Eleccions virtuals, en safata

La premsa ha fet la seva feina, si. A poc més de dos quarts d'una del migdia el president Montilla confirmava la data de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya pel diumenge 28 de novembre d'enguany. Els rotatius així ho han titulat, de seguit, als seus mitjans digitals, i algun que altre articulista n'ha donat la seva -lícita- opinió. El resó dels professionals creuava les fronteres mentre el mateix soroll travessava les xarxes socials més difoses a Internet.

Aquestes -tal i com ha fet esment el mateix Montilla- seran les primeres eleccions 2.0. Els indicis de la precampanya ja fa dies que es vénen llegint a la xarxa. Això, en conseqüència, haurà de caracteritzar-se per la més profunda de les comunicacions. No caldrà esperar al discurs ni al miting del polític per sopesar raons, especular situacions... A la xarxa, el poble, hem de focalitzar i externitzar els nostres dubtes, les nostres pors, els nostres temors, per arribar als i a les polítiques que després del 28N seran els encarregats i encarregades de continuar el govern del nostre país.

I no ens faci por. Estem enmig de l'era digital i això ha de revertir en alleugerar en temps i guanyar en informació. És el moment de mantenir un diàleg virtual, de crear intercanvis d'opinions, de replicar als aclariments... i tot, immediatament, a la velocitat d'un clic.

El moment tot just ha començat, però la campanya es desplega alhora. Com mai havíem imaginat poguer hem d'aprofitar, amb ceny, aquesta ofrena que se'ns facilita.

No siguem rucs com per a no donar-ne la importància que suposa. Les eines, són a l'abast de tothom.

Un canvi d'escola no en va ser la solució

"Em sembla que el millor que podem fer és canviar el nano d'escola". Així s'expressava un pare, emprenyat perquè el centre amb què havia confiat l'educació del seu fill li havia fallat. Sobretot, en una part que ell considerava massa important com per seguir-ho fent. El noi hagués hagut d'acabar el curs parlant l'anglès perfectament i, en canvi, només podia mantenir una conversa a nivell elemental. Tot i que la millora era notòria amb respecte dels cursos anteriors, l'home s'entestava en que no n'hi havia prou amb el que el jove havia assolit. Calia la perfecció i no era pas aquest, el resultat.

Durant el primer trimestre el noi havia aconseguit uns avenços molt importants en l'idioma; al segon, però, va frenar una mica la seva habilitat lingüística, -en bona part per motius del canvi de docent que, per una llarga malaltia de la titular havia obligat la seva substitució-. La nova mestra -acabada de llicenciar quan la contractaven- no va arrencar al mateix ritme que l'anterior, és clar. Tot i així, a poc a poc compartien el ritme proposat, tan ella com el jove.

El pare, però, seguia insistint en la necessitat que el fill havia de dominar l'idioma a la perfecció. La mare, en un intent de convèncer el marit que la relació temps-coneixements havien estat els adecuats, no va sortir-se'n tampoc. Ell, estava plenament capgirat en que la responsabilitat que el fill d'ambdós no parlés la llengua anglesa, com ho faria un nadiu, n'era exclusivament de l'escola. Rés ni ningú no el van poguer fer canviar d'opinió, i ell no deixava de repetir i repetir que el que calia per resoldre la situació era un canvi de centre imminent.

Va arribar el moment crucial, el mes de les inscripcions pel curs següent. L'home, tal com havia previst, va inscriure el fill a una nova escola de la què li havien parlat molt bé -deia- diferents coneguts.

Tot content, el primer dia de curs va deixar-se caure per les instal·lacions que -pensava-serien la 'panacea' quant a l'ensenyament de l'anglès per al seu noi.

Al cap d'uns mesos les notes trimestrals arribaven a casa. El jove havia aconseguit allò que el pare tant desitjava. Els honors de la millora no es reconeixien només en el full de paper. El seu fill podia mantenir una conversa d'allò més fluida amb qualsevol dels seus companys anglesos. El pare, content d'escoltar-lo, va continuar resseguint el document de les qualificacions i, oh... què era el que havia passat?. La resta d'assignatures havien decaigut de tal manera que, moltes, ni fregaven un trist aprovat. Horroritzat, a l'home li van venir d'immediat al cap les importants despeses que havien suposat per a la família aquell canvi d'escola, aquella decisió que havia de fer del seu fill un estudiant honorífic. Passaria molt de temps abans no es poguéssin amortitzar, tal i com evidenciaven les indignes notes aconseguides. El fill, s'havia redimit tant als desitjos del pare que havia ignorat la importància que tenia, per seguir en la línia d'un bon estudiant, la resta del programari.

La gravedat dels fets van fer adonar-se aquell pare que la decisió del canvi d'escola havia instat la capacitat del jove cap al fracàs. Però ja era massa tard per a lamentacions, llavors. La inscripció realitzada mesos abans incloïa un seguit d'obligacions, entre les quals la continuïtat al centre durant almenys, quatre anys! Amb només l'arrepentiment no n'hi havia prou, però era tot el que li quedava a aquell pare, frustrat per haver errat el futur del seu fill.

Una història, aquesta, de difícil solució un cop l'home va optar pel canvi, aquell dia.

No fem el mateix amb el nostre vot. No estar en disposició de mirar enrere, ni valorar tot el que s'ha aconseguit els últims set anys, per poc que ara mateix sembli, ens pot fer entrar a un carrer sense sortida. Pensem-hi...

El canvi real, amb la crossa d'altres a l'esquerra

Aquest matí els titulars de diferents rotatius ens han aixecat del llit amb la notícia que ahir s'esperava en candeletes fins ben entrada la tarda. Les eleccions previstes per a aquesta tardor han quedat confirmades pel mes de novembre pròxim, tal i com va fer saber el nostre president Montilla. Un cop baix, s'atreveixen a murmurar alguns...

La missió del temps passa per un moment crucial, per activa i per passiva. Poc abans que el Nadal ens saludi sabrem qui ha desenvolupat la millor campanya electoral que ha convencut de totes, totes, al poble. A un poble que a hores d'ara se sent desencantat pels moviments polítics, més aviat frustrants, que han esdevingut els últims mesos. A una ciutadania que passa per la desafecció, per l'absentisme, per la incredulitat... Ara és el moment real, en què tots els seguidors polítics ens hem d'afanyar a demostrar amb fets qui ha caminat cap a les fites i qui ho ha fet només cap a l'intent.  

Per primer cop -des que contrasto les intencions de la política, a l'hora de demostrar les seves pràctiques a través d'una campanya electoral-, puc evidenciar amb dades fefaents un reconeixement de transformació de país, des de 2003 ençà -ja sigui des de l'àmbit de les infraestructures, passant per l'educació, la salut, l'economia i les polítiques socials realitzades-. Fets comparables amb els qui avui pretenen minorar la feina feta els darrers set anys. Dades precises i reals que mostren i situen els avenços aconseguits, tot i treballar-los immersos en una increible crisi econòmica, -i en conseqüència, social-. I la titllo d'increible cenyint-me a allò que no cal citar abastament aquí perquè seria repetitiu. Totes i tots sabem ben bé com vam actuar, particularment, en els moments més àlgids, quan no ens va importar gaire el que ja es preveia.

Culpable de trobar-nos en el moment en què ens trobem, doncs, el govern al què li ha tocat remar enmig del naufragi?. Bé, més encertadament diria que aquest govern ha hagut d'aprendre a navegar a remolc d'antigues seqüeles, gens fàcils de fer surar.

Ara el motiu que ha de prevaldre sense cap mena de dubte és l'evidència, en són les xifres. Dades que s'exposen des de la campanya “El canvi real" i que tot i el tràngol global podem veure superades i enfortides, gràcies a la voluntat d'un govern que -amb la crosa d'altres a l'esquerra- ha procurat i segueix procurant traspassar obstacles.

Enmig del sobtat esclat econòmic mundial el nostre país ha seguit en la direcció correcta. Només els fets convèncen, i això és el que se'ns mostra des d'una -tot i encara dèbil- recuperació econòmica. Des de 2003 i fins ara el creixement que demanem els pobles s'ha vingut processant des de la millora contínua, amb entrebancs, si. Els mateixos que han provocat al govern la insistència a salvar-los.

Estic totalment convençuda que tornarem a guanyar les eleccions, perquè el nostre país compta amb els valors necessaris per confiar i creure en la coherència. 

Que no ens enlluerni només una flor, per bonica que es pinti, quan en tenim un llit natural al davant, resultat de mimar l'esplanada més seca.

La normalitat ja és a la cantonada

Avui, un dia diferent.

Diferent perquè la davallada de la temperatura s'ha fet notar. Diferent, perquè a casa s'ha deixat sentir la buidor des de ben d'hora. Diferent, perquè ha estat un dia per organitzar. Diferent perquè hem dit l'adéu definitiu a un company... que al cel sigui.

El temps camina i l'estiu s'escapa. I nosaltres, al mateix pas que el rellotge.

Ben aviat el cel ens donarà menys hores de llum i les portalades hauran de tancar-se tot just despunti el sol del matí, a la primera bafarada de fred. Pels carrers hi correran mares i pares, afanyats a portar les criatures a escola a punt, per no fer tard. El transport públic tornarà a farcir-se de persones disposades a començar la jornada de treball a l'altre extrem de la ciutat, fins i tot fora de les nostres muralles.

Va marxant, reposada, una altra estació de l'any. Atrevidament calorosa dies enrere, avui ha anat minvant les seves garres per recordar-nos que desapareixerà tot d'una. I allò que coneixem com a "normalitat" tornarà per a donar-nos la mà durant, almenys, deu mesos més.

Pendents d'un nou episodi cíclic, avui, el dia ha estat diferent.

Entre la llei i la consciència

El Periòdic de Catalunya, 27/08/2010

Tanco els ulls i veig Raimon Panikkar avançant mentre somriu amb els braços oberts. Només uns quants van entendre els seus llibres, però tothom va entendre el seu somriure seductor.

Foto: El Periòdic de Catalunya

Perquè Panikkar era l'home que dominava el català, el castellà, el francès, l'italià, l'alemany, l'anglès, l'hindi, més el llatí, el grec clàssic, el sànscrit i l'hebreu. Era l'home dels tres doctorats (Química, Filosofia i Teologia), dels cinc doctorats honoris causa, d'una cinquantena d'alumnes de tot el món que han escrit la seva tesi doctoral sobre l'obra panikkariana, el catedràtic de Benarés, de Harvard i de Santa Barbara. Però Panikkar se sentia incomplet si quedava reduït a la figura d'un dels més importants filòsofs i teòlegs contemporanis. El que Panikkar volia era veure les cares de la gent perquè aspirava a parlar al cor de les persones. Panikkar va ser un actiu practicant del llibre de l'Eclesiàstic: «Sedueix-te a tu mateix, i anima el teu cor, i allunya de tu la tristesa. Que la tristesa n'ha perdut molts, i no fa cap profit». Panikkar s'ha seduït, ens va seduir, i ens va ensenyar a fugir de la por: «La por és la falta de confiança en un mateix», assegurava. El de Panikkar era, però, un somriure exigent. «Si vostè no és feliç, pregunti's per què», i insistia: «¿Que no ho sap que s'ha de morir? ¿A què ve tanta desesperació?»

El principal clixé de Panikkar el retrata com un pont entre Orient i Occident. Tothom l'ha emmarcat entre dues polaritats: l'est i l'oest, el cristianisme i l'hinduisme, el Tíber o el Ganges, l'Índia o els Estats Units. Però si ens imaginem Orient i Occident com les ribes d'un riu, Panikkar no ha estat el pont, sinó que ha estat el riu que viu amb les aportacions que li arriben des de les dues ribes.


No és Orient per un cantó o Occident per l'altre, sinó Orient i Occident a la vegada. Panikkar, amant de la música clàssica, no suportava gens el soroll ni les presses ni la feina mal feta. Ni la supremacia de la ciència en detriment de l'esperit. Es negava a acceptar que l'home fos només un mico desenvolupat: «Tenim un pensament històric, lineal, racional i científic, mancat del misticisme i el simbolisme orientals. I la realitat és també històrica, però no només».


Però és que, a més a més, la veritable dicotomia en la vida de Panikkar no ha estat entre Orient i Occident, sinó entre Roma i l'Evangeli, o entre la llei i la consciència, en el benentès que el compliment estricte de la llei li va reportar comoditats i seguretats i que el seguiment de la consciència el va excloure del joc del poder. Perquè aquesta és una altra dicotomia desconeguda de Panikkar: poder o autoritat. Panikkar sempre va preferir la segona.


La de Raimon Panikkar és la improbable història d'algú que ha guardat la llibertat de pensar i també la llibertat d'actuar. Panikkar es complau en la paràbola de l'home que escandalitzava tothom treballant en dissabte, i a qui Jesús diu en la traducció grega de la Bíblia: «Feliç tu, home, si saps el que fas, perquè si ho saps, estàs perdonat, i si no ho saps, la mateixa llei que ignores t'ha condemnat».


91 anys han donat per bastir una vida molt plena, també plena de contradiccions i errors que es van fer especialment dolorosos de suportar a la llum de la seva autoexigència durant els últims anys de vida. Raimon Panikkar es va apagar definitivament ahir, cap a les sis de la tarda, en presència de la Carme, la veïna de Tavertet que se n'ocupava sol•lícitament a totes hores ja feia anys.


Antoni Bassas. Autor d'El matí amb Raimon Panikkar (Proa, 2008).

Adéu, M. Teresa

El gust dels seus entrepans em vénen a la boca després de més de quinze anys d'esmorzar-los. La M. Teresa i el seu home, veïns d'un poblet del Maresme, havien agafat en arrendament un petit bar, just a sota de l'editorial en què jo hi vaig treballar durant sis anys. Encara no havíen posat tots els carrers dels voltants del de Rosselló, tocant el d'Urgell, quan tots dos obrien la paradeta i farcien les vitrines de la barra amb les truites que ella ja duia fetes de casa. De patates, amb i sense ceba, d'espinacs a la catalana, de carbassó... La de carxofes ensalivaba el gust abans de tocar-te la llengua...

La terrassa, quan feia bon temps, s'omplia de gent que, com jo, havíem de passar quasi obligatòriament a saludar la parella, abans d'entrar a les oficines. Les sis tauletes de l'interior ho éren tot l'any, de plenes. I en preniem l'esmorzar, i ja reservàvem taula per a l'hora del dinar. Als migdies, la M. Teresa et proposava els seus plats plens de colors i de sabors, emulant amb poques diferències el bón menjar casolà.

Vaig perdre el fil conductor d'aquella parella un mes de novembre, després que una malaltia em suposés una baixa laboral força llarga. Un cop recuperada, la meva feina va canviar de lloc tal i com la meva vida. Mentrestant, ella deuria seguir fent les viandes per als oficinistes dels voltants, els joves de l'Escola Industrial, els metges, les metgesses, infermers i zeladors del Clínic, i els veïns de la zona que no se'n podien estar d'entrar a aquella petita cafeteria, granja, bar o allò que millor hi volia interpretar el vianant.

Deu anys després, a la Riera, just a la cantonada de la Casa Gran de la nostra ciutat vaig escoltar el meu nom: -Mercè!!!???... En girar-me, éren ella, i ell, agafadets del braç, en un passeig de tarda. Què feu per aquí? els vaig preguntar sobtada i amb un no sé què al cos que em va fer enllumenar els ulls d'il·lusió. Havíen deixat el negoci feia poc temps, s'havíen prejubilat després de molts anys de dura feina, i decidit comprar un pis al centre de Mataró, ben aprop d'on hi vivíen també els seus dos fills, ja casats. Els havíen fet avis i la manera d'ajudar amb la mainada els havia portat cap aquí ja feia un parell d'anys.
Vam estar xerrant durant ben bé una hora... semblava que vulguéssim explicar-nos el temps que feia que no ens veiem en només una estona de la tarda.

L'últim dia que vaig abraçar la M. Teresa va ser ara fa just dos mesos. Es va anar a tenyir els cabells a la perruqueria de la Natàlia -com venia sent habitual des feia tres anys-, però aquest cop perquè l'havien d'operar. Una maleïda malaltia havia despertat sobtadament, sense ni avisar-la. Havia d'estar guapa per ingressar a l'hospital. Els ulls de la M. Teresa no brillaven com sempre. Més aviat els havia ensorrat el plor continu dels últims deu dies, quan el metge li havia comunicat la urgència. Vam quedar que després de la intervenció ens faria una trucada per comentar-nos com havia anat tot plegat. Encara no se sabia ben bé el dia que intentarien combatre el càncer al quiròfan.

Aquest matí la Natàlia i jo ens hem creuat amb el seu home, a la Rambla.

Com està la teva dona?, li hem preguntat. És morta, ha respós. Immediatament han regalimat per les seves galtes dues llàgrimes estretes mentre ens deia: estic fet pols. No me'n sé avenir. No ho superaré.

El dia 1 de juliol la M. Teresa es va sentir malament, tan malament que va haver de quedar ingressada a l'hospital de Mataró. Va marxar de casa seva amb només la roba que duia posada i ja no hi va tornar. Al cap de només cinc dies ens deixava per sempre més. La malaltia va ser fulminant.

Éren les 10 del matí quan rebíem la trista notícia i segueixo tan ennubolada com ho està el cel abans d'una tempesta. No m'ho puc treure del cap. M'envaeix la tristesa.

T'escric, descansa en pau, M. Teresa. Sempre et recordaré, sempre.

Suma't-hi!

Moltes, moltíssimes dones -no només dels últims segles- van deixar escrit el seu pas per aquí. A tranques i a barranques, amb motiu de la greu discriminació de gènere patit fa tant de temps, elles van saber trepitjar fort i lluitar per forjar la seva empremta. Tot i que estem en un moment menys dur pel que fa al reconeixement de les nostres virtuts per part de l'altre sexe, un munt de dones segueixen (seguim) esforçant-se perquè ben aviat "l'amenaça" del suposat poder masculí s'aturi.
Amb tot, és força greu, però, que nosaltres mateixes no coneguem moltes de les passes que van esmerçar-se a fer dones a qui hem d'agrair-hi els seus projectes, les seves lletres, els seus descobriments, les seves voluntats... i sobretot, el coratge en ferm que les va fer destacar, tot i a contracorrent.
És per això que he muntat aquest video. Amb molt d'esmerç, però amb la incongruència d'haver d'escollir d'entre milers dels cèlebres noms femenins que a través de la història podem resseguir. No m'ha estat gens fàcil. Extraure'n el profit que se'n mereixen tantes, en només cinc minuts de gravació, és una fita difícil d'aconseguir. Tot i així, valgui aquest petit extracte perquè poguem fer-nos-en una petita idea de la quantitat de dones valuoses de què hem estat, estem i estarem sempre envoltats.
Gràcies per la vostra lluita, a aquelles que vareu haver d'amagar els vostres cabells llargs. Gràcies, a les qui us vau enfrontar a tot i a tothom a costa de patiments. I gràcies, també, a les què, sortosament, ho teniu més a l'abast. Espero, que aquest dol de titans aviat deixi de ser-ho per convertir-se en un dret. Simplement, el que ens correspon.

Aquest video ha estat presentat al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.