanístic i de manteniment sense, però, que se’n doni resposta quant les accions previstes a les preguntes per part dels grups de l’oposició. Tant per part del regidor de l’Àrea de Manteniment i Serveis, Jordi Matas, com pel que fa a Llorenç Birba, delegat d’Administració i Finances, sembla que l’ampliació ‘és convenient’ però que ‘no s’han estudiat encara les accions que resoldrà el crèdit’. Ui, quin desconcert, oi?, si semblava que en sabessin, d'això de com decidir en què es gasten els nostres diners!

També tenim un excel·lent pla de participació ciutadana, -que podem veure inclòs en la regidoria que encapçala el senyor Jaume Oliveres- que, per cert, finalitza l’any pròxim sense que s’hagi desplegat més que en ser un document amb títol i índex. No existeixen la majoria de Consells que el pla contempla, ni se’n té cap ganes que la ciutadania hi formem part. Pressupost malaguanyat...

També cal incidir amb una altra de les partides que inclou el pressupost: la Igualtat. El darrer pla local d’Igualtat d'oportunitats va exhaurir-se el 2013. Si consultem el web del nostre ajuntament, aquí ha quedat tota la feina, feta o no, en favor de les dones. A la pregunta sobre aquest interès a la regidora delegada, Noemí Condeminas, confirma que ‘s’hi està treballant’, sense més. Tampoc ens n'informa massa més.

De la tasca que es projectava l’octubre de 2013, i abans que la llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern fos vigent, també –diuen- s’hi està treballant. I en una setmana (ja la farà demà) el web institucional reflectirà aquesta empresa... Deixem que passi el pont?

Malauradament, els grups municipals afins a fer concert amb la dreta –en equip, i no tan moderada- com tenim al nostre ajuntament, els faciliten una majoria absoluta que, ple darrera ple, va fent cicatriu en el desenvolupament de les polítiques municipals. La conclusió més candent va només en una direcció: el nostre govern, potser parla massa i treballa ben poc.

Mas, la consulta i l'arca, de Noé?

Contestaré afirmativament a la primera pregunta proposada el pròxim 9 de novembre. I li explicaré, senyor Mas, les meves raons, no sigui cas que un cop fet el recompte, la victòria del primer ‘SÍ’ no es quedi enlloc més que en un -més que suposat- titular aquí i allà perquè –ja ho he dit en altres ocasions- veig a venir que el que vostè vol només és un lloc en la història, independentment del sí a la independència (o la gallina dels ous d’or) amb el què tant sembla combregar.

Jo li parlaré dels meus motius. Dels què em fan no tenir-hi dubtes a votar a favor del dret a decidir del poble que, a més, ja va corroborar com a legítim la darrera STC de 25 de març passat. Però no s’equivoqui, senyor Mas, el dret a decidir que vostè ven no casa amb l’ordenament jurídic que, de moment, preval en el nostre país. Ni pel que fa a la Constitució Espanyola, ni a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Per tant, crec que vostè ha començat la casa pel sostre, i que el govern espanyol li esfondrarà amb exèrcit inclòs, si cal, abans que pugui construir-ne les parets.

Miri, no sé si titllar-lo d’il·lús o més aviat de supèrbia, la seva. Perquè personalment -i estic segura que com jo a una gran majoria de la ciutadania-, ens hagués agradat poder viure la seva lluita contra la resta del territori des d’altres mostres bèl·liques pels nostres interessos. I li en exposaré alguns exemples, més que necessaris.

Diu la Constitució Espanyola, en el seu article 23, que la ciutadania té el dret a participar en els assumptes públics, directament, sí, també ho resa així, i no només per mitjà de representació. Alhora, igualment ho corrobora, i sense canvis dialèctics, l’article 29 del nostre Estatut. Arrel d’aquestes dues postures, legals i legítimes, crec que ens és fonamental, doncs, caminar cap al primer ‘sí’ el dia 9 de novembre pròxim. Però és clar, havent vist diferents formes de fer per part del govern que encapçala al Parlament, no sé ben bé com ens vendrà vostè llavors el triomf, l’endemà mateix de les eleccions, en cas que la ‘terra promesa’ segueixi sent dependent del govern central espanyol. Ens parlen d’una declaració unilateral d’independència... no es posin xulos, senyors, que saben que amb aquesta postura no aniran enlloc. Fins i tot dirigents de la seva coalició trepitgen la proposta.  

Però bé, tornem a on hem començat i respongui’m, si és que té arguments lícits per fer-ho, com ha estat que s’ha passat la seva legislatura encomanant-se a una sola paraula i sense exercir la seva responsabilitat, la que se li va donar a les urnes, vull dir.

Només faré èmfasi en alguns dels drets pels quals hagués hagut de lluitar com a dirigent en el què es va confiar, i no ha fet. En quina cantonada ha deixat vostè, senyor Mas, el dret que tenim a un lloc de treball, quan la taxa d’atur dels últims tres anys s’ha vist erigida com fa tants anys que ni recordo?. On ha deixat les possibilitats d’inversió per crear ocupació?. I no em respongui que el tripartit li va deixar per eixugar un deute de dimensions infrahumanes, perquè aquí l’únic que s’allunya de la humanitat és vostè.

Li recordaré també l’article 39 de la CE, que recorda que els poders públics asseguraran la protecció social, econòmica i jurídica de les famílies; la protecció dels fills i filles, i sobretot tenint-se en compte els acords internacionals que vetllin pels seus drets de protecció. I miri, l’Estatut català encara en fa més protagonisme, si cap, en el seu capítol primer. Faci’n un repàs, si li plau, dels seus 28 articles, i després digui’m en quin moment se’ls ha deixat de ‘passar pel forro’ com vulgarment s’expressa. Vulgarment, també, és de la única manera que vostè ha accedit a aquestes expressions jurídiques. Què ha passat, senyor Mas, que ens té als i les usuàries de la pretesa Sanitat Pública tan deixats de la mà de Déu, i als professionals del sector tant i tant emprenyats per culpa de les seves malifetes?. Llistes d’espera, fracàs escolar, atur, desnonaments... Li sonen?

Pel que fa a altres capítols, -i no de la Carta Magna espanyola precisament- com ara el cinquè de la nostra, ja ni cal parlar-ne, perquè diria que ni a vostè ni als seus satèl·lits els interessa saber rés sobre el què son els principis rectors, ni d’allò de l’eficiència, ni de l’eficàcia, i molt menys de quines haurien de ser les ‘mesures necessàries’ per al compliment de rés oi, senyor Mas?

Amb tot, insistir que durant el que penja del seu mandat només li ha 'fet gràcia' això de [com]prometre a tothom que si ens quedem sols com a país tot anirà millor. Però per a portar a bon port aquesta fita, que no ho oblidi ningú, ha fet del seu govern una trama de subversió que no ha tingut en compte els detalls que contemplen ni la Constitució ni l’Estatut. Deixi’ns d’enganyar i de creure’s que som imbècils, president. Nosaltres sí que sabem que tots dos documents els vam referendar i que ara, el que caldria, és abans que rés modernitzar-los d’acord amb la conjuntura actual.

Deixi de crear només una lluita absurda entre el poble i deixi’ns, només, decidir. I decidir també vol dir tenir-nos en compte quan s'elaboren les lleis, sap?. 

O això, o ja el veig pilotant l’arca de Noé, a vostè.

Bufetada a l'esquerra!

Bufetada a l’esquerra! Així interpreten la derrota de les forces progressistes els i les periodistes europeus davant de la punxada al nostre país veí. Una paraula que últimament vaig escoltant pel carrer i llegint a, cada cop més, rotatius catalans.

La bufetada era allò amb què acabaves marcat de matinada quan et passaves d’hora en tornar a casa; quan tocaves els nassos al teu germà petit perquè et senties superior; quan travessaves el carrer sense mirar a dues bandes i acabava de passar una moto fregant-te les faldilles...

Llavors, aquesta paraula la tenies força present en les teves vivències diàries. Era al teu costat, pràcticament, perquè el ritme de l’educació que t’estaven forjant des de casa feia que alguns cops passés de la lletra al fet físic, encara que només fos executat simbòlicament.

Ja no passa el mateix. A les criatures no se’ls pot posar la ma al damunt perquè, suposadament, és una forma d’actuar que aboca al trauma. Jo no me’n sento gens, de traumatitzada, ni els meus fills tampoc, però sembla que els temps canvien i que les formes d’educar van en un altre sentit més poc, estricte?. Fa mal, no obstant, veure que també s’han deixat en la prehistòria els ‘gràcies’; els ‘si us plau’, i algunes (masses) formes de respecte cap als altres.

De totes les maneres, comprovo que aquell gest que els nostres avis i àvies, mares i pares, (o jo mateixa) fèiem servir per aturar de tant en tant les males maneres, ara s’ha convertit en un art per part de totes i tots plegats a l’hora de votar als i les nostres representants polítiques.

Proliferen els titulars dels diaris, en aquest sentit, com a manera d’explicar-nos que al partit que no s’ha portat bé, bufetada que t’arrio. La ciutadania castiguem així al poder que no ha fet bé els deures. A aquell partit que abans de ser votat va prometre que portaria bones notes, almenys a final de curs, però que finalment no s’ha mirat la lliçó en cap de les avaluacions i, clar, finalment ha suspès.

Clara és la simptomatologia de tots els partits governants, malauradament. Denoten que, com si d’adolescents es tractés, un cop han entrat a la Universitat que enyoraven, i tenen assegurat l’escriptori i un lloc en la biblioteca, ja està tot fet. A més a més, i per a més inri, de la recaptació que els pares van aportant al llarg del curs per tal que els i les filles puguin assegurar-los-hi un futur benestant, ostres!, no se sap ben bé què ha passat però el calaix és buit!. Això sí, els i les joves poden tornar a casa per Nadal amb l’últim model quatre rodes que surt al mercat...

Una llàstima haver de comparar les bufetades d’una pubertat sense escrúpols amb els pocs escrúpols que demostren la majoria de persones adultes quan són al poder. Haver de desenterrar una paraula malmirada per les noves generacions educatives i apropar-la a la política en la majoria d’Estats, és la franca intenció dels pobles.

Una bufetada donada a temps no traumatitza, però sí que de l’acte se n’espera un canvi de formes. Anirem veient-ne el resultat o si, en canvi, caldrà que inventem altres càstigs per redreçar les anarquies.

Els plens són buits perquè no hi ha respostes.

Ahir vaig assistir novament a un ple ordinari. Poc públic, molt poc públic si tenim en compte com estava la sala fa només uns anys, cada cop que se’n convocava un. I no és gens estrany. La gent de a peu ja s’ha cansat de ‘perdre’ hores de la seva vida per assistir a un dels actes institucionals que per resolució de reglament cal dur a terme mensualment.

Dic això perquè quan se surt de la sala, pràcticament tens la sensació que t’has quedat igual que quan has entrat. No sé per quina regla de tres el govern es limita a ‘orar’, rés més.

Imagino que com jo pensarà molta gent, i que les reunions plenàries, a mesura que passa el temps són menys i menys interessants per a la ciutadania. Per què?, ben fàcil.

Començaré per fer crítica de l’eficiència, seguida de la poca eficàcia, clar, que es mou des del si del govern. M’explico: qui troba lògic i, si més no adient, que les persones responsables en dinamitzar el municipi es passin mesos i més mesos en respondre a les preguntes que se’ls fa en aquests tipus de reunions?. Què és el què es fa durant un mes seguit, o dos, o tres, o un any?. Perquè, que que el senyor Parés es limiti a explicar (guió en ma) el fabulós Carnestoltes que s’ha viscut al poble, les festetes que s’han anat programant per fer callar la gent, i faules del mateix caire, arregla la transformació en negatiu que està patint El Masnou?.

Vaig prendre’n quatre notes (algú xiuxiuejava cada vegada que el Bic tocava el paper), i no per fer veure que hi era... Avui m’han servit per desplegar alguns dels punts que es van tocar. Només això, tocar, perquè queda per veure si després es portaran a bon fi les propostes aprovades, tot i per majoria.

Pel que fa a la moció que es presentava en el passat ple quant a les polítiques d’Igualtat,19 vots favorables. Em sembla perfecte des de la tessitura que em sento feminista. Però em pregunto què i què no es farà, tenint en compte quan llegeixo el programa d’actes que des de la regidoria de Dona s’ha convocat arrel del #8M. Millor en sóc objectiva...

Més coses que em van deixar fora de joc, -i no entraré a jutjar les transversalitats injustificades que es mouen quan es parla de números- les preguntes sense resposta immediata (que gens entenc perquè haurien de poder ser contestades al moment) per part de l’oposició. Per exemple, el tema de la poda dels arbres de la vil·la (que s’han rapat al zero en alguns casos, i al 'dos' en d’altres, per al sanejament de l’espècie en sí, segons va afirmar el conseller delegat de l’àrea, sense tenir en compte, també clar, que aquests que rapen al ‘dos’ aixequen l’enrajolat del sòl dels carrers i, un d’aquests dies, costaran més cars en indemnitzacions per caps oberts que no pas per l’efecte òptic i mediambiental que suposen. Parlar de les al·lèrgies, ara no toca. 

Un altre tema que va sorgir és el del patrimoni de l’ens. Local al port, tancat, i pisos buits a la carretera, sense més, mentre hi ha persones sense sostre, jovent que demana espais autogestionables (tinguem en compte que hi ha tres casals s’avis d’aquestes característiques i, en canvi, cap lloc que pugui acollir en aquest sentit als i les joves del Masnou) i que rebutgen les actuacions de la policia local del passat cap de setmana, a l’espai del carrer Pintor Domènech. Això sí, l’alcalde Pere Parés va fer un acte formós quan va afirmar estar “totalment d’acord amb les actuacions del caporal del cos” (entre ells no es trepitgen) que, suposadament, vetlla per l’ordre municipal. Ho deixem com a responsabilitat dels bancs, que també en tenen d'espais per allotjar?.

Un altra entrellat sense remei: les guinguetes de les places, de concessió administrativa. Un membre de l’oposició va preguntar quina era la causa (i la preocupació) que aquests establiments públics canviessin tant de concessionari... Potser era la imatge física que desprenen?. No rotund!, dic jo... no ens enganyem: posar pals a les rodes a la ciutadania emprenedora és un dels eixos que millor es porten des de la regidoria competent que, tot sigui dit, va a cavall de l’àrea de Serveis Centrals. Espero a veure què passarà amb la Casa del Marquès i tot allò que, d’inici, s’hi estableix fer, sense una direcció capaç -que se sàpiga- per enriquir de projectes.

Ah!, i de les tensions dels taxistes pel fet que el desmuntatge de l’antena que els coordinava amb la ciutadania ja no hi sigui, i els motius pels quals el govern va dur a terme aquesta decisió: no saben, no contesten.

Sabeu?, hi ha un nou llac a la sorra de la platja, a la banda d’Ocata, que sembla que admet una flora i fauna poc acceptada per la població però, tranquil·litat que no passa rés, el camió mòbil que neteja els carrers del Masnou, cada matí comença a fer feina per la part alta del municipi, o sigui que, rés de rés. Tothom tranquil!... La competència és de Cespa, i potser s’hauran de plantejar un nou concurs d’empreses que portin a terme la neteja del Masnou però, mentrestant, control?, per què?. Es que només ens queixem, ostres!

Vist la mena de petit ‘hemicicle local’ i la poca inspiració dels i les polítiques que formen l’actual govern només em queda a dir que anem malament. Molt malament. Alguna cosa hem de fer d’immediat des de l’oposició, per exigir que els sous que els i les contribuents posem a les butxaques de qui tothom sabem, siguin moneda profitosa i no una simple nòmina de càrrec que, per cert, no se sap portar a bon port. 

Pa 'xulo', yo!

No descarta una declaració unilateral d’independència. Ho diu així, i es queda tan ample!... Opto per pensar que tot plegat ha estat una estratègia perquè, diria que com a polític -deu haver-se mirat les lleis, encara que pel damunt, abans de muntar tota la mobilització que ha muntat des que va començar a governar amb l’únic objectiu (sigui dit) que portar al nostre país a la independència-, oi?. Tot em fa pensar que aquest senyor de somriure fàcil i gest irònic ja s’olorava com acabaria el clot de la consulta promesa.

No cal ser massa avesat al què i al què no és legal i al què o no és legítim. Ens agradi o no, seguim depenent d’una Constitució que resa “se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” i en l’aspecte que ocupa el cas només “reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”. Tot aquesta paragrafada només a obrir-la, en el seu títol preliminar. 

Per tant, a no ser que la llei de lleis es constituís d’una probable reforma (més que improbable en el sentit de l’article 2 que acabo de transcriure, tenint en compte el moment del poderós govern central actual i la debilitada monarquia, no sabe, no contesta) ell coneixia, des que va sorgir com a ‘profeta’ i portador del manà etern, -sense Bíblia que en donés fe, clar- que la possibilitat que el dia 9 de novembre de 2014 la consulta pactada es fes efectiva era només una mena de "t'ho portaran els reis" per a qui encara creu que venen de l'Orient. Però ostres!, encara n'hi ha, tu!

La sentència per part del Tribunal de l'Haia quant a la declaració de Kosovo com a país independent l’any 2010 no hauria de servir com a precedent (anem molt en compte amb els Estats Units i amb la Unió Europea, perquè els primers no en van voler saber rés, de moment, i Brusel·les ja s'ha pronunciat al respecte) si, finalment, el president català opta per saltar-se a la torera la nostra legislació. Comparar la nostra situació global amb la del país bàltic no és aplicable. El mateix Tribunal, aquí, no farà cap moviment en fals i resoldrà per pronunciar-se a favor de les lleis que constitucionalment ens emparen, com va recordar Obama. Les nostres. Rés més.

A qui em llegeixi: a Catalunya –avui per avui i encara- no hem perdut cap guerra ni estem sotmesos excepcionalment a cap resolució per part de les Nacions Unides. No governem a cavall d’una administració internacional ni hem format cap Assemblea a la qual poder-nos dirigir (el poble) per transmetre la voluntat de canvi del nostre futur sense dependències. Això de la secessió, no va per a nosaltres.

Si veritablement Catalunya acaba declarant-se independent unilateralment, obviant així el marc legal internacional, la frustració de la ciutadania, l’endemà mateix del segon SÍ, tampoc coneixerà precedents.

Això sí, el senyor Mas haurà aconseguit la seva comesa: passar a la història.

El nostre govern i un únic projecte polític: la independència

Sobre el procés sobiranista que es viu a Catalunya, diu Josep Ramoneda al programa 'Els matins de TV3': "Una de les raons de l'èxit de la independència a Catalunya és que és un projecte polític en un moment en què no hi ha projectes polítics a l'escena".

Sembla certa, l’afirmació, tinguda en compte des d’un punt de vista ‘de carrer’, -sense voler menysprear ningú- perquè, de projectes polítics, només pocs mesos abans de les eleccions, i prou. I em refereixo a la majoria (per no dir totes) les forces polítiques que passegem sigles. Però analitzant ben bé la frase del director editorial em pregunto: veritablement, la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat propi n’és prou com per afavorir que la ciutadania pensem que els senyors de CIU i ERC han fet bé la seva feina?. No era pas només aquesta la missiva, penso. O potser vaig malentesa, o sóc il·lusa.

Em remeto als programes electorals de 2011, de cada una de les parts. Moltes de les promeses només han quedat escrites sobre paper però no s’han gestionat políticament de cap manera. Posaré alguns dels exemples més esfereïdors i estareu amb mi.

El MHP Artur Mas, al seu programa enumerava propostes que no es prestaven a cap dubte quan a la disposició que en tindria en estar amb allò que en diem el ‘benestar social’. Mirem l'apartat número 3. Un parell de paraules, aquestes, que per sí soles desprenen confiança de cara a les urnes. El mateix esquema electoral va fer servir Esquerra Republicana. Però, ai... com ens va demostrar Rajoy, “donde dije digo, digo Diego”, i les i els nostres governants s'han aprés molt i molt bé la lliçó del 'presidente' i ara, sembla que vulguin imitar al govern central en aquesta acció.

Parlant d’accions, i sant tornem-hi. Em podeu contestar, encara que breument, quines son les accions de govern que han i s’estan desenvolupant –programa en ma, sobretot- de totes aquelles que van servir de engany premeditat abans de les passades eleccions? La taxa d’atur a Catalunya s’ha erigit els últims tres anys com ningú s’esperava, gràcies a aquelles promeses de les què he parlat fa una estona. La Sanitat. En parlem, de la Sanitat?, o preferiu que decidim deixar-ho per a una altra estona?. Potser aniria millor seguir amb el tema de l’educació, de la immigració, de la igualtat, de la joventut, de la gent gran?... Recordeu?, hi ha milers de persones que depenen de tercers i que, és clar, com que no hi ha pressupost, ara per ara els abonaments han quedat aturats. Trieu-na una, si us plau, i reconeixeu en públic en quin moment el nostre govern actual ha posat fil a l’agulla i ha decidit tenir contents –i si més no, agraïts- a la gent a qui representen, a nosaltres, vaja... Això sí, tenim un govern que dia rere dia ens fa palès que quan siguem independents tot canviarà. I, malauradament això, ara, en un moment de crisi astronòmica en què la pobresa travessa els llindars d’una gran majoria de les famílies catalanes, es pretén manifestar com a la panacea dels ensurts.

No vull ser destructiva sinó realista. M’agradaria veure el ‘moviment de fils’ dels senyors Mas i Junqueras si demà partim peres amb la resta d’Espanya. Uf, feina fuig, que no en sabem! Però el discurs... el discurs ha estat maco, oi?

Per tant, senyor Ramoneda, no faci afirmacions tan gratuïtes amb respecte al Partit dels Socialistes Català, ni per activa ni per passiva, perquè sincerament, potser nosaltres no tenim un projecte polític ben assenyat i amb tota la coherència que cal, però no s'enganyi, la resta de partits, siguin d'esquerra o no, tampoc.

Per a qui no hagi vist el programa:

Un socialisme, massa poc social?

Em sento socialista. Aclariment per respondre als dubtes que puguin projectar els meus tuits de les últimes entrades a Twitter. I sí, també estic completament a favor del gran pas endavant que va suposar ahir l’organització de la Via Catalana. Els per què:

• 1     Perquè em vaig haver de divorciar definitivament de les veus que representaven i segueixen representant la ideologia política amb què em sento més identificada.
• 2.       Perquè aquestes veus, ni han estat ni són fidels amb allò que hauria de prevaldre en tot matrimoni ben avingut, sense mentides ni segones intencions.
• 3.       Perquè una parella és cosa de dos i no es tracta de forjar una cursa cap al poder, únicament un d’ells.
• 4.       Perquè per tenir amistats comunes s’ha d’anar llaurant el camí dia rere dia, i no només quan s’entreveu que ja no hi ha complicitat amb ningú dels que t’envolten.
• 5.       Perquè més val arrencar un nou camí que quedar-se aturat immers en la submissió.
• 6.       Perquè és imprescindible renovar i renovar-se...

Aquestes raons de pes són alguns dels motius pels quals, n’estic segura, moltes i molts socialistes –desencantats com jo mateixa- ahir es donaven les mans al voltant d’un país, tot demostrant de la manera més cívica i ordenada que tothom tenim veu, que tenim opinió i volem que se’ns escolti.

No he fet cap altre matrimoni, amb cap de les forces polítiques que ens governen.  Sóc partidària d’estudiar molt i molt bé qualsevol altra firma de document i errar-la. Desafecció?, no. Més aviat por.

El que tinc clar és que mai no m’he sentit tan identificada en un acte tan lícit i tan compromès com el que ahir per la tarda es va dur a terme. Perquè el moviment va estar organitzat fruit de la necessitat d’un poble unit, el mateix al què les formes polítiques han intentat separar, per activa i per passiva.

El nostre sentiment va prendre forma enmig d'un cercle molt ben dirigit, amb transparència total cap als nostres representants al Govern, acabem o no sent un país independent en un futur.  

Volem polítics compromesos, i no només de paraula. Volem veure i viure la fi de la corrupció que engalana els carrers més alts passant la impunitat per la cara dels què ni tan sols poden posar un plat a taula. Volem eines per sortir de la crisi i que no les haguem de pagar nosaltres amb carències de tota mena.

Volem decidir nosaltres. Decidir el nostre futur. Una decisió ferma, presa per un motiu més que obvi: el present que se’ns està regalant des del discurs polític ens evita de totes, totes.