Demà toquen llagostins al cava...

Ja sabeu què fer per a demà? Imagino que si, però em vé de gust explicar-vos el que menjarem a casa per Sant Esteve. Ja els tinc preparats, en maceració. Són força fàcils de preparar i a taula fan un goig d'allò més que presentable. Al paladar, ni cal dir-ho!. Potser ja els haureu provat i tot. Coneixeu els llagostins al cava?

Bé, per aquells que no heu tingut el gust, us explico.

Els ingredients:
- 2 quilos de llagostins grans (poden ser gambes, si les preferiu)
- 1 cap d'alls
- 1 branca de julivert (només la fulla)
- 1 tomàquet gran
- 1 got d'oli d'oliva
- 200 grams d'ametlles torrades
- sal
- 1 ampolla de cava Brut





Preparació:
Netegeu bé els llagostins, talleu-los-hi les banyes i deixeu-los escòrrer ben bé. Un cop secs, saleu-los una mica. Poseu-los en una safata per al forn (millor de vidre) ben arrenglerats.
Mentrestant, prepareu una picada amb les ametlles, els alls, el julivert, el tomàquet (ratllat), l'oli, un polsim més de sal i l'ampolla de cava. Tritureu-ho tot amb la premedora fins que en quedi una salsa ben fina.
Ruixeu amb aquests salsa els llagostins i deixeu que reposin a la nevera almenys dotze hores abans de cuinar-los.

Sopeu fruita, recomano. ;-)

L'endemà, escalfeu el forn al màxim de potència durant uns 10 minuts. Introduïu la safata dels llagostins i baixeu la temperatura a 180 graus. Deixeu-los coure durant 8-10 minuts.
I ja està! A servir-los als plats.

Si sou servits... bon profit!

T'estimo i t'enyoro. Molt.

No t'ho pensis pas... Ja ho sé que en fa molt... tant, com 34 anys. Però no hi ha cap abans Nadal que no et recordi molt més i encara més, pare!
T'estimo. Tingues bones festes i recorda't de venir una estona per aquí, entre nosaltres. T'enyoro. I aquesta també va per a tu. Un dolç petó, des de les entranyes més tristes.

Adéu, Oriol.

El meu cos ha patit un tremolor instantani en saber-ne la notícia: l'amic Oriol és mort. Els meus ulls no donàven crèdit a l'afirmació. No m'ho volia creure, era massa dur per fer-ho. La mostra que no era enmig d'un somni me l'han confirmat les banderes de l'ajuntament, que onegen a mitja asta per a tu...
Recordo la nostra darrera llarga conversa. Només en fa uns mesos. Sortíem de l'acte de presentació d'un llibre, del llibre que ens brindava a tothom que sabéssim "endreçar l'ànima".
Em parlàves, força animat i convencut, que et permetríes lluitar fins al final la malaltia. I ho deies amb el millor dels teus somriures...
I ha estat cert del tot. T'has enfrontat durant molt de temps a les abraçades més i més fortes de la ferotge criatura, aferrant-te a la vida incondicionalment.
Avui, després de més de tres bèlics anys ens ho has volgut fer saber: la bèstia ha perdut. Perquè avui, tu has sabut prendre-li la davantera i -tal i com ho fan els àngels- has iniciat el vol.
Sempre et recordarem, company. Et debem les teves ensenyances d'un coratge tranquil, d'una força encoratjadora, i sobretot de la banda més humana dels mortals. Tu, has sabut endreçar la teva ànima com pocs ho sabem fer.

Trocets de tu ens acaronen amb la suau pluja que cau des que has marxat, aquesta matinada.



Descansa en pau, Oriol.

Seguiré fent soroll, sí!

Aquest matí, repassant els diaris, el timbre del telèfon mòbil m'avisava d'un nou missatge. Caram!, i jo que pensava que ja ni se'n recordaven de l'article d'opinió que em van demanar des de "La Independent"...

Doncs sí! Han penjat el meu post i, a més, fan resó d'aquestes pàgines virtuals.

Gràcies, companyes, per comptar amb mi!

Com n’és d’estranya la vida, oi?

Un dia amb un toc d’estranyesa, perquè tant ha gaudit alegria com ha ensumat tristesa.

Toc, toc, desperta que ja és hora, em diu l’aparell que ha dormit al nostre costat vigilant de no fer el cant després de l'hora prevista...
Peus em toquen terra i amunt, que comença dissabte. Ostres!, ha plogut... Sembla que molt, i que fins i tot ha fet calamarsa, almenys a la part alta de Mataró, em comenta el meu home a quarts d’onze del matí. Ell treballa, avui. Vaja hores d'entrar a la dutxa, eh?, he pensat tot d’una. I tot d’una també, he variat d’opinió: què em preocupa?, avui és festiu i per primer cop en molts mesos no m’espera cap responsabilitat inel·ludible!


El carrer és moll i fa fred. La Riera escampa una flaçada de follatge d'ocres i grocs. Volen, s’aixequen, però molt suaument. Potser perquè són molles, les fulles... Entro al bar de la sala Cabañes. Avui no fa olor a fregit, per tant ens hi quedem oi, mare?. Jo, el cafè amb llet, com sempre, amb got. Però ja s’ho sap l’homenet rialler... La mare no vol rés. Què n’és de tossuda, ni un suc de fruita?, insisteix amb un no. La Natàlia ja hi és, asseguda fa una estona. Repassa el diari. No m’agraden els titulars d’avui, dic jo.

Sona el meu mòbil. Ostres!, és la meva amiga!, li diré que s’apropi aquí. Però plora. Les paraules no travessen la línia gaire bé, però suficientment com per cridar que l’acaben d’avisar els mossos d’esquadra. El seu pare -només 67 anys- ha patit un atac de cor enmig del carrer, a Barcelona. T’acompanyo a l’hospital del Mar?. El món em bé al damunt perquè, sinzerament, el fet em desmunta i desorganitza el cap de setmana de marit treballant, mare a casa per torn rotatiu de germans i després, per la tarda, bé el nèt. Fa molts dies que no el veig i no vull perdre’n l’ocasió. Però la meva amiga em necessita, penso. No, no pateixis, em diu. Ja bé cap aquí la Gemma. Ella m’hi acompanyarà. Em sento malament, i ella també. Jo, perquè crec que subtilment he traït l’amistat. Ella pel seu pare.


Torno a casa i pateixo. Vull parlar amb ella. Què hi faig aquí?. Em tranquilitzo i penso que he fet el que calia. He estat sinzera amb ella i amb mi mateixa. No me’n haig de sentir, de culpable...


El meu pare és mort, Mercè!, em comenta plorant més, si cap, que a la primera trucada. Ha mort enmig del carrer, en un trocet d’una de les voreres de Barcelona. Els mossos no li han pogut dir per telèfon però sembla que ja l’han pujat a l’ambulància cadàver. Pobre home, segueixo pensant. I pobre, la meva amiga, que està destrossada. L’autòpsia retardarà uns dies el sepeli. No sap perquè la mare ha insistit a seguir un protocol que li han posat al cap els metges del centre sanitari. La funerària ha dit que en cas d’autòpsia no es podrà incinerar. És el que ell volia, potser.


A mitja tarda segueixo parlant amb la meva amiga. Sembla que està una mica millor. La vida s’ha d’agafar tal com vé, i ara toca això. Acceptar que no el veurà més. Em comenta que ha entrat a donar-li un petó. L’últim.


Arriba el nét, feliç, amb un somriure d’orella a orella. Quin canvi d’escenari... Sortim de casa: la iaia et portarà a veure molts i molts pessebres. Val!, diu ell. Entrem a la sala d’exposicions de Caixa Laietana i queda encantat amb tanta peça petita. El pessebrista avui està construïnt un estable amb porexpan. Sortint, berenar a l’Uñó i després, com no?, anem a veure joguines. S’ha de fer la carta als Reis...

Tornem a casa, Sergi, que ja és fa tard i l’avi arribarà i nosaltres no hi serem. A més, a la besàvia l’hem deixat soleta... L’avi ja ha arribat, si. Segon somriure d’orella a orella quan l’abraça! La iaia m’ha comprat una “peonza”, li explica. T’ensenyo com funciona, avi?. Es tanquen a la seva habitació. La que darrerament utilitza tan poc. Això que s’hagin desplaçat al Masnou no ens va massa bé, no. Al cap d’una estona truquen a la porta de casa. Sergi, pots obrir que ara no puc?, li dic. Si, i tant! Qui hi ha?, no rep resposta. M’hi apropo. Pots obrir, no sabem qui és però potser s’ha confòs algú. Obre la porta i, ualaaaaa!!! Ha arribat el Tió!!!, i porta una nota, iaia, la llegim?


El dia ha començat fosc i humit i acaba, almenys per a mi, engrescador i alegre. Com n’és d’estranya la vida, oi?

Davant de la victòria, sempre l'honestedat

Acabo de veure el vídeo, proposat pel Periòdic de Catalunya, que reuneix als sis candidats del principals partits al Camp Nou per jugar-se -simbòlicament i a cop de pilota- la victòria a les urnes demà. Just el dia abans que la ciutadania decidim qui ha de ser qui s’assegui a liderar el país els pròxims quatre anys, m’han passat pel cap un munt de records de quan només era una nena.

25 de novembre, míting central al Palau Sant Jordi

A casa havíem sentit sempre que l’educació no l’havíem de perdre mai; que el contrincant es mereixia un respecte; que als ulls de Deu tothom erem iguals; que no per parlar més es tenia la raó, i molt menys pel fet de fer-ho amb la veu massa alta; que d’enganyar als altres sempre se’n obteníen greus conseqüències i que la mentida era la qualitat més utilitzada del perdedor; que les coses es demostraven només amb fets i que els reptes s’havíen de complir dintre de les possibilitats i, sobretot, des de la humilitat de cada persona; que havíem de ser conseqüents amb els nostres actes; que si aspiràvem a ser alguna cosa a la vida s’havia de lluitar per aconseguir-ho; que la pitjor de les virtuts era fingir el que no erem...

Tantes i tantes frases escoltades i que avui tant agraeixo.

Perquè gràcies a aquests consells sóc com sóc i em decanto a fer allò que millor s’apropa a l’honestedat i al rigor. I perquè sense cap mena de recel de fer, camino amb tota la seguretat que cada pas és ferm abans de donar-lo.

Perquè penso abans de parlar, perquè demostro abans de demanar, per tot això i molt més, demà votaré al PSC.

Visca Catalunya i visca el socialisme!!!

Omnia Sanctorum

Avui és Tots Sants -Omnia Sanctorum en llatí-, dia en què dediquem un record especial cap als nostres difunts. També es concebeix com una de les festivitats més antigues en el món cristià.
El dia de Tots Sants conserva tota una sèrie d'elements que corresponen a creences, fins i tot, anteriors al cristianisme. Arriba en un moment clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir passat ja el temps de les collites de l'estiu, de la verema... Els arbres es despullen i la terra sembla esmorteïda. Comença el fred, les nits són més llargues...
Normalment, al matí, se celebra una missa en record als difunts i continua la jornada amb una visita al cementiri, per dur-hi flors i arreglar els nínxols. El costum de visitar les despulles allà a on van ser enterrades vé dels nostres avantpassats romans.

Cementiri de Vallcebollére

Generalitzadament la creença diu que cap al migdia, els difunts que fa poc que ho són, surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars i les ànimes, invisibles, es presenten a la casa on vivien per compartir el dia amb els seus. Si els familiars resten tristos per la pèrdua, l’ànima se sentirà bé i podrà avançar cap a la Glòria. Si, en canvi, no se’n guarda cap record i en percep alegria i oblit per part d’aquells a qui va deixar, haurà d’esperar submisa penant. Existeixen altres costums relacionats amb el foc i les ànimes, com ara posar un llum a la porta de la casa, per guiar-les o encendre el foc de la llar perquè s'escalfin, o encendre espelmes...
A banda de les creences hi ha un costum arrelat, principalment a Catalunya, que hi enllaça una tradició culinària. Les castanyes, els moniatos i els panellets abunden a quasi bé totes les taules en aquest dia tan trist com especial. En el nostre cas, vam gaudir d’aquest costum dimarts passat, amb el nostre nét, en Sergi, fent saborosos panellets com ho venim fent des de ja fa tres anys. Més fotografies del petit cuiner per penjar a l’arbre nu que vam dibuixar a una de les parets del seu dormitori, a casa nostra, i que es va omplint de moments importants de la seva vida tal qual ho faria un fruit.

En Sergi remena i tasta alhora

Fora de tota aquesta mena de tradició espiritual i de la culinària -que respecto i segueixo a mitges tintes- a casa no espero cap de les ànimes dels meus estimats i estimades en un dia com el d’avui. Ni vaig a visitar el cementiri fent-ne coincidir la data. La veritat és que ja deu fer més de dos anys que no trepitjo el lloc a on vam enterrar el meu pare fa més de 35 anys. Més aviat sóc de les que crec que l’ànima dels qui tant he estimat, estimo i estimaré, són sempre al meu costat.

Així era el somriure del meu pare Ramon

No ploraré més avui que demà, ni menys que ahir. El dia ha aixecat gris, trist... però ha aixecat. Els altres, als qui ens referim en la tradició, ja fa temps que no veuen el color del cel: hi són immersos en ell... T’estimo, pare, i seguiré avançant cada dia amb la teva força i la meva energia.