Adolfo Pérez Esquivel: ¿Cómo están ustedes?

Es va dirigir als assistents/tes amb un “¿cómo están ustedes?. Aquesta senzilla pregunta -que va recordar la popular família de pallassos de fa més de trenta anys- va sobtar els i les que varem assistir a la conferència d’ahir al centre cívic Pla de Boet. L’Adolfo Pérez Esquivel se’ns va presentar com un home senzill i -com va dir ser- un “pesimista esperanzado”. A l'acte va estar acompanyat per l'alcalde, Joan Antoni Baron, i pel conseller delegat de Participació Ciutadana, Carles Fernández.

Premi Nobel per a la Pau l’any 1980, pels seus esforços en defensa dels Drets Humans, a les vuit en punt de la tarda s’asseia davant de nosaltres amb una humilitat envejable.

El president honorífic de la Fundació Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès (entre d’altres reconeixements pròxims al servei a la Pau i a la Justícia) va ser víctima de tortures, arrestat i empresonat sense judici a Buenos Aires l’any 1976, per part de la Policía Federal Argentina. Del captiveri -que va durar 14 mesos a l’interior d’una espècie de garjola pudenta d’uns dos mètres d’ample per tres de llarg-, en va recordar una breu inscripció a les parets, gravada amb sang des de les mateixes empremtes de qui, com ell, hauria patit detenció. Algú, un dia hi havia escrit: “Dios no mata”, referint-se a les projeccions que en massa ocasions en fem de les desgràcies.

L’esculptor i pacifista va posar com a exemple comparatiu i entenedor del nostre pas per la vida la necessitat que en té un peix de l’aigua sense contaminar. Així, va dir, a nosaltres ens cal respirar un aire ben nítid, sense engrunes de misèries provocades sense cap mena de sentit.


“Compartir la paz alimenta el cuerpo y el espíritu y, a la vez, a nuestras almas. De lo contrario, es imposible conocer el amor”, va ser un altre dels fragments que va llençar a la sala mentre explicava el seu pas per la majoria de països en què ha treballar per promoure la lliberació dels pobles als que segueix castigant l’anomenat ‘privilegi capitalisme financer’. També va esmentar la importància que es mantinguin les llengües, les identitats i, d’alguna manera, tot allò que és signe de riquesa original.

Al pacifista no li agrada parlar de desenvolupament sinó d’equilibri, com a pràctica de vida. El fet que es creïn murs entre els pobles minva la capacitat de compartir i alhora impossibilita qualsevol canvi, va dir. I va recalcar que no existeix la saviesa si no coneixem el sentit profund de la vida.

Amb la mateixa intenció, va fer èmfasi a dues paraules que afirma estar prostituïdes: la democràcia i l’amor. Fa pensar-hi...