Ni eficiència, ni eficàcia.

Convençuda o no, de la suposadament congruent decisió que ha pres el govern –sobtada i urgent- de reformar la Constitució per incloure-hi el límit del dèficit, hem d’acatar les formes en què s’ha aprovat, per activa o per passiva, ens agradi o no.

Conscients de la clara necessitat d’acotar sostres -sempre s’haurien de saber mesurar els excessos abusius-, i anant enrere, a poc més de fa quatre anys, aquest hauria d’haver estat el clar missatge: dictar consciència per les possibles sacsejades de butxaca que, de no saber-nos estrènyer el cinturó, la batacada seria monumental. En aquells moments varem topar amb una assegurada tranquil·litat econòmica per part del President del Govern, amb un: “la crisi aquí no afectarà” frase, tot sigui dit, que a més d’un i d’una ens va anar de faula per continuar estirant més el braç que la màniga. I dic continuar perquè això de viure per sobre de les possibilitats és anterior al catacrac dels mercats, ara la mare dels ous de tot plegat.

Les entitats bancàries predicaven a dojo productes de ‘disseny’, a mida de ‘totes les famílies’. Mentrestant, la nostra subtil i presumpta ignorància ens feia carregar amb hipoteques desmesurades a l’esquena, préstecs per comprar el cotxe més luxós del mercat, targetes de crèdit ‘or’ i ‘platí’ ens omplien la boca de vanitat quan asseguràvem que l’entitat amb què treballàvem ens les havia estès per ser un dels ‘clients preferents’. Il·lusos de nosaltres... Ah, i cap problema amb usar-les per pagar unes vacances de plàstic ‘a tutti pleni’. Ja les aniríem sufragant de mica en mica al llarg dels mesos següents, per repetir-ne l’operació cíclica per deferència, l’any següent.

Però ens va enganxar l’ull de l’huracà. Les nostres vivendes van anar a subhasta, les entitats bancàries van haver de fer de suplents de les empreses immobiliàries que van tancar després de la pestilent orgia que se’n va deixar fer del totxo, i nosaltres, ara ens allotgem en pisos compartits, això sí, amb dret a cuina. Dels nostres fills i filles hi pengen títols universitaris a dojo, però menysmal quan ens expliquen que al centre Decathlon de la nostra ciutat els han fet un contracte de tres mesos (almenys -pensem-, si hi ha sort acumularan el dret a cobrar l’atur, algun dia). El cotxe ja dorm al carrer perquè, clar, els preus del garatge tampoc ens els podem permetre. Per resumir els estatus als què hem arribat pel nostre desdeny, hem acabat ‘fitxats’ a una d’aquelles entitats que et registren quan no pagues acuradament les quotes de les targetes dels últims viatges, dels què ja ni te’n queda el bronzejat.

Mentre nosaltres ens equivocàvem il·lusoris el país feia el mateix, fent-se ‘solidari’ amb nosaltres. Avui, tothom patim una greu malaltia que s’intenta minorar amb ‘tirites’ d’un sol ús: la crisi.

La globalització va unificar els mercats europeus. La moneda única ens va unir, sí. Deixarem a banda, però, que des d’aleshores el cafè dels matins, -pel què es pagaven 100 de les antigues pessetes- amb l’euro ens ha costat també una única moneda: 1 euro. Com aquell que no vol la cosa els preus se’ns van triplicar en més necessitats que les desitjades. Els nostres sous, però, no se’n van ressentir amb la mateixa generositat, amb el canvi. No és d’intenció comparar, per exemple, en quina de les franges se situa el nostre país envers la resta de països de l’eurozona pel que fa al sous mínims interprofessionals establerts. Aquest és un tema que frega la indecència. Però ara això no toca, com deia un polític.

Fins al 2007 es van tornar a sumar grans fortunes. Tampoc és moment d’entrar en la disjuntiva si totes van estar aconseguides legalment. Tothom coneixem casos de corrupció que han omplert titulars, que no presons... La ciutadania real, la de ‘anar a peu’, molt hàbils si hem sabut o pogut estalviar quatre duros. Sobradament coneguda la nostra taxa d’atur.

Seria d’excusa aprofitar-nos que el polític que presideix el nostre país es va equivocar en la seva tan optimista frase d’aviat farà quatre anys. Però això tampoc aliena el govern de les conseqüències crítiques en què ens trobem immersos. Al si dels governs hi ha prou especialistes, suficients coneixements econòmics i financers, com per haver sabut preveure la catàstrofe. 

Amb tot, després de l’estiu ens trobem sense ‘peles’ i endeutats fins el coll. Com assenyala IñakiGabilondo, el crèdit se’ns ha menjat. A tal efecte els governants han decidit per nosaltres (i sense poder conjugar el sentit democràtic que presumptament avala a la ciutadania) allò que ha semblat tan urgent a fer –ens expliquen- per afavorir la situació, perquè el rellotge no és amic de la caiguda. Ara bé, que el sostre patia goteres ja fa temps que era del domini públic. Valgui dir, també, que no acabo d’entendre tal urgència quan s’està deduint que la proposta de reforma de la Constitució donarà –amb sort- els seus fruits, no abans de 2020.

La situació en què ens trobem per motiu que certes responsabilitats no es van prendre a temps té noms i cognoms. La manca d’eficiència i d’eficàcia, -principis d’obligat compliment per a tota persona que dóna servei a un país- segueixen i seguiran lluint per la seva absència. Això sí, seguirem mantenint càrrecs i fent-ne precedents vitalicis potser fins que, -segons la premonició que en feia dilluns ArturMas- ‘acabi petant tot plegat’.

Tenint en compte la imminent reforma de la Constitució, -que em fa dubtar que sanegi la situació, i molt pitjor encara si contribueix a envair les polítiques socials aconseguides fins ara- em pregunto: què caldria fer per referendar la reforma del capítol 2 del’article 71 de la Carta Magna, on s’esmenta la immunitat dels càrrecs polítics? No són prou ‘flagrant delicte’ les causes que ens han dut al pou on som? Gens d’acord amb allò que ‘la lletra, amb sang entra’, però mentre els regnes mantinguin la impunitat absoluta cap els seus membres la ciutadania en seguirem pagant les conseqüències.

Per molt que el poble ens concentrem, opinem per escrit, ens cansem de fer comentaris a les xarxes socials, ni que les etiquetes que utilitzem siguin Trending Topic..., no aconseguirem més que se’ns prengui per una colla de brètols emprenyats que exercim el dret a la ‘pataleta’.

Fins que no es legitimi poder jutjar la mala gestió dels i les què es jacten de portar el poder penjant del coll, no podrem assegurar-nos la plena democràcia.