Entre Pedro i jo...

A aquestes alçades de la vida ja no em preocupa ben bé qui governa, sinó com governa.

En aquests moments la meva fita més immediata és veure com la gent viu: menja, treballa, descansa, disfruta...

Ara mateix ja no estic per discutir si serà millor el ben plantat a aquell que fa dies que no s’afaita, ara mateix el que vull és que la gent es preocupi de la gent, i que siguin els governants qui en portin la batuta.

Avui em sento optimista, cansada però optimista, perquè a aquestes alcades de la vida el nostre país ha patit un canvi de rumb i, perquè, com que sóc bona gent, novament aposto per la bona gent, si em demostra ser-ho.

Pedro, n'estic pendent. Només vull viure. Viure i deixar viure. No trenquis l’encanteri...

On sou els Puig, els Font i els Roca?...

De tant en tant em plantejo coses improbables, i no perquè jo sigui més papista que el Papa, sinó perquè cada cop visc coses més estranyes en aquest país on he nascut.

Us ho explico. Ahir vespre, per una afecció de salut vaig haver de visitar les urgències al centre hospitalari públic de Can Ruti. Mentre vaig suportar una llaaaaaarga espera –gens estrany, arrel de les retallades d'un dels drets universals que s'han fos, oi?- els megàfons de la sala anaven incansablement citant nom i cognoms dels pacients a qui anava tocant el torn segons la gravetat, després del famós i conegut ‘triatge’.

Bé, doncs durant quasi bé les tres ràncies hores d’avorriment, m’atreveixo a assegurar que un vuit sobre deu dels noms i cognoms de malalts a qui s’anava donant pas als box eren un tant difícils d’entendre. I no era per la mala qualitat del aparell electrònic que ens cridava, ni pel ‘ganguejar’ de l’interlocutor. 

Se’n van anomenar molts. Us en posaré alguns exemples: Zedong; Al Fayed; Kinte; Adomaui... De tant en tant s’escapava algun Gutiérrez, fins i tot hi havien un Pérez i un Domínguez, fixeu-vos-hi com són les coses!

Però mentrestant, jo anava preguntant-me on havien quedat els Puig, els Font i els Roca?, per exemple.

Precisament llavors em va venir al cap allò que fa temps preguntem i reivindiquem als nostres governs, que no és més que gaudir d’una Sanitat Pública com cal, i immediatament em vaig preguntar si la demanem per a nosaltres, principalment, o només ho fem per pur esnobisme, o perquè ‘toca’ fer-ho. I clar, vaig deduir, poc amablement, que els Puig, els Font i els Roca, aquells que planten estelades enmig de la plaça Catalunya, estaven esperant torn a qualsevol de les moltes clíniques privades que hi ha a Barcelona. Il·lusa jo... encara hi ha classes!

Em va tocar el torn. Del metge no en tinc pejoratiu a dir. Immigrat de l’est d’Europa, això sí. Que no passa rés, absolutament rés! La praxi va ser la correcta, ara no us penséssiu que sóc racista!

Però no puc negar que em va fer molta il·lusió que la infermera que em va tractar portés una targeta penjada sobre el seu pit esquerre on s’hi llegia: Anna Armengol.

Sobre el capítol de l’escola pública en parlaré en un altre moment, val?

Rés a celebrar

Rés a celebrar, perquè com ja he publicat a les xarxes: podré fer canvi de roba; aprofitar la nostra ‘chaise longue’; meditar...

Rés a celebrar perquè fer festa d’un descobriment que ja existia no cap enmig dels meus cànons com a persona civilitzada.

Rés a celebrar perquè la ‘hispanitat’ no es fa fefaent per només una data, sinó pel conjunt d’accions que, sigui dit, enlluernen per la seva absència.

Rés a celebrar perquè és del tot il·lògic que se’ns titlli de separatistes –als catalans- per voler obrir els comerços demà, mentre a la capital de la Nació es permet accedir als centres comercials per fer les seves compres.

Finalment, rés a celebrar perquè no em sento capaç d’obrir un tap de botella per congratular escenes que no m’agraden... Prefereixo fer-ho, un dia qualsevol, perquè estic viva.

No els oblidem, almenys mentre puguem. #DiaMundialdelAlzheimer #21S

Viu, i deixa viure si us plau...

“Estic depressiva, enfadada, decebuda, contenta, radiant, enamorada, trista, nostàlgica....” situacions emocionals que escoltem molt sovint i que fins i tot intuïm de segons qui, només en mirar si el seu somriure és ple o només massa tímid. El nostre cos i la nostra ment han estat creats per suportar diferents estats d’ànim, per superar-los en la majoria dels casos i per mostrar-los -ni que ens esforcem a negar-los-.

La resiliència humana –paraula que no fa pas massa temps vaig descobrir- hauríem de plantejar-la com a una mena de creixement emocional i físic sense precedents, que ens envaeix de forma totalment inconscient i que és del tot positiva, com fa amb els animals irracionals. Benvinguda sigui, sigui dit. Fins aquí, d’acord amb els aclariments sense ferir ningú.

Segona part -i partint de la base que tothom hem arribat aquí igual i que marxarem de la mateixa manera-, per què aquesta resiliència innata i intel·ligent, sense cap mena de dubte, de vegades es transforma en un atac al pròxim més proper de manera concloent?. Per aconseguir ser el primer?, el més victorejat?, el millor dels millors sense ni tan sols parar-nos a pensar a qui i què estem destruint en la fita?.

Potser és veritat que cal estar a les portes del ‘més enllà’ per canviar els cànons que mantenim com a propis, però us asseguro que he pogut comprovar que en algunes persones, ni així. Serà que el fet que van a estar a punt de deixar la Terra només era un estat bucòlic?...

Viviu i deixeu viure. Rés més, si us plau.

No tinc ganes d'escriure el que penso...

Ni són salms, ni són paraules. És l'ara.

Poca cosa a dir, molt a sentir.

Més d'un mes sense escriure aquí ni una paraula tot i expressar-ne, però, moltes. Però, què fer quan no s'hi pot fer rés? Pregunta de difícil resposta per a alguns, i de ràpida reacció per a d'altres. M'incloc al sac de la gent que ha optat pel segon cas. Som, crec, més feliços.

Uf!, pensareu. On ha quedat la Mercè de fa només uns mesos? Ep!, que segueixo vigilant de prop l'enemic, però aquest cop sense fer-m'hi cap mena de mala sang. No val la pena.

La vida es bella, com apuntava Roberto Benigni i, sabeu què?, m'apunto a la idea.

Mentre es pugui sentir, tot és gens ufà.