El divorci és imminent. Després de més de dues hores discutint, els liders dels partits polítics PSOE i PP no van arribar al mutu acord que -tot i que especulàvem premonitòriament-, esperàvem en candeletes. La xerrada de dimecres passat va servir almenys per arribar a la conclusió sobre la reforma de l’actual sistema bancari (que ara sembla representar a la mare de tots els ous trencats) i al recolzament per part de Rajoy a sumar-nos al pla de rescat grec. Fins aquí. La resta, promeses a l’aire per part d’aquest últim d’un repte sense precedents (que no descobreix, és clar) per sortir d’aquesta situació caòtica que ens depara a mil•lions de famílies. És clar, a canvi de vots a favor. El quid de la reunió havia d’aconseguir tranquilitzar la població i, per contra, més mostres de desunió.
Tal qual parella matrimonial que penja els hàbits, mare i pare destrueixen els seus vincles afectius des d’un posat totalment bèl•lic que compromet als fills en haver de decidir per decantar-se cap al contrincant que menys pèrdues li suposi perquè (no ens enganyem) tots els germans volen quedar-se amb el tros del pastís més gran: “vosaltres ens poseu entre l’espasa i la paret, nosaltres en som les víctimes que quedarem orfes d’alguna manera i, per tant, volem viure amb qui es queda la casa amb piscina”.Concluint, val a preguntar-se: no havien de trobar-se per disposar les millors mesures i aconseguir que la descendència patíssim en el sentit més ínfim les seves divergències conjugals? Els retrets no salven les situacions, ni els xantatges emocionals: “us compraré tot el que em demaneu si penseu com jo...” Patètica solució. I si, potser, els plantejéssim accedir a la mediació?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada