mentrestant...

"Papa, cuéntame otra vez esa historia tan bonita"

2012-02-04T22:48:00.001+01:00

Aquesta tarda s'ha decidit qui haurà de dirigir la secretaria general del PSOE, després d'una espera de recompte desesperant, tot sigui dit.

Fotografia: El País

Finalment, només 22 vots han estat la diferència que ha demostrat públicament, -un cop més- les divergències acusades que patim el si de la formació política. No m'ha encandilat mai la candidata Chacón (tampoc vulgui interpretar-se això com que sóc aférrima seguidora de Rubalcaba). La qüestió està en que aquestes eren les dues úniques 'ofertes' que se'ns plantejaven. Cap més, en un moment en què representa que cal reinventar-nos per tornar a escalar el cim que tornem a mirar des de baix.

Les intervencions d'avui han estat, no obstant tot, definitives per -si ho havia d'acabar de fer- decidir-me cap a una banda o l'altra.

No m'agrada que m'escridassin (només em recorda poder); no m'agrada que m'intentin manipular (fa temps que em sé tots els contes); no m'agrada que em llegeixin un guió per convèncer-me (el millor producte és aquell que es ven sense llibreta); no m'agrada que se'm vulgui fer creure que el vermell i el blanc són el mateix color (per això passo les visites a oftalmologia).

Tampoc m'hagués agradat, doncs, que la majoria del vot s'hagués decantat cap a una dona política que no se sap mai si de veritat és nacional o només fa país quan toca...

Sincerament, és una llàstima que no hagi pogut obtenir el càrrec una dona (penso que aquesta ha estat una de les cartes que ha utilitzat, -sense la fonamentació, però, que calia- la Chacón, una 'recent' feminista que personalment m'ha semblat 'de segona').

En totes les federacions nacionals hi ha dones molt preparades, tant com per haver pogut encetar la veritable nova etapa de canvi socialista, aquella que -des de la mirada femenina- hagués estat el 'reinvent' esperat que goteig a goteig obrís camí cap a la remuntada que ens cal, certament.

Una llàstima haver de seguir recordant aquella frase que fa uns dies em recordava una molt bona companya i que sens dubte ens toca l'ànima als i a les que ens sentim socialistes, de raó i de fet: "papa, cuéntame otra vez esa historia tan bonita". Llàstima...

Camps i el seu sequaç, exonerats dels càrrecs

2012-01-25T20:33:00.000+01:00

Quina vergonya, Camps innocent!!!! No hi ha justicia!!!
Justícia a mida? #judicicamps #camps
Y, tristemente, no me sorpendo...
No culpable, despues de todo lo que se ha oido durante el jucio. Siento vergüenza de ser Español.
Camps absuelto por 5-4, esto significa que solo le regalaron los pantalones?. Viva la corrupción!!
Los tiburones son inmunes al cáncer.
Això del #judicicamps és un altre dels innumerables motius per fotre el camp pitant d'aquest país horrible que és España.
Camps absuelto. Como se dice en estos casos, acato pero no comparto.
Garzón en el banquillo por Gürtel y Camps de rositas. Este país está loco
És possible q 1 diputat PP doni lliçons d'equilibri pressupostari, considerant q han ensorrat Valencia? Doncs si! Fa 1 minut al #parlament
Otros tiburones son inmunes a los juicios.
Los tiburones son inmunes al cáncer y en España inmunes a la dignidad.
Me perdonaréis el matiz pero "no culpables" no es lo mismo que inocentes #casoGürtel #hedicho
Camps, no culpable (¿En qué momento se jodió la justicia en España?)
Yo me exilio. Sólo me falta elegir destino.
Un Estado donde queden impunes la insolencia y la libertad de hacerlo todo, termina por hundirse en el abismo (Sófocles) #Camps
No os preocupéis, amiguitos del alma, que esto de la justicia en España se arregla con un copago.
Da igual q acierten o no. El hecho de que el PP sepa "filtraciones" demuestra que la Justicia, ni es igual, ni es para todos, ni es justicia
Camps no culpable según el jurado 5 a 4..., hi haurà partit de tornada? #millorriurequeplorar
Prevaricación, cohecho, ruina, fraude... y eres INOCENTE. Pero ayyyy como se te ocurra investigar los crímenes de franco #SpainIsDifferent
Francisco Camps absuelto de la trama Gurtel. Garzón... en el banquillo de los acusados por investigarlo.
País de chiste, justicia patética . Los problemas de España no son económicos, esto es mucho mas grave
Seguro que Undangarín va como loco por encontrar un jurado como el de #Camps

Aquests són només alguns dels comentaris que a la xarxa Twitter encenen l'ambient després de la temible i decepcionant sentència que ha declarat no culpable pel 'cas dels vestits' a Francisco Camps que, com es veu a la foto, ha erigit un dels seus falsos i prepotents somriures en un intent de donar per allà a on no amarguen els cogombres a molt més de mig país.

Foto: 324.cat

Mentrestant, Baltasar Garzón segueix a la banqueta dels acusats per haver 'posat el nas' enmig d'aquesta colla de corruptes i beneficiats pels càrrecs amb caràcter de vitalicis.

Que no anem gens bé no cal dubtar-ho gens i que, com diu un dels comentaris a la xarxa, els problemes del nostre país no són l'economia sinó el fet d'haver d'acatar resolucions com la que fa menys de mitja hora s'ha fet evident.

Quan ja no podem ni fiar-nos-en d'un jurat popular que, suposadament, ha estat incomunicat per determinar la seva fatídica deliberació (la qual cosa, en un moment polític com el d'ara mateix, dubto) molt menys ho farem amb el nostre poder judicial, a qui comença a comprar-se de la forma menys dissimulada possible.

Marxar del país?, no és ben bé la solució. Burxar fins a les entranyes de la corrupció i substituir les masses que només practiquen un abús de poder, sí!

Qui m'acompanya?

Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria

2011-09-14T23:49:00.000+02:00

Fent referència a l’apunt que fa unes hores ha escrit el company Enric Llorens (aquí), em bé de gust escriure el que sento. Estant d'acord amb les seves lletres, i sobretot allà a on diu que “l’obediència deguda” no és mai bona, i que oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització, també és cert que hem de recercar aquells punts de trobada que ens unien des del més bàsic dels sentiments: una ideologia amb la què -tot i les discrepàncies dels tres bàndols que anota- varem començar el camí un dia: els nostres principis, que hem dut per bandera durant molts anys nosaltres, i els què ens van precedir.

Anota també que hem de procurar el debat intern, (estic amb ell); que hem de donar respostes senzilles, (no sé si hem perdut el moment perquè se’ns escolti, complicades o no les propostes); que ens hem de fer ben visibles, (cada cop més, la realitat mediàtica ens forada).

Esbossaré el meu sentiment, com a militant d’un partit derrotat del qual –veig- han sorgit escampalls aliens a la voluntat socialista. Tinc la sensació que sent un dels partits més potents hem estat viciats pels i les de dins mateix. Hem deixat mesclar continent amb contingut i això ens ha portat al pou, -del què en sortirem més tard o més d’hora, no ho dubto- perquè s’havia d’haver fet ‘dissabte’.

Segurament les pròximes eleccions generals també les perdrem. Ens vencerà la dreta -de totes, totes-, perquè la ciutadania vol escoltar un cant diferent, tot i que no convencin les veus ni els instruments amb què toquen. Com que l’egoisme és de mena, i ens pot, una gran majoria votarà en 'blau' només per un ‘i si’, com ja tot apunta. Poc més.

Però no ens tornaran a derrotar per oferir una manca de solucions, sinó per una manca de credibilitat. Aquella credibilitat que hauríem d’haver considerat ja des dels ciments de les nostres agrupacions, de les federacions... Em sento nàufraga, de veritat. Sé que reunim molts carnets, però també veig que no tothom que duu la nostra ‘creu’ hi posa l’espatlla. L’esperit socialista, en més dels casos que voldríem admetre, ha quedat sotmès a mecanismes materials.

Avui som pocs. El poble ha tret la targeta vermella als nostres principals jugadors i jugadores, i ara el color del camp és quasi verge. Tornarem a omplir-lo, no ho dubto. Però aquest cop –sense intenció de fregar un sentiment separatista- potser caldrà que em fem una tria abans de deixar que el trepitgin. Per jugar s’ha de saber suar la samarreta i demostrar que es vetlla per les bones jugades durant tot el partit, i no només durant els darrers minuts, -com s’ha cregut, equivocadament- crucials. Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria.

Ni eficiència, ni eficàcia.

2011-09-07T22:45:00.000+02:00

Convençuda o no, de la suposadament congruent decisió que ha pres el govern –sobtada i urgent- de reformar la Constitució per incloure-hi el límit del dèficit, hem d’acatar les formes en què s’ha aprovat, per activa o per passiva, ens agradi o no.

Conscients de la clara necessitat d’acotar sostres -sempre s’haurien de saber mesurar els excessos abusius-, i anant enrere, a poc més de fa quatre anys, aquest hauria d’haver estat el clar missatge: dictar consciència per les possibles sacsejades de butxaca que, de no saber-nos estrènyer el cinturó, la batacada seria monumental. En aquells moments varem topar amb una assegurada tranquil·litat econòmica per part del President del Govern, amb un: “la crisi aquí no afectarà” frase, tot sigui dit, que a més d’un i d’una ens va anar de faula per continuar estirant més el braç que la màniga. I dic continuar perquè això de viure per sobre de les possibilitats és anterior al catacrac dels mercats, ara la mare dels ous de tot plegat.

Les entitats bancàries predicaven a dojo productes de ‘disseny’, a mida de ‘totes les famílies’. Mentrestant, la nostra subtil i presumpta ignorància ens feia carregar amb hipoteques desmesurades a l’esquena, préstecs per comprar el cotxe més luxós del mercat, targetes de crèdit ‘or’ i ‘platí’ ens omplien la boca de vanitat quan asseguràvem que l’entitat amb què treballàvem ens les havia estès per ser un dels ‘clients preferents’. Il·lusos de nosaltres... Ah, i cap problema amb usar-les per pagar unes vacances de plàstic ‘a tutti pleni’. Ja les aniríem sufragant de mica en mica al llarg dels mesos següents, per repetir-ne l’operació cíclica per deferència, l’any següent.

Però ens va enganxar l’ull de l’huracà. Les nostres vivendes van anar a subhasta, les entitats bancàries van haver de fer de suplents de les empreses immobiliàries que van tancar després de la pestilent orgia que se’n va deixar fer del totxo, i nosaltres, ara ens allotgem en pisos compartits, això sí, amb dret a cuina. Dels nostres fills i filles hi pengen títols universitaris a dojo, però menysmal quan ens expliquen que al centre Decathlon de la nostra ciutat els han fet un contracte de tres mesos (almenys -pensem-, si hi ha sort acumularan el dret a cobrar l’atur, algun dia). El cotxe ja dorm al carrer perquè, clar, els preus del garatge tampoc ens els podem permetre. Per resumir els estatus als què hem arribat pel nostre desdeny, hem acabat ‘fitxats’ a una d’aquelles entitats que et registren quan no pagues acuradament les quotes de les targetes dels últims viatges, dels què ja ni te’n queda el bronzejat.

Mentre nosaltres ens equivocàvem il·lusoris el país feia el mateix, fent-se ‘solidari’ amb nosaltres. Avui, tothom patim una greu malaltia que s’intenta minorar amb ‘tirites’ d’un sol ús: la crisi.

La globalització va unificar els mercats europeus. La moneda única ens va unir, sí. Deixarem a banda, però, que des d’aleshores el cafè dels matins, -pel què es pagaven 100 de les antigues pessetes- amb l’euro ens ha costat també una única moneda: 1 euro. Com aquell que no vol la cosa els preus se’ns van triplicar en més necessitats que les desitjades. Els nostres sous, però, no se’n van ressentir amb la mateixa generositat, amb el canvi. No és d’intenció comparar, per exemple, en quina de les franges se situa el nostre país envers la resta de països de l’eurozona pel que fa al sous mínims interprofessionals establerts. Aquest és un tema que frega la indecència. Però ara això no toca, com deia un polític.

Fins al 2007 es van tornar a sumar grans fortunes. Tampoc és moment d’entrar en la disjuntiva si totes van estar aconseguides legalment. Tothom coneixem casos de corrupció que han omplert titulars, que no presons... La ciutadania real, la de ‘anar a peu’, molt hàbils si hem sabut o pogut estalviar quatre duros. Sobradament coneguda la nostra taxa d’atur.

Seria d’excusa aprofitar-nos que el polític que presideix el nostre país es va equivocar en la seva tan optimista frase d’aviat farà quatre anys. Però això tampoc aliena el govern de les conseqüències crítiques en què ens trobem immersos. Al si dels governs hi ha prou especialistes, suficients coneixements econòmics i financers, com per haver sabut preveure la catàstrofe.

Amb tot, després de l’estiu ens trobem sense ‘peles’ i endeutats fins el coll. Com assenyala IñakiGabilondo, el crèdit se’ns ha menjat. A tal efecte els governants han decidit per nosaltres (i sense poder conjugar el sentit democràtic que presumptament avala a la ciutadania) allò que ha semblat tan urgent a fer –ens expliquen- per afavorir la situació, perquè el rellotge no és amic de la caiguda. Ara bé, que el sostre patia goteres ja fa temps que era del domini públic. Valgui dir, també, que no acabo d’entendre tal urgència quan s’està deduint que la proposta de reforma de la Constitució donarà –amb sort- els seus fruits, no abans de 2020.

La situació en què ens trobem per motiu que certes responsabilitats no es van prendre a temps té noms i cognoms. La manca d’eficiència i d’eficàcia, -principis d’obligat compliment per a tota persona que dóna servei a un país- segueixen i seguiran lluint per la seva absència. Això sí, seguirem mantenint càrrecs i fent-ne precedents vitalicis potser fins que, -segons la premonició que en feia dilluns ArturMas- ‘acabi petant tot plegat’.

Tenint en compte la imminent reforma de la Constitució, -que em fa dubtar que sanegi la situació, i molt pitjor encara si contribueix a envair les polítiques socials aconseguides fins ara- em pregunto: què caldria fer per referendar la reforma del capítol 2 del’article 71 de la Carta Magna, on s’esmenta la immunitat dels càrrecs polítics? No són prou ‘flagrant delicte’ les causes que ens han dut al pou on som? Gens d’acord amb allò que ‘la lletra, amb sang entra’, però mentre els regnes mantinguin la impunitat absoluta cap els seus membres la ciutadania en seguirem pagant les conseqüències.

Per molt que el poble ens concentrem, opinem per escrit, ens cansem de fer comentaris a les xarxes socials, ni que les etiquetes que utilitzem siguin Trending Topic..., no aconseguirem més que se’ns prengui per una colla de brètols emprenyats que exercim el dret a la ‘pataleta’.

Fins que no es legitimi poder jutjar la mala gestió dels i les què es jacten de portar el poder penjant del coll, no podrem assegurar-nos la plena democràcia.

Rotundament, jo dic no!

2011-08-17T22:33:00.000+02:00

Llegeixo amb certa preocupació allò del què se'n podrien dir contes de fades, i més encara quan aquests son pensats, proposats i redactats per l'agrupació política en què hi formo part.

Em refereixo a la proposta que els socialistes pretenem presentar al pròxim ple municipal: que es bonifiqui als operadors de les guinguetes d'estiu amb el cost de la llicència que paguen al consistori, com a mesura d'ajuda directa davant la delicada situació que estan vivint aquest any.

Fa molt mal cor que les inclemències del temps comportin riuades a dojo durant bona part de l'any que malauradament, a més, arrastren vehicles, si no ho fan també amb persones. De la mateixa manera, molesta molt que quan et disposes a recollir el paravents del pati ja sigui tard, perquè la ventada ha estat tan forta i veloç que no t'ha donat temps ni a respirar que ja només en reculls el que en queda d'ell a bocins. Algú dels que em llegiu coneix companyia d'assegurances alguna que cobreixi aquests danys?

Sempre he cregut que l'immovilitzat que la metereologia es carrega no el pot resoldre l'home si no és amb un bon grapat de bitllets per davant. I esclar, aquests diners no te'ls regala ningú, no. És llavors quan toca assumir que ningú hi tenim res a fer ni dir, que allò que cau del cel no es controlable. A pagar toca, i muts.

També em sap molt greu que la pobre gent que munta guinguetes a les nostres platges no "facin l'agost" com cal (que no serà aquest el cas tot i el juliol que ens ha fet). Però d'això, a condicionar el cost que els suposa emprendre aquests negocis a la climatologia, en va molt.

Amb tot, potser voldrem proposar el mateix quan els firaires plantin les seves caravanes al Parc Central, si la majoria de dies de fira plou a la ciutat?...

Companys/es, pensem perquè tenim un tros per pentinar o perquè rumiem les coses abans de considerar-les? Rotundament, i amb els drets amb què compto com a militant del Partit Socialista, dic NO a la proposta! Estem en crisi o volem crear precedents que ens acabin d'enfonsar?

Feliç, d'haver sabut escoltar el silenci...

2011-08-16T21:51:00.000+02:00

Tres setmanes seguint la premsa a través de Twitter, només. Intentant desconnectar del dia a dia quotidià i endinsar-me en la calma, en la tranquil·litat, en el desasosseg... en allò que he batejat com "els meus moments #zen". Mentre la borsa mundial es soterrava -aliena a les meves braçades mediterrànies-, les prioritats particulars quedàven limitades al temps que l'endemà ens aixecaria del llit, quasi bé. Feliç, d'haver sabut escoltar el silenci...

Avui, el primer dia de moguda real. He despertat ben d'hora. A la xarxa n'erem quatre, només. La majoria segueix de vacances i els missatges s'han de llençar a internet més tard, he pensat tot d'una. Poca estona espiritual, però. Els titulars, empenyen fort. Els nous moments #zen, l'any que ve...

La coacció paternalista del: "nosaltres sabem el que és millor per a tu".

2011-06-17T19:53:00.001+02:00

Feia dies que no passava per aquí... No per no poder, sinó més aviat per no voler, perquè a casa em van ensenyar que abans de dir segons què millor comptar fins a 20 i, per tant, faig el mateix quan d'escriptura es tracta. Però vet aquí que llegir sí que ho faig, i així no poso entre l'espasa i la paret ningú, no em creo enemics públics, ni aprofito el moment -en la majoria dels casos- per fer evidència negativa cap a ningú.

I de tot allò que llegeixo en trec la meva lectura, ésclar, tot i que molts cops 'la meva' -veig- és la d'una gran majoria.

No fa ni una hora que em preguntava amb dues companyes com han estat possibles certes postures polítiques arcàiques els darrers mesos. Fa només cinc minuts que he llegit l'article d'opinió de Javier Valenzuela a la secció de Tribuna de El País. Com l'articulista, em pregunto i faig perquè us pregunteu: com ho farem per explicar als nostres fills que en allò que vam fer nosaltres quan erem joves ara no se'ls tindrà en compte a ells?, no sigui cas que amb la 'caiguda del poder' el nostre ego se'n ressenteixi, potser...

Errors que se seguiran pagant.

2011-06-02T12:31:00.001+02:00

Ahir dimecres els i les militants del PSC de Mataró vam assistir a l'assemblea extraordinària que duia com a únic punt de l'ordre del dia l'Informe Polític actual. El primer secretari de la formació, Ramon Bassas, va obrir l'acte amb la presentació pública de la seva dimissió per "deixar pas a un nou escenari, amb vistes al Congrés de la tardor”. Acabo de veure a la premsa que també va dirigir una carta a la militància per acomiadar-se, -carta que he llegit a través de l'enllaç de la notícia al setmanari Capgrós perquè, vull imaginar que les llistes de correu no van funcionar ahir vespre, doncs particularment, a mi, no m'ha arribat encara.

No obstant aquesta incidència, des d'aquestes línies, una abraçada al company que durant tants anys ha estat al front de l'agrupació mataronina.

Tornant a l'assemblea, centrar-me només amb l'escrit que personalment vaig intentar llegir en públic però que, per 'abusar' del temps estipulat per part dels i les militants a dir la nostra, se'm va fer interrompre.

La meva intenció no era -ni de lluny- assenyalar ningú amb el dit, sinó més aviat difondre les meves reflexions després de les dues derrotes electorals els últims mesos, per col·laborar, per proposar, per estimular els ànims de totes i tots els que seguim creient amb el nostre projecte socialista. D'una manera poc democràtica, però -com la majoria de companys van corroborar- se'm va apartar del lloc de lectura, per la qual cosa vaig preferir abandonar la sala.

Agraeixo el gest de moltes persones que van estar d'acord amb la meva posició i reitero, des d'aquí, el meu dret a qualsevol crítica constructiva que serveixi per seguir forjant els nostres ideals polítics. No em queda més remei que aportar allò que sento a través d'aquest mitjà ja que, tal i com es va fer evident ahir vespre, allà a on hauríem de poguer expressar-nos lliurement, -les nostres assemblees- se'ns tallen les ales. No anem bé, no. Però així està el pati...

Salutacions a tothom, -i amb el cor més vermell que mai- qui creu que tot és millorable!

La meva reflexió.

Aquesta setmana he llegit articles de tota mena i per part de diferents polítics. Dels guanyadors i dels perdedors. Em quedo amb un d’ells, que recull un decàleg de ‘bones pràctiques’. El de Miquel Iceta. Benvinguts canvis, si es poden portar a terme... Ara mateix tenim quatre anys per desenvolupar-los sense errades internes.

Arrel dels resultats electorals, -que es feien evidents dia rere dia, tant a les pasades autonòmiques, com a les municipals del 22 de maig- no cal ser massa intel·ligent per admetre que ens calia prendre certes mesures que, per l’error de creure’ns omnipotents, hem comès i s’han traduït en una manca de credibilitat per part dels què ens interesava tenir al nostre costat.

Per què PxC tindrà tres regidors al si de l’ajuntament?, no és pas pel fet que la seva campanya hagi estat un niu de mentides, com s’ha criticat. Si més no, aquestes ‘mentides’ se les ha cregut massa gent, fins i tot una gran part dels nostres votants, que ha preferit no obviar la diferència de cultures que es mesclen a la nostra ciutat, la qual cosa nosaltres, equivocadament, no hem sabut plantejar, explicar, donar solucions a totes les llegendes que han anat sorgint els últims anys i, sobretot, no hem sabut fer psicologia cap a aquells i aquelles que estan patint la crua crisi en les seves pròpies carns. És molt fàcil negar el fet que la immigració rebi ajuts -sigui a través de tanques publicitàries, o mitjançant els murs de les xarxes socials-, i no massa més. No hem sabut fer-ne un relat, d’aquest fenòmen, que estimulés el sentiment socialista i, no ens enganyem, l’egoïsme innat de les persones, quan es passa gana, guanya qualsevol cursa. PxC només ha fet servir un missatge: ‘Primer els de casa’, per posar-se a la butxaca 4.684 vots, que representen quasi bé el 50% dels nostres (tenint en compte que nosaltres només n’hem aconseguit 10.018). Vistes aquestes xifres es compleixen les previsions fatídiques que veritablement, tal com s’ha estat portant el fenòmen migratori, segueix definint-se com a un greu problema als nostres barris.

Ara no és moment de retrets personals cap a cap persona, sinó cap a la nostra forma de fer en general. Perquè aquest ‘fer’ també ha passat per a altres poblacions socialistes maresmenques (Pineda de Mar; Malgrat de Mar; Palafolls; Dosrius) i catalanes que, en canvi, han sabut amb el seu discurs, prendre la iniciativa, connectar amb la ciutadania, preservar la unitat civil –totes aquestes, paraules d’Iceta- i guanyar-se els votants que els han mantingut en la victòria i, en conseqüència, en una continuïtat del govern socialista.

Com podem mostrar credibilitat de projecte quan des de les entranyes del grup es mostren desigualtats d’opinió i lluites pel poder? Recordo els inicis de campanya, la que havia de fer-nos sumar. Sumar, què?, vots?, perquè veritablement d’opinions paral·leles a les dels i les dirigents poques se n’ha recollit. Mai s’haurien d’infravalorar les propostes de ningú i ho hem fet massa. La relació amb la societat, de dins i de fora, no ha estat la característica més peculiar dels nostres fets, malauradament.

Iceta diu, a toro passat, el que cal tenir en compte a partir d’ara per resorgir, en un decàleg que no és utòpic ni molt menys, només que en la majoria de camps arriba tard. El primer secretari esmenta “la necessitat d’impulsar un projecte sòlid i coherent, capaç de comunicar bé, de transmetre esperança i il·lusió, conscient de la necessitat d’impulsar un relleu generacional”. Sento dir que no n’hem sabut gens, de tot això. Ens hem capficat a explicar les nostres fites urbanístiques, els nostres triomfs passats. Però en canvi, no hem encarat amb eficiència les nostres equivocacions ni n’hem plantejat d’aquestes una fòrmula per resoldre-les en bé de la ciutadania.

El líder de l’oposició mataroní, tot i les seves mancances polítiques, ens ha passat per la cara allò que la majoria volia escoltar, només amb un parell de frases fetes: ‘el canvi’, necessari, sorgís del color que sorgís, i promeses com ara la possibilitat que les famílies puguin optar per escollir l’escola en què volen portar els seus fills. Aquest últim missatge subliminal ha dit molt del fenòmen migratori sense ni haver de mentar la paraula ‘immigració’. No li han calgut frases xenòfobes. Ha estat prudent fonèticament i ha aconseguit que molts i moltes dels qui ens interessava tenir al nostre costat es passéssin de bàndol. Perquè, tampoc ens enganyem en aquest aspecte, per molt socialistes, aquesta és una xacra que cal tractar a fons.

En un altre sentit, hem fet de la campanya una lluita, no pas un referent per guanyar. Només cal remetre’ns als debats públics entre els caps de llistes... Hem deixat que la premsa en traiés titulars en què se’ns tractés de menuts, al pati d’una escola lluitant per la piruleta. Poc més.

Més coses. El nostre programa electoral, només per a uns quants, clar. Un programa que no arriba a la militància amb el temps suficient com per participar-hi peca de prepotent i dictatorial. Com el podem precursar després?. No em valen els arguments poc elegants que el temps ens guanyava la batalla i que es va haver de fer a córrer i cuita. Tenim un greu problema, almenys en aquesta agrupació. Es diu ‘desconfiança’, o per no fer-ho tant gruixut, no se sap delegar responsabilitats, no se sap compartir perquè, equivocadament, el fantasma de les possibles ombres sempre és present.

Es va crear una llista de trenta persones de la qual –i sense voler ofendre ningú- prefereixo fer-ne els menys comentaris possibles. Havia de ser ‘la llista per guanyar’... Vam situar-hi la gent jove en aquesta llista?. Als que hi eren en l’anterior govern, pràcticament se’ls va destituir i als que no, ni se’ls va tenir en compte. És a dir, vam preferir optar per ‘la veu de l’experiència’ que assumir que la juventud son el futur de la nostra societat. Avisar-nos ho van fer, ells. D’això, ni els hem de fer responsables, ni n’hem de tenir cap dubte.

En un altre aspecte –tot i que ara sembli que algunes veus deixin en entredit allò amb què van creure- no hem sabut utilitzar gens ni mica el potencial que les tecnologies 2.0 ens posen a l’abast. La xarxa no ha de ser l’espai de la ‘discusió’ ni de la ‘trobada bèl·lica’. La xarxa és un mitjà d’una importància cabdal des d’on s’hagués hagut de llençar el nostre missatge més positiu per arribar a l’impacte més quantitatiu.

Ja és hora que deixem d’excusar la nostra derrota amb arguments que no convèncen ningú. El nostre poder de convocatòria ha estat fluix, molt fluix. Ens remuntem, sinó, als mítings i fins i tot a l’assistència a les nostres pròpies assemblees?. Se’m va titllar d’il·lusa, més o menys, no fa pas gaires dies, recordeu?. No, no es pot obligar ningú a cop d’escopeta a assistir enlloc, però la coherència ens diu que la gent és una seguidora d’idees incondicional, i nosaltres no n’hem tingut prous com per arrelar-les.

Faig públic el meu desacord amb tot plegat. Durant els últims 10 dies i després d’haver perdut les eleccions municipals, he tingut temps per reflexionar i per jutjar ‘compromisos’ que no s’han portat a terme, tot allò que se’ns ha escapat de les mans i ens ha fet ser els vençuts.

Jo també sóc una de les indignades, i vull deixar a banda qualsevol sentimentalisme. Estic indignada pels resultats, per les pèrdues que això suposarà pels nostres principis ideològics. Però sobretot, estic indignada per les formes utilitzades per nosaltres mateixos. N’han estat, sense cap mena de dubte, el detonant del fracàs. Els nostres pares van haver de lluitar molt perquè nosaltres –amb l’excusa d’una crisi, que no arriba ni a un pam de les que van haver de patir ells- desmuntem les seves accions més costoses històricament parlant. És moment de reaccionar. De reaccions i de fets aleatoris que ens indiquin el camí a seguir per poguer prendre la batuta un altre cop. I ara, no ens podem plantar i pensar que tenim temps per fer-ho efectiu. La campanya ha de començar des d’aquest precís moment. És la única manera que el nostre color no perdi el tint i caigui en l’oblit. Fa uns mesos vaig dir aquí mateix: ‘hem d’anar a files’. Ara és el moment d’acceptar que ens cal ‘reconstruir’ aquestes files, avui trencades.

Els nous aparadors, no m'agraden.

2011-05-27T12:14:00.001+02:00

Fa dies, molts dies que no escrivia aquí. I no per falta de ganes, sinó per restar a l'expectativa.

Des que va marcir Sant Jordi -just un mes abans que el poble decidís quines serien les persones que governarien els respectius municipis- que el meu subconscient em deia: "espera't".

Dilluns passat -ben arrepentida d'haver escoltat la meva veu interna i de no haver, almenys, assossegat la meva indignació, per poc, amb respecte als pitjors resultats electorals des dels ajuntaments democràtics-, el meu interior estava apagat, inactiu...

"Ens han castigat", diuen algunes veus. No penso que sigui el càstig l'esperit del votant. Més aviat crec que -tot i amb ressignació- ha deixat de creure.

És poc probable que, a segons quines alçades, et decantis per un color diferent al què has vestit des de la infantesa, que no dic impossible en alguns casos, no. El tema està en que, quan has avisat insistentment la modisteria que la roba ja fa temps que surt de la capsa amb estrips, i els responsables del negoci en fan cas omís i no s'esmercen en tenir contenta la clientela, només queden dues opcions: canviar de sastre o anar despullat pel carrer.

Una conseqüència a aquesta greu pèrdua dels clients que van creure en aquelles màquines cosidores en pot ser l'irremeiable tancament de moltes de les modisteries del grup. L'altra, renovar el vestuari i al personal que les ha proveït fins ara. En el primer cas, la causa podria portar l'empresa al concurs de creditors, en el segon, caben possibilitats de recuperació.

El més patètic de tot plegat esdevé per motius que -i només per propi orgull- els antics representants de la companyia, que podien haver-la convertit en multinacional si haguéssin sabut escoltar els seus treballadors, han acabat castigant als clients que han estat incansablement explicant-los com els hagués agradat que els vestits passéssin per caixa, per fer-ne d'aquests la prenda de moda, tant per les seves prestacions com pel preu de sortida.

Ha estat responsabilitat total de la directiva empresarial que les peces de roba anéssin pel carrer tacades d'oli, amb les vores descosides, i el que és pitjor, que s'hàgi intentat resoldre sibilinament el color que les va portar al pòdium. Voler incloure a l'assortit, a més, abrics de fora de temporada a preus actuals, ha fet baixar les compres del públic més efectiu. Amb tot, fer cas omís de les propostes -gens agosserades- per part dels que n'hem vestit sempre des de la confiança dels dissenys ha suposat, malauradament, uns resultats del tancament de vendes veritablement crítics.

Mai no és massa tard per reaccionar, però el temps transporta les decissions que es puguin prendre ara mateix per rebifar el negoci fins, almenys, d'aquí a quatre anys. I això m'indigna, i molt, perquè a la majoria de botigues a on em vesteixo no tenen roba, i la que es va muntant als aparadors per a la pròxima temporada no m'agrada gens.

Marceix Sant Jordi.

2011-04-23T22:17:00.006+02:00

Marceix Sant Jordi, com ho faran en uns dies els cromatismes de les roses que han tenyit la jornada. S'apagarà l'escenari i s'adormirà en un somni profund durant tot un any, a l'espera del naixement d'un pròxim abril.
Donzelles i cavallers ja retiren, després de cavalcar entre el sol i la pluja d'avui. I s'asseuen a la taverna per mostrar el reg de la sang vessada aquest any pel drac vençut, alhora que s'omple d'olorós perfum l'estança.

Marxa ja Sant Jordi i duu un llibre sota l'armadura. Les planes son verges. Només s'hi poden llegir quatre petjades rogents com el foc, de dalt a baix, fent filera. Les de l'intent de la bèstia per fugir mentre el polsí groc de l'or de la llança s'hi estampava enmig i en feia senyera.

Mentrestant, tot passa...

2011-04-22T22:02:00.000+02:00

I mentrestant, prop de la finestra admiro el mar.
No hi ha treva ja, tant sols una intenció que es desmunta com un mirall al cel.
I llenço petons a l'aire i abraçades a l'oblit.
No hi ha soroll, tan sols s'escolta el xiular del vent a una de les cantonades del mur.
S'escapa el relleu dels somnis que descansen, serens.
I apareix l'ombra de la vida i em demana la mà.
I mentrestant, prop de la finestra cerco el mar.

La meva aportació per commemorar el Dia de la Terra.

La llegenda de Sant Jordi.

2011-04-22T21:25:00.002+02:00

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.

El mostre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.

I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, per que deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.

Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.

I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, arribà un jove cavaller de brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc. La donzella se'l mirà i l'advertí:

- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.

El jove cavaller, se la mirà i li contestà:

- No patiu jove donzella. Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.

No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança que va deixar malferida a la terrible bèstia fins matar-la. De la sang que en brollà en sorgí ràpidament un roser amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.

Aquesta versió és una adaptació de la llegenda de Sant Jordi.En la versió original, recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, quan Sant Jordi ferí al drac, no el matà, el drac, un cop ferit, Sant Jordi el va lligar i el va donar a la princesa, que el dugué fins al poble de Montblanc on la gent li va perdre la por. I va ser allà on la gent del poble el va acabar de rematar. Aquesta última versió és la que es pot veure cada any per Sant Jordi a Montblanc, en una representació que fan.

Les jaquetes dels ideals no son de tintoreria.

2011-04-17T14:57:00.002+02:00

Matí de diumenge repassant lectures. Les d'avui mateix, i algunes de les què aquests darrers dies he hagut de deixar arraconades per manca de temps.
Arriba un moment en què el meu cervell acaba fart de tanta informació llegida, fàcua, estúpida, en la majoria dels casos. El periodisme fa un tomb de 360º quan s'acosten eleccions, ho vinc veient des fa mesos, ja. Però el que em resulta més difícil d'empassar és que no només son aquests professionals els qui capgiren les seves formes. També ho fan els polítics.
Deixant a banda colors, me'n faig creus del que una persona pot arribar a canviar quan del que es tracta és de guardar el lloc allà a on posar el seu cul els pròxims quatre anys. Sempre he dit que governar ha de ser molt difícil, que tenir content tothom és una assignatura que no s'aprèn a les escoles. Però, tan difícil ha de ser vetllar pels interessos comuns de veritat, i no només pels propis?. Al meu cap no hi cap, ho sento.

Les últimes setmanes els partits han hagut de 'patir' el tràngol d'elaborar les llistes per guanyar. Sinzerament, hi ha forces -la majoria- que han creat més d'un i de dos comentaris al respecte per part dels què els i les assenyalarem amb el dit, introduïnt el sobre a les urnes. I la por, ens i els pot massa. I juga males passades, irremeiables.
Ens queixem que segueix havent un elevat percentatge de desafecció, que la gent no està per la labor de pensar quin color prefereix que governi quan, en canvi, no sabem prou com fer-ho perquè els col·lectius més 'des-afectats' canviïn d'opinió i recolzin una iniciativa, la que sigui, però una.
Per damunt de tot, opino, cal regir-nos pels nostres principis, per les nostres idees. Les jaquetes dels ideals no son de tintoreria.
Queden exactament 35 dies perquè els municipis seguim, o canviem, no només el marc de les fotografies institucionals dels i de les caps al govern que fins avui pengen de les parets de les sales consistorials. El compte enrere cada cop és més curt. I jo, segueixo llegint els titulars de diumenge publicant les picabaralles d'aquests senyors i d'aquestes senyores que lluiten a cop de peu per asseure's a les poltrones del poder.
La ciutadania hem de ser coherents. El govern, també.

Pastís de maduixes i xocolata.

2011-04-09T21:17:00.002+02:00

Almenys, pel que fa a la vista ha quedat prou bé. Aquesta recepta me la van explicar uns amics i avui n'he fet la prova. Si de gust també s'aguanta, serà la que utilitzaré per fer la mona d'en Sergi.

Si voleu provar-la de fer, no és massa complicada. Haureu de tenir a mà,

Pel pa de pessic:

300 grams de maduixots.
250 grams de farina (jo la faig servir integral).
1 sobre de llevat.
200 grams de sucre.
50 grams d'oli de girasol.
2 ous.

Per a la trufa:

250 grams de xocolata de cobertura.
500 ml. de nata líquida

Per a la cobertura:

150 grams de xocolata de cobertura.
100 grams de mantega.
maduixots tallats.

Pel farcit:

Melmelada de maduixa.

Per començar l'elaboració haureu de preparar la trufa. Poseu al foc la nata i quan estigui a punt de trencar el bull retireu i afegiu la xocolata trossejada. Remeneu-la bé fins aconseguir una textura homogènia, tapeu amb paper film, deixeu-la refredar i poseu a la nevera. Al cap d'un parell d'hores munteu-la amb la batedora.

Engegueu el forn a 180º perquè es vagi escalfant. Folreu amb paper especial per al forn un motlle de 20 centímetres de diàmetre i passeu-li un polsí de farina o refregueu-lo amb mantega.

Tamiseu la farina i el llevat i reserveu. Netegeu les maduixes i tritureu-les amb la batedora fins que quedi un batut fi.

Abocar en un bol els ous i el sucre i remeneu fins que blanquegi. Afegiu-hi a la barreja el batut de maduixes i l'oli, i afegiu a poc a poc la farina amb el llevat. Un cop ben remenat ho deixeu reposar uns 5 o 10 minuts. Fornegeu uns 35 minuts.

Quan el pa de pessic estigui fred, desenmotlleu i dividiu-lo en tres capes. Humitegeu cada cara amb la melmelada i farciu amb una capa de trufa. Poseu a la nevera.

Per preparar la cobertura feu servir un bol pel microones -a mitja potència i durant 2 minuts- afegiu-hi la xocolata trossejada i unes cullerades d'aigua. Remeneu bé i espereu a que estigui tèbia.

Poseu el pastís en una reixeta i cobriu-lo amb la cobertura. Després el passeu a un plat. Talleu els maduixots de la forma que més us agradi i guarniu-lo amb els trossos de fruita.

Deixeu a la nevera de nou fins que la xocolata quedi sòlida.

Ja està! Nyam, nyam... Ja em direu...

El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat.

2011-03-27T22:27:00.002+02:00

En massa casos, tenim el fácil costum de delegar les responsabilitats que ens son pròpies. En aquestes dates en què els qui col·laborem amb els partits polítics intentem projectar el millor programa electoral -aquell que ha de procurar avançar en el benestar de la ciutat o el poble on vivim- les propostes, quasi bé totes, topen per activa o per passiva amb una necessitat flagrant, el civisme.

Parlem de com resoldre que els carrers estiguin nets de brossa, que no haguem d’anar esquivant les necessitats fisiològiques dels gossos. Discutim com evitar que ens atropelli el patinet de la criatura que baixa pel mateix lloc que els vianants, a una velocitat que triplica la seguretat. Tractem el corrent de la immigració, destacant-la erròniament com a base de la possible delinqüència als barris, mentre ens hem acostumat a haver d’escoltar la música del darrer grup de moda que surt estrident de la finestra del fill adolescent del veí, o a l’incansable renec de la neneta maleducada que es passa el dia remugant perquè l’escoltin, com qui es creu el centre de l’univers...

Anirem de malament a pitjor, si cada cop que considerem millorar no exercim el comportament actiu, aquell que hem de prioritzar cadascú de nosaltres per saber conviure amb l’entorn en general.

Ahir llegia un article publicat al Periòdic. Parlava del perill que els nens i les nenes poden trobar a la xarxa. L’expert, informava que la llei espanyola dicta que l'edat mínima per obtenir de manera legal un compte en una xarxa social és de 14 anys, però que no obstant, la veracitat de les dades que s'introdueixen en el moment de crear un perfil és incontrolable. Certament, ho és. No pas, però, per part del pare i de la mare que haurien de controlar-ne les mesures.

Com canviarem l’hàbit de la dona que passeja el gos i no s’esmerça a recollir-ne les caques?. El petit del patinet, viu sol?, no té ningú que li expliqui quines son les regles? I el magrebí que potser surt de bon matí a treballar i no torna fins tard a casa, ha d’assumir l’estridència de les cordes d’una guitarra embogida, i el renegar de la nena de bofetada?.

Ni l’internet hauria de ser un perill ni la resta de situacions es resolen des d’un tros de paper, ni per una llei. Cal posar-hi mà tothom i no alienar-nos d’allò del què en som responsables. El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat. Sentim-nos els pares i les mares del conviure i no esperem que sigui el nostre ajuntament qui en dictamini la normativa per fer-ho. Tothom hi guanyarem.

"La major provocació, ser un mateix”.

2011-03-25T22:01:00.001+01:00

Acabo de llegir un comentari d’una companya al Twitter, que m’ha inspirat a escriure. La frase diu: “La mayor provocación es ser uno mismo”.

Resulta que és certa, i sobretot ho corroboro avui. Perquè el fet de ser jo mateixa, aquests dies ha creat certes provocacions, sí. Sembla que quan decideixes dir que tot va bé, que tot és conforme, passes tal com desapercebuda. No existeixes, vaja. Però, ai, no vulguis ser tu, quan la resta no ho espera així. És just llavors quan aixequen el vol les defensives.

Aquest matí he penjat a la xarxa una petita gran frase. Ara mateix no tinc pas ganes d’anar a trobar-la però deia alguna cosa així com que el món se’ns menja i, en canvi, pobres de nosaltres, volem creure’ns que la cosa va a l’inrevés. Aquells/es que pensin que em mata el fet de dir les coses pel seu nom s’equivoquen de ple. Mai m’he sentit tan segura de mi mateixa com quan he estat jo mateixa, cosa que considero que sempre intento fer i així seguiré fent. Crec que de bones a primeres sempre ho he deixat així de clar però per si algun o alguna, en algun moment no n’ha rebut ben bé el missatge, demano disculpes per haver-ne creat el dubte.

Potser hauré de canviar la frase que em defineix al perfil de Facebook, que diu que sóc “políticament correcte”. ;-)

Immersos en un món de febleses

2011-03-12T22:29:00.000+01:00

Ni ara ni mai ho entendré. Sento vergonya aliena quan ens definim com a racionals mentre, per contra, no acceptem que hi ha persones de tota mena. N'hi ha que neixen amb estrella i, d'altres, que neixen estrellades. Però hi som plegades en aquest mateix món i l'obligació de la nostra saviesa racional hauria d'admentre'ns a totes i a cadascuna, sigui quina sigui la condició.
Malauradament no passa així. Som portadors d'un virus que sembla no tenir cura: el nostre egoïsme innat.
A Mataró, tampoc ens en salvem d'aquesta malaltia de valors. Volem la millor ciutat, aquella a on els nostres fills i filles creixin feliços envoltats de tota mena de luxes i de privilegis, però ens n'oblidem d'aquelles criatures que -com he dit abans- han patit la mala sort de 'néixer estrellades'. Son aquelles nenes i aquells nens, la majoria descendents de famílies desestructurades, que no saben a on 'caure morts' perquè una bona part de la població de la capital no els vol aquí.

Més d'un cop, i de dos, he escoltat dir que s'han de "col·locar" a l'extrarradi. Em pregunto, com podem arribar a dir tals bestieses?...
Potser seria bo que ens aturéssim a pensar una mica i els féssim un petit lloc dintre de les nostres grans llacunes mentals per assumir que també hi son, que els cal donar les mateixes oportunitats.
Estem immersos en un món de febleses, veig. Ho percebo cada dia quan llegeixo notícies a la premsa com la dels problemes que estan originant-se a la ciutat on visc, per motius que una parròquia ha cedit un espai on acollir els menors que han de ser separats de les seves famílies.
No em val cap motiu que justifiqui aquest rebuig en massa. Ni la previssió que puguin sorgir problemes de convivència (uns problemes que no s'han patit mai durant els 30 anys que el centre porta treballant al barri de Cerdanyola); ni que s'escolin fonaments inacceptables -com que les obres han començat sense els permisos corresponents-; ni molt menys, per fer-ne un electoralisme que ja genera 'brutícia' abans de les pròximes eleccions municipals.
Vist tot plegat, només em cal corroborar que les coses no serien el mateix si només per un breu moment ens sabéssim posar a la pell dels l'altres.
Hem de donar sempre les gràcies pels privilegis amb què comptem i qüestionar les nostres queixes abans de vomitar-les gratuïtament.

Mare, si demà t'alcéssis...

2011-03-03T11:11:00.001+01:00

L'equip de Mas no juga, només intenta evitar el gol fatídic.

2011-01-30T22:04:00.000+01:00

M'entretenc llegint les bestieses que publiquen alguns dels polítics i, després, m'omple la sensació d'impotència que acabo traspassant aquí.

L'entrevista del Periòdic de Catalunya al President de la Generalitat no té desperdici. I no per mala praxi periodística. L'Enric Hernández s'ha esmerçat escollint el qüestionari, però les respostes de l'entrevistat han fugit en molt de la coherència.

Resulta que el motiu fonamental de la crisi no és la caiguda dels ingressos i anomena la situació de "patata calenta", la que haurà de treballar el seu govern -pobrets- per intentar sortir-ne. Sembla que els socialistes varem procurar 'alguna' retallada -diu- però que ens varem quedar curts perquè, comenta l'honorable: "el pacient no pot esperar dos anys que l'operin, perquè el mal s'estendria i seria irrecuperable". De moment em quedo amb això, i amb el dubte de la rapidesa que prevegui que es realitzin aquestes intervencions des del moment en què en un altre dels paràgrafs confirma la retallada de la despesa sanitària. Sempre ens queda l'opció d'haver de sufragar la sanitat privada per deixar lliures els quiròfans per als més necessitats perquè, allò de poguer triar especialista i hospital i de reduir les llistes d'espera que tant va prometre a crits en el seu programa electoral, sembla que ha quedat aturat, que ara "no toca", ara és temps de retallar, fins al 2012, projecta. Ara ja té el poder, penso, i ja en té prou...

Més fusta a la foguera amb la segregació de les escoles per sexe. Resulta que els avenços dels últims anys "s'han d'analitzar des de l'òptica del rendiment i de la lluita contra el fracàs escolar". No entenc des de quina perspectiva parla d'un possible fracàs en l'ensenyament només pel fet que les noies superin en puntuació als nois. Potser preten que d'aquí a quatre dies les dones tornem a ser mestresses de casa per deixar el poder als patriarques... L'evolució, el dret a la igualtat que empara la Constitució, només la volem els progressistes?

Diu, també, que li calen 'companys de viatje' per resoldre els entrellats amb què s'han trobat, i especula que el PSC -a qui ens fa culpables, clar- només ens dedicarem a fer de durs opositors, tirant pilotes fora.

I aquí vaig. A les pilotes que aquest nou govern tira fora de camp des fa un mes i que imagino que anirà llençant fins ben bé el dia 22 de maig. L'equip de Mas està en aquells típics 10 minuts de partit que sempre es juguen a la banda de la porteria pròpia, per evitar el gol fatídic que podria fer perdre un partit a semifinals.

A nosaltres, però, això ens posiciona, il·lusos que són. Tan il·lusos com per pensar que la ciutadania no és prou intel·ligent per conèixer la jugada que pretenen aguantar per guanyar-ne la copa.

Se us ha vist el llautó, companys nacionalistes. Nosaltres, possiblement no hem sabut projectar la bona gestió de govern dels últims set anys. Vosaltres, però, heu passat les classes d'oratòria amb molt bona nota, però la fòrmula matemàtica us priva d'un trist aprovat.

Que n'és de bonica la vida!

2011-01-16T21:25:00.001+01:00

Com n’és de peculiar la vida... Hi ha dies que s’aixequen amb un sol radiant i a les teves entranyes no s’hi encenen els llums de cap manera; n’hi ha d’altres de grisos i apagats que, en canvi, sorteges entre alegria i bon humor. I n’hi ha alguns, com avui mateix, que resulten perfectes: el cel és ple de llum, i el cor, també.

Aquest matí la terrassa del bar de la Sala Cabañes l'omplien famílies senceres. Molts i moltes hem aprofitat el bon temps per poguer mesclar el gust del cafè amb llet amb el fum d'una cigarreta sense haver de ser multats pel nostre costum (un dia d’aquests provaré de deixar-ho).

Tot apuntava a ser un diumenge gens extraordinari. La intenció, ben bàsica. Passeig fins a la plaça de Santa Anna, comprar el pa, preparar el rostit, dinar, migdiada. Per la tarda planxa, armaris ben endreçats per començar la setmana en ordre.

Com deu estar el meu príncep?, li he dit al meu home. Una trucada des del mòbil per saber del nét ha estat el motiu que ha convertit el dia en diada. “Per què no veniu a dinar a casa meva?”, preguntava el petit, alhora a nosaltres que a la seva mare. “Va sisplis...” Si la mama diu que sí, els avis portem menjar i dinem junts. Quina sorpresa més poc esperada!

Alella bullia de gent, de trànsit... Ja és habitual, però feia temps que no la visitavem el setè dia de la setmana i avui m'ha semblat una ciutat més que un petit poblet maresmenc. Un manat de calçots, unes butifarres i uns quants talls de xai i, cap al Masnou.

En Sergi s’ha sentit esplèndit i nosaltres, també. Com creix... he pensat mentre els seus petits dits feien força per agafar les tenalles i girar la carn de la brasa.

Petites grans coses com aquestes són les que resolen l’ànim, faci fred, faci calor. Que n’és de bonica la vida!, oi?

Parlem de pública o de privada?

2011-01-13T23:08:00.001+01:00

Jo hi vaig passar, per a totes dues versions, i segueixo amb la primera. Que, de què parlo?, de la Sanitat al nostre país, en aquest cas.

Ja deu fer uns 10 anys que vaig decidir prescindir d’un carnet de mútua privada amb el què la única cosa que vaig aconseguir va ser ingressar certa quantitat -que no poca- de diners abonats a un fons, diria, perdut.

No em posaré a parlar de la meva malaltia en particular, no crec que us distregui la lectura, però sí del meu cas concret, com un més dels milers que es succeeixen en la sanitat privada, que (considero) va del caire més aviat administratiu que no pas sanitari, com caldria executar.

Potser és cert –tampoc amb tota seguretat, després d’observar com creix la mitjana de famílies assegurades paral•lelament- que no has de ressignar-te a fer cues per que t’atengui la metgessa de família, l’especialista en pediatria o el ginecòleg de torn, quan entregues el plàstic i se li llegeix el codi que avisa la recepcionista amb un: ep, que aquesta paga. Però per obtenir-ne altres solucions, molt més importants, cal gaudir d’una salut de ferro.

Només faré esment de petits detalls, greus problemes, però. Perquè, quan vas engreixant els comptes corrents d’aquestes institucions privades et creus amb tots els drets si els resultats no van en consonància amb el que esperes. I no. Més tard te'n adones que no va pas per aquí la cosa.

Després de lluitar durant més de 10 anys visitant especialistes d’aquí cap allà (això sí, avui sol•licitava hora, al cap de dos dies ja m’asseia a la consulta) les anal•lítiques eren les úniques que avisaven que alguna cosa anava malament. I vinga, i més vinga. I ara em veia una eminència i demà l’altra. I rés. Rés de rés. I jo, seguint amb la malaltia. I les analítiques, rondinant totes soles...

Com que estic segura que rés no passa per casualitat, per assumptes laborals tota la família varem marxar fora del país, concretament a Andorra. I allà em vaig endur la meva feblesa, clar. El meu estat empitjorava i, per tant, vaig haver de fer una visita al facultatiu estranger que, sense veure ni demanar-me cap mena d’analítica, va saber predir quin podia ser el meu problema de salut. No us sembli estrany. Ni parlo de Nostradamus ni d’altres vaticinis més laïcs. Senzillament, aquell doctor em va mirar i em va escoltar, i això ja el va posar en alerta. Una resonància magnètica va corroborar la seva... intuïció?

Una cirurgia amb caràcter urgent va ser imminent. Jo vai poguer escollir d'entre un neurocirurgià de Pamplona, un a Tolosa i un altre de Barcelona. Descartavem viatjar als Estats Units. Recordo la seva proposta com si me l'hagués fet ahir mateix. Vaig utilitzar el concert que la Seguretat Social del Principat i el nostre país van firmar, no he mirat en quin moment, i vaig triar un ingrés a Barcelona.

Va resultar que després d'haver passat tantes hores entre parets de les quals penjaven obres de renom, música ambiental de fons inclosa, va haver de ser el destí qui m’allunyés del meu país “privat” perquè un metge andorrà, amb una nòmina provinent de la sanitat pública del país forany, descobrís d’una ullada què era allò que anava minvant dia rere dia la meva vida.

Però la història no va finalitzar aquí. L’any 2004 tornavem cap a Catalunya. Llavors, tot sigui dit, jo també pensava que seguint utilitzant la mútua privada evitaria cues i saturacions de pacients, a la pública. Vaig tornar a veure els especialistes que suposadament coneixien la meva història clínica per tal que els controls de la convalescència –que en el meu cas va passar a ser crònica- els pogués fer als hospitals que millor m’anés escollir. Però la mútua sanitària va arronsar les celles. No van acceptar la proposta. Així, tal i com sona. La meva malaltia és d’aquelles que resulten "cares" de suportar. La solució que em van donar, seguir pagant la quota i, també, qualsevol necessitat que es derivés de la intervenció, perquè segons em van indicar el meu cas era atípic i podia derivar en d’altres simptomatologies. Per tant, la meva “esplèndida” mútua privada no em cobria ni em cobriria mai més rés. Vaig provar sort en dues empreses més d'aquesta mena. La resposta va ser contundent: no.

Ja fa anys que dos centres públics catalans controlen la meva salut, i que per molts més així sigui. Puntualment cada sis mesos, faig visites rutinàries a l’Hospital de Can Ruti i al de Mataró.

Entendreu ara que no puc fer rés més que donar les gràcies a la sanitat pública i parlar amb tò un tant pejoratiu de la privada. Tot i que, respecto les decisions dels que encara confien en una targeta de plàstic.

Salut a tothom!

Polítics, o periodistes?

2011-01-02T22:16:00.002+01:00

Sempre havia pensat que qui feia política eren els i les polítiques de cada partit polític, veig que estava equivocada de ple. La confusió em vé de comprovar l'activitat del periodisme quan s'acostava la campanya electoral de les autonòmiques a Catalunya, quasi bé més activa que la dels propis partits polítics que havíen de ser triats a les urnes.

El tema està amb que la sensació que llavors vaig tenir-ne al respecte no dista gens de la que segueixo sentint. No sé ben bé què és el que deu pretendre el sector periodístic. Vull pensar que no hi ha motius emmascarats que duguin a tal estafa informativa, que tantes connotacions subjectives desprèn.

Havent de desisitir dels noticiaris en més d’una ocasió, corroboro la necessitat que els i les que hem de treballar les campanyes som nosaltres, aquells i aquelles que creiem amb un projecte. Amb aquell que ha de fer, des d’aquesta societat, un món millor. D’altres, que es dediquin a la seva feina: la d’informar de la forma més veraç i objectiva, als qui també convido a no oblidar el significat de la paraula “ètica”.

I deixo aquí de banda als articulistes, disortadament tan polititzats. Prou feina tenen a fer un balanç d’intencions després de les cròniques publicades el 2010 i de les primeres d’aquest nou any. Per contra, sí que escriuré (i treballaré) com cal, per saber convèncer -amb les meves lectures, i amb els fets que des de la meva posició pugui aclarir- que el paradís promés amb el darrer canvi de govern no ho està sent ni ho serà mai per molts titulars mediocres i sensacionalistes que intentin convèncer una majoria poc i mal informada, desconcertada i ja dubitativa del seu últim gest.

No calen rèpliques. Ho vaig dir no fa pas gaire i segueixo creient amb l’afirmació. Continuem, “formem les nostres files” desordenades i exclamem amb força que hi som, què som i quin és el nostre camí, sense oblidar-nos d’explicar perquè seguir-lo. No valen rancúnies, ni plors, ni enyorances. Cal cohesionar-nos i socialitzar-nos d’una vegada per totes. Només així aconseguirem la victòria que -d’aquí a cinc mesos- hem d’assolir. Quedarà palesa, llavors, la reacció d’un poble indignat per les mentides dels vencedors, als qui potser fins i tot han votat gràcies a tanta hipocresia orada, només guarnida de núbols de cotonets que han fet fum al primer raig.

Hem d’estar preparats per rebre més pals a les rodes (això seguirà passant), però els haurem d’anar salvant perquè només nosaltres portem la millor marca de pneumàtics i un vehicle en què hi cap tothom. I això, així ho haurem de transmetre amb seguretat, la més fiable, a aquelles i aquells que el novembre passat van tenir por de pujar al nostre carro perquè se’ls havia promés transport gratuït amb “cadillac”. La dreta i els nacionalismes mai no caminaran al ritme que cal avançar. Els temps han canviat, però no se’n saben (ni volen) avenir. No els interessa. I per a confirmacions d’aquesta mena només cal fer una ullada a la majoria de personatges caducs que teníen reservats per liderar el “canvi”. Un canvi que només s’ha materialitzat oblidant les promeses reiterades durant tants mesos, un cop celebrat l’últim acte d’investidura al parlament català. Ells, incompleixen. Nosaltres, no volem ser-ne les víctimes. Ara, aquella bona gent a qui van dibuixar un paradís en plè hivern, comproven amb decepció que segueix fent fred i que els miracles polítics no podran canviar mai la metereologia, per molt discurs diví que se’n faci.

Hi ha una baralla de cartes que ja s’ha llençat. Però la partida no ha finalitzat encara, i ens queda joc a les mans a totes i a tots aquells que volguem que continuï. Aquest cop el sabrem jugar i demostrarem que no val a confiar amb els “farols” que l’oposició no deixarà mai de provocar amb el que amagui a les seves mans, somriure irònic. Amb la traició, pocs jocs es guanyen. Som-hi, doncs!

Demà toquen llagostins al cava...

2010-12-25T22:14:00.001+01:00

Ja sabeu què fer per a demà? Imagino que si, però em vé de gust explicar-vos el que menjarem a casa per Sant Esteve. Ja els tinc preparats, en maceració. Són força fàcils de preparar i a taula fan un goig d'allò més que presentable. Al paladar, ni cal dir-ho!. Potser ja els haureu provat i tot. Coneixeu els llagostins al cava?

Bé, per aquells que no heu tingut el gust, us explico.

Els ingredients:
- 2 quilos de llagostins grans (poden ser gambes, si les preferiu)
- 1 cap d'alls
- 1 branca de julivert (només la fulla)
- 1 tomàquet gran
- 1 got d'oli d'oliva
- 200 grams d'ametlles torrades
- sal
- 1 ampolla de cava Brut

Preparació:
Netegeu bé els llagostins, talleu-los-hi les banyes i deixeu-los escòrrer ben bé. Un cop secs, saleu-los una mica. Poseu-los en una safata per al forn (millor de vidre) ben arrenglerats.
Mentrestant, prepareu una picada amb les ametlles, els alls, el julivert, el tomàquet (ratllat), l'oli, un polsim més de sal i l'ampolla de cava. Tritureu-ho tot amb la premedora fins que en quedi una salsa ben fina.
Ruixeu amb aquests salsa els llagostins i deixeu que reposin a la nevera almenys dotze hores abans de cuinar-los.

Sopeu fruita, recomano. ;-)

L'endemà, escalfeu el forn al màxim de potència durant uns 10 minuts. Introduïu la safata dels llagostins i baixeu la temperatura a 180 graus. Deixeu-los coure durant 8-10 minuts.
I ja està! A servir-los als plats.

Si sou servits... bon profit!

T'estimo i t'enyoro. Molt.

2010-12-23T23:00:00.001+01:00

No t'ho pensis pas... Ja ho sé que en fa molt... tant, com 34 anys. Però no hi ha cap abans Nadal que no et recordi molt més i encara més, pare!
T'estimo. Tingues bones festes i recorda't de venir una estona per aquí, entre nosaltres. T'enyoro. I aquesta també va per a tu. Un dolç petó, des de les entranyes més tristes.

Adéu, Oriol.

2010-12-21T11:57:00.000+01:00

El meu cos ha patit un tremolor instantani en saber-ne la notícia: l'amic Oriol és mort. Els meus ulls no donàven crèdit a l'afirmació. No m'ho volia creure, era massa dur per fer-ho. La mostra que no era enmig d'un somni me l'han confirmat les banderes de l'ajuntament, que onegen a mitja asta per a tu...
Recordo la nostra darrera llarga conversa. Només en fa uns mesos. Sortíem de l'acte de presentació d'un llibre, del llibre que ens brindava a tothom que sabéssim "endreçar l'ànima".
Em parlàves, força animat i convencut, que et permetríes lluitar fins al final la malaltia. I ho deies amb el millor dels teus somriures...
I ha estat cert del tot. T'has enfrontat durant molt de temps a les abraçades més i més fortes de la ferotge criatura, aferrant-te a la vida incondicionalment.
Avui, després de més de tres bèlics anys ens ho has volgut fer saber: la bèstia ha perdut. Perquè avui, tu has sabut prendre-li la davantera i -tal i com ho fan els àngels- has iniciat el vol.
Sempre et recordarem, company. Et debem les teves ensenyances d'un coratge tranquil, d'una força encoratjadora, i sobretot de la banda més humana dels mortals. Tu, has sabut endreçar la teva ànima com pocs ho sabem fer.

Trocets de tu ens acaronen amb la suau pluja que cau des que has marxat, aquesta matinada.

Descansa en pau, Oriol.

Seguiré fent soroll, sí!

2010-12-20T18:07:00.001+01:00

Aquest matí, repassant els diaris, el timbre del telèfon mòbil m'avisava d'un nou missatge. Caram!, i jo que pensava que ja ni se'n recordaven de l'article d'opinió que em van demanar des de "La Independent"...

Doncs sí! Han penjat el meu post i, a més, fan resó d'aquestes pàgines virtuals.

Gràcies, companyes, per comptar amb mi!

Com n’és d’estranya la vida, oi?

2010-12-18T22:41:00.002+01:00

Un dia amb un toc d’estranyesa, perquè tant ha gaudit alegria com ha ensumat tristesa.

Toc, toc, desperta que ja és hora, em diu l’aparell que ha dormit al nostre costat vigilant de no fer el cant després de l'hora prevista...
Peus em toquen terra i amunt, que comença dissabte. Ostres!, ha plogut... Sembla que molt, i que fins i tot ha fet calamarsa, almenys a la part alta de Mataró, em comenta el meu home a quarts d’onze del matí. Ell treballa, avui. Vaja hores d'entrar a la dutxa, eh?, he pensat tot d’una. I tot d’una també, he variat d’opinió: què em preocupa?, avui és festiu i per primer cop en molts mesos no m’espera cap responsabilitat inel·ludible!

El carrer és moll i fa fred. La Riera escampa una flaçada de follatge d'ocres i grocs. Volen, s’aixequen, però molt suaument. Potser perquè són molles, les fulles... Entro al bar de la sala Cabañes. Avui no fa olor a fregit, per tant ens hi quedem oi, mare?. Jo, el cafè amb llet, com sempre, amb got. Però ja s’ho sap l’homenet rialler... La mare no vol rés. Què n’és de tossuda, ni un suc de fruita?, insisteix amb un no. La Natàlia ja hi és, asseguda fa una estona. Repassa el diari. No m’agraden els titulars d’avui, dic jo.

Sona el meu mòbil. Ostres!, és la meva amiga!, li diré que s’apropi aquí. Però plora. Les paraules no travessen la línia gaire bé, però suficientment com per cridar que l’acaben d’avisar els mossos d’esquadra. El seu pare -només 67 anys- ha patit un atac de cor enmig del carrer, a Barcelona. T’acompanyo a l’hospital del Mar?. El món em bé al damunt perquè, sinzerament, el fet em desmunta i desorganitza el cap de setmana de marit treballant, mare a casa per torn rotatiu de germans i després, per la tarda, bé el nèt. Fa molts dies que no el veig i no vull perdre’n l’ocasió. Però la meva amiga em necessita, penso. No, no pateixis, em diu. Ja bé cap aquí la Gemma. Ella m’hi acompanyarà. Em sento malament, i ella també. Jo, perquè crec que subtilment he traït l’amistat. Ella pel seu pare.

Torno a casa i pateixo. Vull parlar amb ella. Què hi faig aquí?. Em tranquilitzo i penso que he fet el que calia. He estat sinzera amb ella i amb mi mateixa. No me’n haig de sentir, de culpable...

El meu pare és mort, Mercè!, em comenta plorant més, si cap, que a la primera trucada. Ha mort enmig del carrer, en un trocet d’una de les voreres de Barcelona. Els mossos no li han pogut dir per telèfon però sembla que ja l’han pujat a l’ambulància cadàver. Pobre home, segueixo pensant. I pobre, la meva amiga, que està destrossada. L’autòpsia retardarà uns dies el sepeli. No sap perquè la mare ha insistit a seguir un protocol que li han posat al cap els metges del centre sanitari. La funerària ha dit que en cas d’autòpsia no es podrà incinerar. És el que ell volia, potser.

A mitja tarda segueixo parlant amb la meva amiga. Sembla que està una mica millor. La vida s’ha d’agafar tal com vé, i ara toca això. Acceptar que no el veurà més. Em comenta que ha entrat a donar-li un petó. L’últim.

Arriba el nét, feliç, amb un somriure d’orella a orella. Quin canvi d’escenari... Sortim de casa: la iaia et portarà a veure molts i molts pessebres. Val!, diu ell. Entrem a la sala d’exposicions de Caixa Laietana i queda encantat amb tanta peça petita. El pessebrista avui està construïnt un estable amb porexpan. Sortint, berenar a l’Uñó i després, com no?, anem a veure joguines. S’ha de fer la carta als Reis...

Tornem a casa, Sergi, que ja és fa tard i l’avi arribarà i nosaltres no hi serem. A més, a la besàvia l’hem deixat soleta... L’avi ja ha arribat, si. Segon somriure d’orella a orella quan l’abraça! La iaia m’ha comprat una “peonza”, li explica. T’ensenyo com funciona, avi?. Es tanquen a la seva habitació. La que darrerament utilitza tan poc. Això que s’hagin desplaçat al Masnou no ens va massa bé, no. Al cap d’una estona truquen a la porta de casa. Sergi, pots obrir que ara no puc?, li dic. Si, i tant! Qui hi ha?, no rep resposta. M’hi apropo. Pots obrir, no sabem qui és però potser s’ha confòs algú. Obre la porta i, ualaaaaa!!! Ha arribat el Tió!!!, i porta una nota, iaia, la llegim?

El dia ha començat fosc i humit i acaba, almenys per a mi, engrescador i alegre. Com n’és d’estranya la vida, oi?

Davant de la victòria, sempre l'honestedat

2010-11-27T23:45:00.001+01:00

Acabo de veure el vídeo, proposat pel Periòdic de Catalunya, que reuneix als sis candidats del principals partits al Camp Nou per jugar-se -simbòlicament i a cop de pilota- la victòria a les urnes demà. Just el dia abans que la ciutadania decidim qui ha de ser qui s’assegui a liderar el país els pròxims quatre anys, m’han passat pel cap un munt de records de quan només era una nena.

25 de novembre, míting central al Palau Sant Jordi

A casa havíem sentit sempre que l’educació no l’havíem de perdre mai; que el contrincant es mereixia un respecte; que als ulls de Deu tothom erem iguals; que no per parlar més es tenia la raó, i molt menys pel fet de fer-ho amb la veu massa alta; que d’enganyar als altres sempre se’n obteníen greus conseqüències i que la mentida era la qualitat més utilitzada del perdedor; que les coses es demostraven només amb fets i que els reptes s’havíen de complir dintre de les possibilitats i, sobretot, des de la humilitat de cada persona; que havíem de ser conseqüents amb els nostres actes; que si aspiràvem a ser alguna cosa a la vida s’havia de lluitar per aconseguir-ho; que la pitjor de les virtuts era fingir el que no erem...

Tantes i tantes frases escoltades i que avui tant agraeixo.

Perquè gràcies a aquests consells sóc com sóc i em decanto a fer allò que millor s’apropa a l’honestedat i al rigor. I perquè sense cap mena de recel de fer, camino amb tota la seguretat que cada pas és ferm abans de donar-lo.

Perquè penso abans de parlar, perquè demostro abans de demanar, per tot això i molt més, demà votaré al PSC.

Visca Catalunya i visca el socialisme!!!

Omnia Sanctorum

2010-11-01T20:04:00.001+01:00

Avui és Tots Sants -Omnia Sanctorum en llatí-, dia en què dediquem un record especial cap als nostres difunts. També es concebeix com una de les festivitats més antigues en el món cristià.
El dia de Tots Sants conserva tota una sèrie d'elements que corresponen a creences, fins i tot, anteriors al cristianisme. Arriba en un moment clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir passat ja el temps de les collites de l'estiu, de la verema... Els arbres es despullen i la terra sembla esmorteïda. Comença el fred, les nits són més llargues...
Normalment, al matí, se celebra una missa en record als difunts i continua la jornada amb una visita al cementiri, per dur-hi flors i arreglar els nínxols. El costum de visitar les despulles allà a on van ser enterrades vé dels nostres avantpassats romans.

Cementiri de Vallcebollére

Generalitzadament la creença diu que cap al migdia, els difunts que fa poc que ho són, surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars i les ànimes, invisibles, es presenten a la casa on vivien per compartir el dia amb els seus. Si els familiars resten tristos per la pèrdua, l’ànima se sentirà bé i podrà avançar cap a la Glòria. Si, en canvi, no se’n guarda cap record i en percep alegria i oblit per part d’aquells a qui va deixar, haurà d’esperar submisa penant. Existeixen altres costums relacionats amb el foc i les ànimes, com ara posar un llum a la porta de la casa, per guiar-les o encendre el foc de la llar perquè s'escalfin, o encendre espelmes...
A banda de les creences hi ha un costum arrelat, principalment a Catalunya, que hi enllaça una tradició culinària. Les castanyes, els moniatos i els panellets abunden a quasi bé totes les taules en aquest dia tan trist com especial. En el nostre cas, vam gaudir d’aquest costum dimarts passat, amb el nostre nét, en Sergi, fent saborosos panellets com ho venim fent des de ja fa tres anys. Més fotografies del petit cuiner per penjar a l’arbre nu que vam dibuixar a una de les parets del seu dormitori, a casa nostra, i que es va omplint de moments importants de la seva vida tal qual ho faria un fruit.

En Sergi remena i tasta alhora

Fora de tota aquesta mena de tradició espiritual i de la culinària -que respecto i segueixo a mitges tintes- a casa no espero cap de les ànimes dels meus estimats i estimades en un dia com el d’avui. Ni vaig a visitar el cementiri fent-ne coincidir la data. La veritat és que ja deu fer més de dos anys que no trepitjo el lloc a on vam enterrar el meu pare fa més de 35 anys. Més aviat sóc de les que crec que l’ànima dels qui tant he estimat, estimo i estimaré, són sempre al meu costat.

Així era el somriure del meu pare Ramon

No ploraré més avui que demà, ni menys que ahir. El dia ha aixecat gris, trist... però ha aixecat. Els altres, als qui ens referim en la tradició, ja fa temps que no veuen el color del cel: hi són immersos en ell... T’estimo, pare, i seguiré avançant cada dia amb la teva força i la meva energia.

Jo et poso + tu reps = nosaltres tenim

2010-10-09T16:23:00.001+02:00

Què infringim quan volem ser mare i pare d'una criatura? Dit així, es fa estranya la pregunta, oi?. La resposta només hauria de passar pel fet que per engendrar calen dues persones: madures, sensibilitzades, cautes, senceres, fraternals, segures... Hi ha tot un seguit de característiques i de motius que es fan imprescindibles a l'hora d'adoptar la mesura de gestar un fill o una filla. Fins aquí, tot correcte.
Però sembla que allò del "jo et poso + tu reps = nosaltres tenim" queda un tant confòs d'un temps cap aquí.
Les lleis, els reglaments, i la disposició d'un tribunal a acceptar la congruència d'aquest fet quan la parella de pares en qüestió consta de dos homes, compliquen la situació.
Podeu llegir-ne el reportatge publicat al diari El País d'avui, en què es citen alguns dels exemples ocorreguts al nostre Estat, en vies de desenvolupament encara pel que fa a aquest afer. Si hem aconseguit declarar legals els matrimonis homosexuals -a la qual cosa n'estic totalment d'acord-, hauria d'haver-se procurat incloure-hi totes les conseqüències que s'hi derivarien de la resolució. En cas contrari, el nostre, ens trobem amb diferents controvèrsies difícils i costoses material i psíquicament de resoldre.
El problema de fons, quan la nulitat de proveir-se d'un ventre de lloguer, té la seva raó lògica, és clar: no hem de permetre que s'utilitzi la dona com a objecte. Jo em pregunto, però, on són les diferències a llogar un ventre femení per gestar-ne una criatura desitgada per altres persones no biològiques, amb la proposta de molts centres sanitaris, públics i privats, a que les noies fins a certa edat que així ho convinguin "venguin" (amb tot el sentit de la paraula, perquè aquestes reben uns diners a canvi de part de la seva anatomia) òvuls per fecundar?. Crec que, com ens passa en algunes circumstàncies, tot i a fi de bé, veiem l'arbre sense posar l'ull a la fulla. En cap cas hauriem de privar ningú el dret a decidir (frase molt de moda en aquests moments) respecte la seva voluntat sobre el què vol fer amb el seu cos. Estic parlant, entendreu, de la dignitat de les decisions preses sense cap mena d'obligació. Ara bé, a Espanya, contractar una gestació subrogada és un acte nul. Llavors, com protegim als nostres nens i nenes, nascuts fora de les nostres fronteres sota aquesta mena de pacte forany?. No seria menys complicat (evitant resolucions judicials, viatges, despeses i un munt de mal de caps més) legislar la proposta nosaltres i no haver de demanar als països d'origen que ens certifiquin que no ha hagut coacció cap a la mare de lloguer?. Què n'opineu?.

Pols som, i en pols ens convertirem

2010-10-09T13:08:00.003+02:00

Just ara mateix, fa una setmana que se'm feia saber la trista notícia que el germà de la meva mare -el tiet Pere, per a nosaltres- ens deixava per sempre. Jo era enmig d'un acte, dels molts que se celebren a la nostra ciutat, quan va sonar el meu telèfon.
Com i quan n'és de fàcil que un sentiment sobtat faci que et canviïn les prioritats, els valors, els estigmes. La mateixa tarda de dissabte, allò que desprenia el meu cor i que ja no podria explicar al meu tiet mirant-lo als ulls, sorgia al paper amb una rapidesa inimaginable. En aquelles estrofes no va haver-hi cap esmena a fer un cop rellegides després. Al full de paper embrutat per la tinta del bolígraf quedava plasmat el meu interior, aquell meu instant.
Impotència, tristesa, nostàlgia, ràbia, ressentiment... Quantes buidors més omplien les meves entranyes...
Fins dilluns al matí, el tanatori de la Ronda de Dalt seria l'últim repós de pedra del tiet Pere. Mentre esperàvem l'avís que es traslladava al difunt a la sala del comiat final, vaig sortir a la terrassa de la primera planta de l'edifici. L'ampli espai s'obria a unes immillorables vistes a la ciutat. El sol, testimoni del moment, agraïa amb els seus raigos el lloc omnipotent. A l'interior, a "l'hotel" dels difunts, però, familiars i amics, mentrestant, cobrits els ulls sota fosques ulleres, ploràven inconsolables la pèrdua dels estimats. Un cúmul de pensaments, l'angoixa, la por... caminaven amb mi mesclats entre si. Vaig apagar la cigarreta per entrar a la capella. Jo també duia posades les ulleres de sol -que vaig treure'm al travessar les vidrieres, netes com una patena- descobrint els regalims de l'aigua salada que no deixava de brollir dels meus ulls.
Albinoni, amb el seu Adagio, va rebre el tiet a la sala. En Pol -el seu nét de només nou anys- m'havia demanat si podria llegir-li al iaio la carta de comiat que li havia escrit just el vespre anterior per dir-li, quan ja no podia fer-ho, com se l'estimava, quan li estava afectant la seva pèrdua, com el recordaria sempre. I li assegurava treballar en ferm per aconseguir tot allò que ell li havia demanat tants cops: "sigues un bon estudiant, has de treure bones notes a escola". Li preguntava, també, com ho farien des d'ara, quan calgués arrenjar el jardí, sense el seu ajut... I li havia fet un dibuix a l'anvers de la carta que, més tard, l'avi s'enduria a l'interior del fèretre cap al crematori de Collserola.
Després de llegir la carta d'en Pol, la meva. Impossible dedicar-li sense sanglotejar reiteradament. Després, un silenci etern trencat pels plors, i pel piano i la veu de la soprano amb les "paraules d'amor", d'en Serrat. Un poema d'en Martí i Pol, orat pel pàrroc i més silenci, i plors, i pors, i més nostàlgia, i molts arrepentiments... I un altre cop el piano i la flauta travessera interpretant aquest cop -crec, ja havia perdut la noció- l'obra pòstuma d'en Chopin, Nocturne...
Emoció, tristesa i més plors... i adéus, molts adéus... I al cap de poca estona, l'entrada al forn crematori de la persona amb qui només feia uns dies celebrava la seva salut entre els vius... En uns segons, tota una vida.
La tarda de dilluns ens va deixar descobrir un cel cromàtic diferent, ben diferent del dels dies anteriors. Els núbols entrellaven el blanc i el vermell, perfilant fils de foscor, alhora...

Trobarem a faltar el teu somriure

Hola tiet, avui no serà un poema el que et dedicaré com deus creure’t, venint de mi.

Tots els qui som aquí sabem, -et coneixíem bé- que tu no n’éres pas massa d’aquests tipus de lletres. De ben segur, que si ara mateix sonés l’himne dels teus “pericus” des de la teva ànima ens delectaries amb aquell somriure, a mitjos llavis, que tan bé sabies fer…
Però, ara, en aquests moments, jo, i la resta dels que omplim aquest espai adormit,
hem vingut per a donar-te el nostre últim adéu aquí entre nosaltres. Sona molt trist… I és que des de dissabte al matí, quan els maleïts mòbils van començar a sonar per alertar-nos que marxàves lenta, però sobtadament cap al teu espai de cel, no he deixat de pensar quant curta n’és la vida terrenal…
Ara, és ben bé un d’aquells moments en què acostumem a dir, quan les famílies ens trobem ens ocasions com la que ens reuneix avui aquí: “a veure si quan ens tornem a veure és per alguna cosa més agraïda”…
I és una llàstima, si, perquè en la majoria dels casos no ens adonem de la importància que representa sentir-nos, tocar-nos, comunicar-nos, estimar-nos i abraçar-nos mentre ens és plausible el moment i, en canvi, malauradament, no aprofitem les oportunitats que la vida viva ens brinda a fer-ho.
Ho varem intentar, tu hi éres en l’últim dinar de fa més de dos anys, en què ens vam reunir tiets i tietes, cosins i cosines, parelles respectives i fills i filles comuns, a un dinar, al restaurant del costat d’una granja a on els més petits, -entre ells els teus néts- gaudien escoltant el renec de l’ase, i travessant el rierot o menjant-se un gelat de xocolata. Recordes?, recordeu?. Volíem reseguir els costums que la teva mare havia imposat feia tant de temps, sempre coïncidint amb el dia del seu sant, Santa Mercè. Però no, no n’hem sabut, nosaltres.
D’ençà fins avui han passat massa hiverns. No ens vam veure gaire més sovint perquè no va donar la casualitat de cap boda, ni de cap bateig, ni de cap enterrament fins avui mateix. Sabiem que hi érem, tots i totes, cadascú de nosaltres al nostre aire, en la nostra línia egoïsta, inconscient, però perdedora dels valors més fonamentals que viure aquest món ens ensenya i -està demostrat- deixem de banda.
Per quan temps més?, em pregunto. Tu, tiet, avui em fas mirar enrere i pensar-hi. En cap moment sabem, ningú, quin serà l’últim instant de la nostra vida. L’últim moment en què podrem regalar un somriure al germà, a la mare, al fill… L’última oportunitat de dir-nos, mirant-nos als ulls un: t’estimo.
He arribat tard, me’n adono. Me’n penedeixo, també. I et dóno les gràcies per fer-me’n pensar, tot i la tristesa que m’embarga ara mateix per perdre’t. T’agraeixo que hagis aconseguit que, potser, més d’un i d’una dels que ens hem reunit al teu costat, perdem una espurna del nostre temps per recordar que el Carpe Diem, el “viu el moment” tan escoltat, és la frase més breu, la més senzilla i la més certa. Aquella que ens hem de penjar a la motxilla cada matí, dia rere dia. Voldria que amb aquestes paraules que t’expresso ens en sentíssim al•ludits tots, tot i que hagi estat a costa d’haver-te de tenir davant, immòbil.
Adéu, tiet, i fins d’aquí una breu estona. Ens tornarem a trobar, segur que si. Camina ferm cap allà a on sigui que vagis i viu amb tota plenitud el que hi trobis esperant. Aprofita el moment que se’t regala, tot i que t’esgarrifin les nostres llàgrimes d’avui. I quan arribis allà a on els àngels seran el teu esguard, saluda al meu pare, abraça la teva mare, els teus germans. Des de dissabte que t’esperen amb ells. I viu-los. Viu diferent i viu plenament, i descansa per sempre més, en pau. Adéu, tiet. Seguiré estimant-te. T’estimarem sempre.

Mercè.
4 d’octubre de 2010

Ens convé "Endreçar l'ànima"

2010-10-01T18:01:00.006+02:00

Després de la manifestació d'orgull mostrat pel nostre alcalde Baron pel fet que l'autora hagués escollit la nostra ciutat per celebrar l'acte de presentació del seu llibre Endreçar l'ànima, va prendre la paraula Carles Manté, President de la Corporació de Salut del Maresme i La Selva i viatger incansable al costat de la consellera de Salut des fa molts anys, en la lluita per inventar el "vint-i-u-centisme", com van corroborar després tots dos a una de les sales del TecnoCampus, ahir. Manté ens va mostrar la doctora com a una dona "amb un disc dur de moltes capes", referint-se a les virtuts que l'exemplaritzen, destacant tres aspectes molt significatius pel que fa a la tasca política desenvolupada els últims set anys gràcies a les accions d’una dona polifacètica com n’és la Marina Geli. L'un, la descentralització aconseguida en un sistema sanitari territorial tot i encara, -va remarcar- amb desigualtats d’accés equitatiu. De l'oferta i la demanda també en va fer relleu, en bé que les malalties anomenades "psicosomàtiques" es van atribuïnt i millorant gràcies a “la medicina de l'esport” com a recepta, un fet inimaginable fa només pocs anys. La tercera, l'honorabilitat amb què s'ha fet enlairar importants infraestructures sanitàries al nostre país, en un marc de greus esforços econòmics, mai tan profunds: "les catedrals", tal com les anomena la consellera.

La Marina Geli va emfatitzar en la importància que esdevenen la confiança i el coneixement com a únics i fonamentals instruments que garanteixen l’èxit de qualsevol empresa.

Una figura política -la de l’autora- que ha volgut captivar el seu treball des del compromís, des de la proximitat i, sobretot, des dels sentiments, "part indestriable de la gestió", va assegurar.

Del seu llibre, va comentar que l’ha “escrit a raig”, des de la cuina de casa seva mentre cuinava un sofregit, o un pollastre amb escamarlans perquè, en un moment donat va creure que el seu mig ségle de vida ben bé es valia un balanç d’allò que havia aconseguit i del que quedava per fer-hi encara.

“Una angoixa vital per contribuir a endreçar l’ànima de Catalunya” o “la vida és plena d’ingredients i hem d’ajudar a les persones a fer els sofregits”, van ser algunes del farcit de frases emotives que va dirigir a un públic assistent que no es va resistir a despendre’s de les sensacions generades per les paraules de la consellera. Al llarg del seu discurs ens va explicar la seva vida com la de qualsevol altra persona, sense jerarquies. Els seus arrels, la seva família, l’avi, el besavi… la prohibició que va imposar l’àvia al silenci, referint-se a parlar de política a casa després d’haver patit la guerra civil. I es va despullar davant nostre tal qual ho hagués fet la metgessa, la que porta a dintre. Simplement.

Diu que ha escrit el llibre des de la consciència de dona: “no sóc feminista però tinc consciència de gènere”. En un altre sentit va comentar tres objectius bàsics: “hem de tornar a creure en les persones, anar amb tota la humilitat possible al capdavant i reconéixer l’amistat”, i en va referir un breu parèntesi recordant la seva mestra d’escola, la senyoreta Solé, de carácter extremadamente rígid, pedagógicament parlant, però eficient en els objectius. Tampoc va oblidar-se a mentar el seu pas com a regidora de l’Ajuntament de Sant Grigori, el seu poble: “Allà va ser on vaig fer la meva escola política”, agraïa.

Amb un “sóc l’energia del meu pare” va concloure pràcticament la xerrada, convidant-nos novament a crear els pilars de la Catalunya del segle XXI, “la què hem de continuar reconstruïnt com ho hem fet els últims set anys” perquè “és un greu error convertir la política en un sac de paraules buides”.

Plantarem cara i guanyarem!

2010-09-20T09:21:00.003+02:00

La Festa de la Rosa -celebrada ahir i com ja fa anys a l'espai de la Pineda de Gavà- va arreplegar un gran nombre de ciutadans i ciutadanes que seguim creient en el projecte de govern socialista per a les eleccions autonòmiques del pròxim 28 de novembre.

Jordi Hereu

Per a mi va ser el primer cop que hi anava, m'estrenava a passar el dia amb un seguit de persones que -es digui el que es digui per part dels agoserats opositors a les nostres idees-creiem amb el respecte i amb el diàleg, i fugim de la intolerància, com va deixar-nos escoltar de la seva veu el president Zapatero en la intervenció a l'escenari, i després que ho féssin l'alcalde Hereu i el nostre president Montilla.

José Montilla

Vaig prendre quatre notes de cadascun dels parlaments. L'alcalde Hereu va manifestar-se exigint-li un "ens has de portar a la victòria que en somiat i treballat tots aquests anys", a Montilla. I "la diversitat és la fortalesa, no l'amenaça".
El president Montilla va fer èmfasi a dir que "nosaltres perseguim als delinqüents. D'altres, persegueixen als diferents", i es va referir a que un "federalisme vol dir fer les coses pel seu nom dintre dels paràmetres de la convivència, del respecte, amb una valoració clara que se'n compartirà més que pas no se'n treurà a títol particular". I va exclamar "plantarem cara i guanyarem". Per la seva banda, Zapatero va començar la seva intervenció recordant i rendint un petit homenatge al desaparegut ahir mateix, José Antonio Labordeta, i va seguir exposant al públic assistent la definició del govern com "el pilar del respecte i el no a la intolerància" i un "estem en el moment més democràtic, que sap respectar la pluralitat interna". També va assentir a la realitat que "són moments molt difícils i hem de saber tenir el coratge d'explicar-ho i compartir-ho amb la majoria dels ciutadans", per convéncer dels gestos socials que, tot i així, s'han procurat per aquells que més problemes estan passant.
Us deixo un enllaç aquí en què podreu escoltar els parlaments d'aquest acte institucional en la seva totalitat.

José Luis Rodríguez Zapatero

El bon temps ens va acompanyar en una diada commemorativa en què milers i milers de persones, i de totes edats, ens uniem un cop més per demostrar que el camí només es va fent mentre es camina. Un dels participants va llençar a l'aire una frase tal com: "amb la quantitat d'autocars que em reunit només aquí, se'm fa impossible pensar que no guanyarem les eleccions", mentre els encarregats de la logística organitzaven la marxa per donar tancat l'acte, la qual va trigar més d'una hora a deixar buida la zona. Jo, penso el mateix.

"La verdad de Soraya"

2010-09-14T14:07:00.004+02:00

El dia 15 d'octubre, Festival Films estrena al nostre país La verdad de Soraya M., basada en la història real d'una dona condemnada a la lapidació.

Una altra iniciativa -transformada a pel·lícula- per erradicar la violència de gènere. El greu problema està en que no arribi o no interessi als implicats...

Si en vols més informació clica aquí

Exercicis mentals fumant una cigarreta

2010-09-10T14:20:00.000+02:00

Cada cop són més les incidències que genera el tabac en la població -ja sigui per motius de salut (la mortalitat per malalties asociades al consum del tabac suposa una xifra de 1.500 persones per any a l'Estat espanyol), ja pel cost que suposa a la Sanitat pública (pel Sistema de Salut espanyol la despesa anual és d'uns 5.500 milions d'euros).

El tema avui ha tornat a debatir-se al Congrés però no tots els grups parlamentaris estan d'acord en que s'apliqui una política de prevenció més rígida que la de 2006. S'allarga el termini fins el mes d'octubre, decisió aquesta que pot contribuir a que la reforma no pugui entrar en vigor a partir del dia 1 de gener de 2011, com preten la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez.

De tot el que exposo, però, ja n'haureu llegit prou a la premsa. És sabut que la llei del tabaquisme va significar greus enfrontaments -i no vull entrar en justificacions a favor o en contra dels interessats a provocar-los. Els propietaris dels locals de restauració que van haver de penjar el "cartell de torn" veien com les caixes enregistradores deixaven d'obrir-se tant sovint com just abans que a les portes del local s'hi posés l'enganxina, mentre els qui havien estat els "seus" clients entraven a fer el cafè amb llet al bar d'enfront, tot i haver de deixar-hi 20 cèntims més (les adecuacions dels locals les hem pagat els consumidors, és clar)...

La disjuntiva, però, des que el 2006 es va aprovar la legislació que ens ocupa, ha anat perdent escons. En poc menys de tres anys ens hem acostumat a treure la cigarreta del paquet només allà a on està permés. El costum, doncs, s'ha anat forjant als nostres cervells fins el punt que ens ha indicat normalitat absoluta. Però ara, a les nostres neurones els arriba un nou missatge que, tot i ser del mateix àmbit, clava més fort: la prohibició creix i s'intenta estendre a majors conseqüències privatives.

Jo, fumadora empedernida des de ben jove, en un primer "xoc" penso: i ara què volen?, i em sento perseguida tal com una delinqüent. Per sort, els humans tenim la capacitat de reflexió, i torno a la primera estrofa del meu post i veig que em dóna dades reals. Xifres gens alentadores que em fan pensar: què faig per evitar morir jove? o, arribaré al final dels meus dies quan em correspongui, per llei de vida?.

Després de tot aquest girigall de pensades contradictòries amb mí mateixa, aquells i aquelles que com jo, sou fumadors, llegireu aquest reclam com a una estupidesa més d'entre les moltes que se'n llegeixen avui dia. Per contra, els qui mai no heu estat seguidors de la nicotina no entendreu rés de rés del que exposo: una fumadora donant números al seu bloc, en contra dels seus principis...

Tot plegat em fa rumiar el primer cop que vaig encendre una cigarreta. Va ser un dia, a la sortida de l'Institut. Les i els estudiants -la majoria dels quals anavem fluixos de butxaca- les compravem "a granel". Si, si... d'una a una, al quiosc que hi havia plantat just davant de l'entrada principal de l'escola. Molts dies, recordo, els diners que m'havien donat a casa per dinar els utilitzava per comprar un paquet de tabac, sencer!, quin luxe!, pensava jo.

Segueixo i em pregunto, per què ho vaig fer, per la sensació que em suposaria expirar brutícia? (perquè els components del tabac els sabia ben bé). Per plaer?; plaer, de què?... Busco i rebusco el per què i només em vé al cap una resposta: per pur esnobisme. Jo no podia ser menys que aquell o que aquella companya amb què repassavem la classe als bancs del Parc Central.

Recapacito. Han passat molts anys d'allò i, haig de seguir demostrant qui i com sóc mitjançant les cigarretes?. No rotund. Ara el problema és l'addicció. I m'ho repeteixo molts cops: sóc addicta al verí, sóc addicta al verí... fins que, Déu meu!, sóc addicta a matar-me!!!

Amb tot, torno a la plana del periòdic d'aquest matí i rellegeixo la notícia. Em repeteixo per dins i després en veu alta la quantitat en diner públic que suposa aquesta addicció, de tantes i tants, per a la nostra Sanitat. Després, repasso l'extracte del meu compte corrent (normalment pago aquest vici amb targeta de crèdit) del mes passat, per exemple, i sumo les "línies de tabac" que m'enduc cap als meus pulmons.

Ostres!. I jo que em feia una persona intel·ligent...

Eleccions virtuals, en safata

2010-09-07T22:54:00.004+02:00

La premsa ha fet la seva feina, si. A poc més de dos quarts d'una del migdia el president Montilla confirmava la data de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya pel diumenge 28 de novembre d'enguany. Els rotatius així ho han titulat, de seguit, als seus mitjans digitals, i algun que altre articulista n'ha donat la seva -lícita- opinió. El resó dels professionals creuava les fronteres mentre el mateix soroll travessava les xarxes socials més difoses a Internet.

Aquestes -tal i com ha fet esment el mateix Montilla- seran les primeres eleccions 2.0. Els indicis de la precampanya ja fa dies que es vénen llegint a la xarxa. Això, en conseqüència, haurà de caracteritzar-se per la més profunda de les comunicacions. No caldrà esperar al discurs ni al miting del polític per sopesar raons, especular situacions... A la xarxa, el poble, hem de focalitzar i externitzar els nostres dubtes, les nostres pors, els nostres temors, per arribar als i a les polítiques que després del 28N seran els encarregats i encarregades de continuar el govern del nostre país.

I no ens faci por. Estem enmig de l'era digital i això ha de revertir en alleugerar en temps i guanyar en informació. És el moment de mantenir un diàleg virtual, de crear intercanvis d'opinions, de replicar als aclariments... i tot, immediatament, a la velocitat d'un clic.

El moment tot just ha començat, però la campanya es desplega alhora. Com mai havíem imaginat poguer hem d'aprofitar, amb ceny, aquesta ofrena que se'ns facilita.

No siguem rucs com per a no donar-ne la importància que suposa. Les eines, són a l'abast de tothom.

Un canvi d'escola no en va ser la solució

2010-09-04T20:52:00.004+02:00

"Em sembla que el millor que podem fer és canviar el nano d'escola". Així s'expressava un pare, emprenyat perquè el centre amb què havia confiat l'educació del seu fill li havia fallat. Sobretot, en una part que ell considerava massa important com per seguir-ho fent. El noi hagués hagut d'acabar el curs parlant l'anglès perfectament i, en canvi, només podia mantenir una conversa a nivell elemental. Tot i que la millora era notòria amb respecte dels cursos anteriors, l'home s'entestava en que no n'hi havia prou amb el que el jove havia assolit. Calia la perfecció i no era pas aquest, el resultat.

Durant el primer trimestre el noi havia aconseguit uns avenços molt importants en l'idioma; al segon, però, va frenar una mica la seva habilitat lingüística, -en bona part per motius del canvi de docent que, per una llarga malaltia de la titular havia obligat la seva substitució-. La nova mestra -acabada de llicenciar quan la contractaven- no va arrencar al mateix ritme que l'anterior, és clar. Tot i així, a poc a poc compartien el ritme proposat, tan ella com el jove.

El pare, però, seguia insistint en la necessitat que el fill havia de dominar l'idioma a la perfecció. La mare, en un intent de convèncer el marit que la relació temps-coneixements havien estat els adecuats, no va sortir-se'n tampoc. Ell, estava plenament capgirat en que la responsabilitat que el fill d'ambdós no parlés la llengua anglesa, com ho faria un nadiu, n'era exclusivament de l'escola. Rés ni ningú no el van poguer fer canviar d'opinió, i ell no deixava de repetir i repetir que el que calia per resoldre la situació era un canvi de centre imminent.

Va arribar el moment crucial, el mes de les inscripcions pel curs següent. L'home, tal com havia previst, va inscriure el fill a una nova escola de la què li havien parlat molt bé -deia- diferents coneguts.

Tot content, el primer dia de curs va deixar-se caure per les instal·lacions que -pensava-serien la 'panacea' quant a l'ensenyament de l'anglès per al seu noi.

Al cap d'uns mesos les notes trimestrals arribaven a casa. El jove havia aconseguit allò que el pare tant desitjava. Els honors de la millora no es reconeixien només en el full de paper. El seu fill podia mantenir una conversa d'allò més fluida amb qualsevol dels seus companys anglesos. El pare, content d'escoltar-lo, va continuar resseguint el document de les qualificacions i, oh... què era el que havia passat?. La resta d'assignatures havien decaigut de tal manera que, moltes, ni fregaven un trist aprovat. Horroritzat, a l'home li van venir d'immediat al cap les importants despeses que havien suposat per a la família aquell canvi d'escola, aquella decisió que havia de fer del seu fill un estudiant honorífic. Passaria molt de temps abans no es poguéssin amortitzar, tal i com evidenciaven les indignes notes aconseguides. El fill, s'havia redimit tant als desitjos del pare que havia ignorat la importància que tenia, per seguir en la línia d'un bon estudiant, la resta del programari.

La gravedat dels fets van fer adonar-se aquell pare que la decisió del canvi d'escola havia instat la capacitat del jove cap al fracàs. Però ja era massa tard per a lamentacions, llavors. La inscripció realitzada mesos abans incloïa un seguit d'obligacions, entre les quals la continuïtat al centre durant almenys, quatre anys! Amb només l'arrepentiment no n'hi havia prou, però era tot el que li quedava a aquell pare, frustrat per haver errat el futur del seu fill.

Una història, aquesta, de difícil solució un cop l'home va optar pel canvi, aquell dia.

No fem el mateix amb el nostre vot. No estar en disposició de mirar enrere, ni valorar tot el que s'ha aconseguit els últims set anys, per poc que ara mateix sembli, ens pot fer entrar a un carrer sense sortida. Pensem-hi...

El canvi real, amb la crossa d'altres a l'esquerra

2010-08-31T16:26:00.002+02:00

Aquest matí els titulars de diferents rotatius ens han aixecat del llit amb la notícia que ahir s'esperava en candeletes fins ben entrada la tarda. Les eleccions previstes per a aquesta tardor han quedat confirmades pel mes de novembre pròxim, tal i com va fer saber el nostre president Montilla. Un cop baix, s'atreveixen a murmurar alguns...

La missió del temps passa per un moment crucial, per activa i per passiva. Poc abans que el Nadal ens saludi sabrem qui ha desenvolupat la millor campanya electoral que ha convencut de totes, totes, al poble. A un poble que a hores d'ara se sent desencantat pels moviments polítics, més aviat frustrants, que han esdevingut els últims mesos. A una ciutadania que passa per la desafecció, per l'absentisme, per la incredulitat... Ara és el moment real, en què tots els seguidors polítics ens hem d'afanyar a demostrar amb fets qui ha caminat cap a les fites i qui ho ha fet només cap a l'intent.

Per primer cop -des que contrasto les intencions de la política, a l'hora de demostrar les seves pràctiques a través d'una campanya electoral-, puc evidenciar amb dades fefaents un reconeixement de transformació de país, des de 2003 ençà -ja sigui des de l'àmbit de les infraestructures, passant per l'educació, la salut, l'economia i les polítiques socials realitzades-. Fets comparables amb els qui avui pretenen minorar la feina feta els darrers set anys. Dades precises i reals que mostren i situen els avenços aconseguits, tot i treballar-los immersos en una increible crisi econòmica, -i en conseqüència, social-. I la titllo d'increible cenyint-me a allò que no cal citar abastament aquí perquè seria repetitiu. Totes i tots sabem ben bé com vam actuar, particularment, en els moments més àlgids, quan no ens va importar gaire el que ja es preveia.

Culpable de trobar-nos en el moment en què ens trobem, doncs, el govern al què li ha tocat remar enmig del naufragi?. Bé, més encertadament diria que aquest govern ha hagut d'aprendre a navegar a remolc d'antigues seqüeles, gens fàcils de fer surar.

Ara el motiu que ha de prevaldre sense cap mena de dubte és l'evidència, en són les xifres. Dades que s'exposen des de la campanya “El canvi real" i que tot i el tràngol global podem veure superades i enfortides, gràcies a la voluntat d'un govern que -amb la crosa d'altres a l'esquerra- ha procurat i segueix procurant traspassar obstacles.

Enmig del sobtat esclat econòmic mundial el nostre país ha seguit en la direcció correcta. Només els fets convèncen, i això és el que se'ns mostra des d'una -tot i encara dèbil- recuperació econòmica. Des de 2003 i fins ara el creixement que demanem els pobles s'ha vingut processant des de la millora contínua, amb entrebancs, si. Els mateixos que han provocat al govern la insistència a salvar-los.

Estic totalment convençuda que tornarem a guanyar les eleccions, perquè el nostre país compta amb els valors necessaris per confiar i creure en la coherència.

Que no ens enlluerni només una flor, per bonica que es pinti, quan en tenim un llit natural al davant, resultat de mimar l'esplanada més seca.

La normalitat ja és a la cantonada

2010-08-30T20:21:00.001+02:00

Avui, un dia diferent.

Diferent perquè la davallada de la temperatura s'ha fet notar. Diferent, perquè a casa s'ha deixat sentir la buidor des de ben d'hora. Diferent, perquè ha estat un dia per organitzar. Diferent perquè hem dit l'adéu definitiu a un company... que al cel sigui.

El temps camina i l'estiu s'escapa. I nosaltres, al mateix pas que el rellotge.

Ben aviat el cel ens donarà menys hores de llum i les portalades hauran de tancar-se tot just despunti el sol del matí, a la primera bafarada de fred. Pels carrers hi correran mares i pares, afanyats a portar les criatures a escola a punt, per no fer tard. El transport públic tornarà a farcir-se de persones disposades a començar la jornada de treball a l'altre extrem de la ciutat, fins i tot fora de les nostres muralles.

Va marxant, reposada, una altra estació de l'any. Atrevidament calorosa dies enrere, avui ha anat minvant les seves garres per recordar-nos que desapareixerà tot d'una. I allò que coneixem com a "normalitat" tornarà per a donar-nos la mà durant, almenys, deu mesos més.

Pendents d'un nou episodi cíclic, avui, el dia ha estat diferent.

Entre la llei i la consciència

2010-08-27T15:15:00.003+02:00

El Periòdic de Catalunya, 27/08/2010

Tanco els ulls i veig Raimon Panikkar avançant mentre somriu amb els braços oberts. Només uns quants van entendre els seus llibres, però tothom va entendre el seu somriure seductor.

Foto: El Periòdic de Catalunya

Perquè Panikkar era l'home que dominava el català, el castellà, el francès, l'italià, l'alemany, l'anglès, l'hindi, més el llatí, el grec clàssic, el sànscrit i l'hebreu. Era l'home dels tres doctorats (Química, Filosofia i Teologia), dels cinc doctorats honoris causa, d'una cinquantena d'alumnes de tot el món que han escrit la seva tesi doctoral sobre l'obra panikkariana, el catedràtic de Benarés, de Harvard i de Santa Barbara. Però Panikkar se sentia incomplet si quedava reduït a la figura d'un dels més importants filòsofs i teòlegs contemporanis. El que Panikkar volia era veure les cares de la gent perquè aspirava a parlar al cor de les persones. Panikkar va ser un actiu practicant del llibre de l'Eclesiàstic: «Sedueix-te a tu mateix, i anima el teu cor, i allunya de tu la tristesa. Que la tristesa n'ha perdut molts, i no fa cap profit». Panikkar s'ha seduït, ens va seduir, i ens va ensenyar a fugir de la por: «La por és la falta de confiança en un mateix», assegurava. El de Panikkar era, però, un somriure exigent. «Si vostè no és feliç, pregunti's per què», i insistia: «¿Que no ho sap que s'ha de morir? ¿A què ve tanta desesperació?»

El principal clixé de Panikkar el retrata com un pont entre Orient i Occident. Tothom l'ha emmarcat entre dues polaritats: l'est i l'oest, el cristianisme i l'hinduisme, el Tíber o el Ganges, l'Índia o els Estats Units. Però si ens imaginem Orient i Occident com les ribes d'un riu, Panikkar no ha estat el pont, sinó que ha estat el riu que viu amb les aportacions que li arriben des de les dues ribes.

No és Orient per un cantó o Occident per l'altre, sinó Orient i Occident a la vegada. Panikkar, amant de la música clàssica, no suportava gens el soroll ni les presses ni la feina mal feta. Ni la supremacia de la ciència en detriment de l'esperit. Es negava a acceptar que l'home fos només un mico desenvolupat: «Tenim un pensament històric, lineal, racional i científic, mancat del misticisme i el simbolisme orientals. I la realitat és també històrica, però no només».

Però és que, a més a més, la veritable dicotomia en la vida de Panikkar no ha estat entre Orient i Occident, sinó entre Roma i l'Evangeli, o entre la llei i la consciència, en el benentès que el compliment estricte de la llei li va reportar comoditats i seguretats i que el seguiment de la consciència el va excloure del joc del poder. Perquè aquesta és una altra dicotomia desconeguda de Panikkar: poder o autoritat. Panikkar sempre va preferir la segona.

La de Raimon Panikkar és la improbable història d'algú que ha guardat la llibertat de pensar i també la llibertat d'actuar. Panikkar es complau en la paràbola de l'home que escandalitzava tothom treballant en dissabte, i a qui Jesús diu en la traducció grega de la Bíblia: «Feliç tu, home, si saps el que fas, perquè si ho saps, estàs perdonat, i si no ho saps, la mateixa llei que ignores t'ha condemnat».

91 anys han donat per bastir una vida molt plena, també plena de contradiccions i errors que es van fer especialment dolorosos de suportar a la llum de la seva autoexigència durant els últims anys de vida. Raimon Panikkar es va apagar definitivament ahir, cap a les sis de la tarda, en presència de la Carme, la veïna de Tavertet que se n'ocupava sol•lícitament a totes hores ja feia anys.

Antoni Bassas. Autor d'El matí amb Raimon Panikkar (Proa, 2008).

Adéu, M. Teresa

2010-08-23T22:17:00.002+02:00

El gust dels seus entrepans em vénen a la boca després de més de quinze anys d'esmorzar-los. La M. Teresa i el seu home, veïns d'un poblet del Maresme, havien agafat en arrendament un petit bar, just a sota de l'editorial en què jo hi vaig treballar durant sis anys. Encara no havíen posat tots els carrers dels voltants del de Rosselló, tocant el d'Urgell, quan tots dos obrien la paradeta i farcien les vitrines de la barra amb les truites que ella ja duia fetes de casa. De patates, amb i sense ceba, d'espinacs a la catalana, de carbassó... La de carxofes ensalivaba el gust abans de tocar-te la llengua...

La terrassa, quan feia bon temps, s'omplia de gent que, com jo, havíem de passar quasi obligatòriament a saludar la parella, abans d'entrar a les oficines. Les sis tauletes de l'interior ho éren tot l'any, de plenes. I en preniem l'esmorzar, i ja reservàvem taula per a l'hora del dinar. Als migdies, la M. Teresa et proposava els seus plats plens de colors i de sabors, emulant amb poques diferències el bón menjar casolà.

Vaig perdre el fil conductor d'aquella parella un mes de novembre, després que una malaltia em suposés una baixa laboral força llarga. Un cop recuperada, la meva feina va canviar de lloc tal i com la meva vida. Mentrestant, ella deuria seguir fent les viandes per als oficinistes dels voltants, els joves de l'Escola Industrial, els metges, les metgesses, infermers i zeladors del Clínic, i els veïns de la zona que no se'n podien estar d'entrar a aquella petita cafeteria, granja, bar o allò que millor hi volia interpretar el vianant.

Deu anys després, a la Riera, just a la cantonada de la Casa Gran de la nostra ciutat vaig escoltar el meu nom: -Mercè!!!???... En girar-me, éren ella, i ell, agafadets del braç, en un passeig de tarda. Què feu per aquí? els vaig preguntar sobtada i amb un no sé què al cos que em va fer enllumenar els ulls d'il·lusió. Havíen deixat el negoci feia poc temps, s'havíen prejubilat després de molts anys de dura feina, i decidit comprar un pis al centre de Mataró, ben aprop d'on hi vivíen també els seus dos fills, ja casats. Els havíen fet avis i la manera d'ajudar amb la mainada els havia portat cap aquí ja feia un parell d'anys.
Vam estar xerrant durant ben bé una hora... semblava que vulguéssim explicar-nos el temps que feia que no ens veiem en només una estona de la tarda.

L'últim dia que vaig abraçar la M. Teresa va ser ara fa just dos mesos. Es va anar a tenyir els cabells a la perruqueria de la Natàlia -com venia sent habitual des feia tres anys-, però aquest cop perquè l'havien d'operar. Una maleïda malaltia havia despertat sobtadament, sense ni avisar-la. Havia d'estar guapa per ingressar a l'hospital. Els ulls de la M. Teresa no brillaven com sempre. Més aviat els havia ensorrat el plor continu dels últims deu dies, quan el metge li havia comunicat la urgència. Vam quedar que després de la intervenció ens faria una trucada per comentar-nos com havia anat tot plegat. Encara no se sabia ben bé el dia que intentarien combatre el càncer al quiròfan.

Aquest matí la Natàlia i jo ens hem creuat amb el seu home, a la Rambla.

Com està la teva dona?, li hem preguntat. És morta, ha respós. Immediatament han regalimat per les seves galtes dues llàgrimes estretes mentre ens deia: estic fet pols. No me'n sé avenir. No ho superaré.

El dia 1 de juliol la M. Teresa es va sentir malament, tan malament que va haver de quedar ingressada a l'hospital de Mataró. Va marxar de casa seva amb només la roba que duia posada i ja no hi va tornar. Al cap de només cinc dies ens deixava per sempre més. La malaltia va ser fulminant.

Éren les 10 del matí quan rebíem la trista notícia i segueixo tan ennubolada com ho està el cel abans d'una tempesta. No m'ho puc treure del cap. M'envaeix la tristesa.

T'escric, descansa en pau, M. Teresa. Sempre et recordaré, sempre.

Suma't-hi!

2010-08-20T16:50:00.003+02:00

Moltes, moltíssimes dones -no només dels últims segles- van deixar escrit el seu pas per aquí. A tranques i a barranques, amb motiu de la greu discriminació de gènere patit fa tant de temps, elles van saber trepitjar fort i lluitar per forjar la seva empremta. Tot i que estem en un moment menys dur pel que fa al reconeixement de les nostres virtuts per part de l'altre sexe, un munt de dones segueixen (seguim) esforçant-se perquè ben aviat "l'amenaça" del suposat poder masculí s'aturi.
Amb tot, és força greu, però, que nosaltres mateixes no coneguem moltes de les passes que van esmerçar-se a fer dones a qui hem d'agrair-hi els seus projectes, les seves lletres, els seus descobriments, les seves voluntats... i sobretot, el coratge en ferm que les va fer destacar, tot i a contracorrent.
És per això que he muntat aquest video. Amb molt d'esmerç, però amb la incongruència d'haver d'escollir d'entre milers dels cèlebres noms femenins que a través de la història podem resseguir. No m'ha estat gens fàcil. Extraure'n el profit que se'n mereixen tantes, en només cinc minuts de gravació, és una fita difícil d'aconseguir. Tot i així, valgui aquest petit extracte perquè poguem fer-nos-en una petita idea de la quantitat de dones valuoses de què hem estat, estem i estarem sempre envoltats.
Gràcies per la vostra lluita, a aquelles que vareu haver d'amagar els vostres cabells llargs. Gràcies, a les qui us vau enfrontar a tot i a tothom a costa de patiments. I gràcies, també, a les què, sortosament, ho teniu més a l'abast. Espero, que aquest dol de titans aviat deixi de ser-ho per convertir-se en un dret. Simplement, el que ens correspon.

Aquest video ha estat presentat al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.

Cuina ràpida, d'estiu i d'hivern

2010-08-20T14:57:00.002+02:00

Jo no sé si us passa el mateix a tots i a totes, sobretot per aquestes èpoques en què el menjar no és ben bé un gaudi. Ni fent una llista de menús -per no perdre l'oremus a l'hora de triar plat a taula-, les idees sorgeixen fàcilment. Sempre acabo amb les tan típiques amanidetes fredes -verda, d'alvocat, de pasta, d'arròs...- i com no, el gaspatxo, que té vida a la nostra nevera des que s'apaguen les calefaccions fins que es tornen a posar en marxa...
En fi, que avui torno a no estar inspirada, però l'home té gana, sabeu? ;-)
Doncs, vinga, he tret un filet de llom (en l'argot de les iaies anomenat "llaminera") de la fresquera i l'he tallat a rodantxes de més o menys un dit de gruix. Les he salpebrat i passat per la paella amb ben poc oli. Quan han estat dauradetes, fora. Mentre la carn s'ha anat fent he preparat una mescla a cullera amb una mica de sal, un parell de cullerades soperes de mostassa (de Dijon, important), un brik petit de crema de llet per cuinar i uns grans de pebre negre. Un cop ben barrejat, ho he posat a la paella en què hi havia passat abans els medallons de llom i quan la salsa ha arrencat el bull hi he afegit la carn.
Cinc minuts més de rebull, a poca temperatura i... c'est voilà!

Aquest plat pot acompanyar-se amb arròs blanc, o si es prefereix, amb alguna mena de pasta italiana al dente.

Si el voleu tastar... bon profit!!!

Què dorm mentre dormim?

2010-08-12T15:44:00.002+02:00

Que no recordeu pas en quin moment heu arribat fins aquí?. Doncs, esteu enmig d'un dels vostres somnis, aquells en què la vostra ment viatja a la velocitat de la llum mentre el vostre cos s'enganxa al matalàs, quasi bé immòvil.
En aquest context es desenvolupa la trama de la pel·lícula d'en Christopher Nolan, Origen (Inception).

Aquest cop no es tracta d'un viatge al centre de la terra, ni de cap lluita de naus espaials, ni d'un homenot fornit -però ultralleuger- amb ulleres fosques... Simplement, l'anomenada "ficció" que determina el gènere (a la qual cosa no n'estic massa convençuda) desenvolupa un passeig pel cervell dels humans.

Amb Leonardo DiCaprio com a protagonista, una font d'idees se solidifiquen als ulls dels espectadors/es, només intentant viatjar a l'interior d'una d'elles.

De quanta energia compten les nostres cèl·lules neurològiques i, quina és la ínfima quantitat que -en circumstàncies normals- n'utilitzem?. Només una mil·lèssima part del nostre subconscient ens pot arribar a portar, en qüestió de segons, al lloc més inesperat d'un tot.

A la pel·lícula, els especialistes en "provocar" idees lideren l'estada a l'interior de les neurones alienes fins al punt d'estirar-les cap a nivells diferents del somni dels escollits, per reptar-los a copçar les ments de tal forma que, adormit ja el subconscient, desperta manipulada l'opinió del propi jo.

Submergir-se en un somni forçat amb DiCaprio -aquest cop sense líquid letal- per conéixer altres atributs sensorials, es converteix en un laberint difícil, que no impossible, d'acceptar.

Recomano perdre un bocí del vostre son per endinsar-vos a descobrir aquesta aventura, posada a escena des de la gran pantalla. Això sí, ull a les connexions...

Prou!!!

2010-08-10T14:33:00.001+02:00

Escoltant una de les millors cantautores espanyoles (pel meu gust, és clar) vaig topar amb una mítica cançó que extrau -en poques però encertades paraules- el problema de la marginació per raons de gènere, d'una banda, i la provocació imminent a deixar enrere el malmès estereotip femení. No, no és sensible el cant. És més aviat dur, fort, però llença un missatge positiu cap a totes aquelles dones que se senten ensorrades pels maltractaments de parella.
La M. Nieves Rebolledo (coneguda artísticament per Bebe) fa de la peça "ella" un himne que dedica a milers de dones afectades per la bèl·lica desigualtat, tot i en ple segle XXI.
Jo, he aprofitat la seva música per corroborar el mateix missatge. I faig èmfasi a que es tanquin més i més portes que obstaculitzin mirades, que privin somriures...

Aquest video ha estat presentat al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.

Uns segons, tota una vida

2010-08-08T14:13:00.002+02:00

El meu camí per la vida de principi a fi, les meves emocions, els meus sentiments, dolços i amargs moments... recollits en només uns segons...

Aquest video ha estat creat per participar al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.

El meu 30J

2010-07-30T14:07:00.003+02:00

Han estat quasi bé dos anys que he fixat la meva mirada cap als esdeveniments polítics i cap a les controvèrsies que ha generat la greu crisi econòmica que patim. I dos anys, també, posant ull a les gestions dels comissaris del poder en referència al moment caòtic pel que travessa l'Estat.

Les meves reflexions finals de tot plegat corroboren allò que sentia de ben jove però -com fa el felí abans de capturar la presa- he preferit deixar passar aquest temps per refermar cap a quina illa nedar sense perill d'enfonsar-me pel camí.

Avui, amigues i amics, és un dia important per a mi. És el meu 30J. Aquest 30 de juliol he firmat sobre paper la meva implicació directe cap al Partit dels Socialistes de Catalunya. Avui, ha deixat de ser oficiós per passar a ser oficial.

Per tant, des d'ara mateix puc dir que em sento orgullosa de caminar al costat de la política des de la militància, recolzant al partit que, en el moment en què més dures semblen les espectatives pel canvi, sap treballar de valent i segueix practicant en la lluita amb coratge, per aconseguir que la feina ben feta sigui sempre la fita que ens mou, per assegurar amb el nostre gest un món democràtic i just.

Agraeixo la confiança que el PSC ha dipositat en la meva persona i des d'aquestes lletres així ho expresso als meus companys i companyes.

Estic segura que entre tots i totes podrem seguir transmetrent la confiança que vencerem la dura crisi que escanya l'ànima a tothom, des del compromís i des de la transparència que sempre ens han definit.

El camí serà difícil, ho sé. Però aquest és un dels motius més encoratjadors en la meva decisió, perquè les fites s'aconsegueixen fent pinya i, des d'avui, em sento totalment integrada en aquest engranatge que continuarà creixent i millorant al servei de Mataró, de la comarca, de la província, de l'Estat.

Gràcies, companyes i companys, per comptar amb mi.

Segueixo Creient!

Gràcies, Sergi, t'estimo!

2010-07-26T13:25:00.018+02:00

Dedicatòria del llibre 'Ja tinc un any!' -juliol de 2006

La història del primer any de vida d'en Sergi ha estat la manera més senzilla i accessible de donar les gràcies a dues persones meravelloses, que han fet possible que molts dels que estem al seu costat tinguem la sort de comptar amb la criatura que, d'alguna manera, ha fet canviar les nostres vides molt positivament.

El trajecte no ha estat gens fàcil, ho sabem. I molt menys quan recordem els últims dies del mes de juliol de 2005... Quan recordem aquell nadó desprotegit a mans d'una UCI que ens va fer posar a tots la pell de gallina; quan recordem la impotència davant d'una situació que ningú no havia demanat, ni tan sols imaginat; quan recordem les llàgrimes que regalimàven per les galtes de tots aquells qui vam restar patint la possibilitat que el destí se'ns l'endugués, al Sergi...

Aquella coseta tan petita, que ens feia donar un tomb als nostres cors, ens obria alhora un demà plè d'esperança amb les seves ganes de viure, de seguir aquí, entre nosaltres.

I amb la millor expressió del món, es congratula que vosaltres, els seus pares, també sapigueu seguir endavant, amb el somriure més ampli, com ell us en va ensenyar en la seva lluita constant durant els seus difícils primers dies de vida, només amb l'objectiu d'una fita, amb un únic repte a aconseguir: VIURE PER A VOSALTRES!

Avui, en Sergi, de la meva mà i amb la seva indubtable simpatia, us brinda aquestes lletres, que no són gaire al costat del què li suposa poguer seguir comptant sempre més amb el vostre suport.
Gràcies Sandra, gràcies Oriol.
Mercè M.

En Sergi, amb poques hores de vida

El meu somriure...

...serà sempre el mirall dels vostres!

Sergi

Adolfo Pérez Esquivel: ¿Cómo están ustedes?

2010-07-17T16:53:00.007+02:00

Es va dirigir als assistents/tes amb un “¿cómo están ustedes?. Aquesta senzilla pregunta -que va recordar la popular família de pallassos de fa més de trenta anys- va sobtar els i les que varem assistir a la conferència d’ahir al centre cívic Pla de Boet. L’Adolfo Pérez Esquivel se’ns va presentar com un home senzill i -com va dir ser- un “pesimista esperanzado”. A l'acte va estar acompanyat per l'alcalde, Joan Antoni Baron, i pel conseller delegat de Participació Ciutadana, Carles Fernández.

Premi Nobel per a la Pau l’any 1980, pels seus esforços en defensa dels Drets Humans, a les vuit en punt de la tarda s’asseia davant de nosaltres amb una humilitat envejable.

El president honorífic de la Fundació Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès (entre d’altres reconeixements pròxims al servei a la Pau i a la Justícia) va ser víctima de tortures, arrestat i empresonat sense judici a Buenos Aires l’any 1976, per part de la Policía Federal Argentina. Del captiveri -que va durar 14 mesos a l’interior d’una espècie de garjola pudenta d’uns dos mètres d’ample per tres de llarg-, en va recordar una breu inscripció a les parets, gravada amb sang des de les mateixes empremtes de qui, com ell, hauria patit detenció. Algú, un dia hi havia escrit: “Dios no mata”, referint-se a les projeccions que en massa ocasions en fem de les desgràcies.

L’esculptor i pacifista va posar com a exemple comparatiu i entenedor del nostre pas per la vida la necessitat que en té un peix de l’aigua sense contaminar. Així, va dir, a nosaltres ens cal respirar un aire ben nítid, sense engrunes de misèries provocades sense cap mena de sentit.

“Compartir la paz alimenta el cuerpo y el espíritu y, a la vez, a nuestras almas. De lo contrario, es imposible conocer el amor”, va ser un altre dels fragments que va llençar a la sala mentre explicava el seu pas per la majoria de països en què ha treballar per promoure la lliberació dels pobles als que segueix castigant l’anomenat ‘privilegi capitalisme financer’. També va esmentar la importància que es mantinguin les llengües, les identitats i, d’alguna manera, tot allò que és signe de riquesa original.

Al pacifista no li agrada parlar de desenvolupament sinó d’equilibri, com a pràctica de vida. El fet que es creïn murs entre els pobles minva la capacitat de compartir i alhora impossibilita qualsevol canvi, va dir. I va recalcar que no existeix la saviesa si no coneixem el sentit profund de la vida.

Amb la mateixa intenció, va fer èmfasi a dues paraules que afirma estar prostituïdes: la democràcia i l’amor. Fa pensar-hi...

Les resolucions proposades pel President al Parlament d'avui

2010-07-16T18:53:00.017+02:00

Aquest matí el president Montilla ha dirigit als grups parlamentaris la resolució que haurà de considerar la reinterpretació del nostre Estatut per part del TC.

El Periòdic de Catalunya -16 de juliol de 2010

Catalunya ha anat construint-se al llarg del temps amb les aportacions d'energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d'acollida. El poble de Catalunya ha mantingut al llarg dels segles una vocació constant d'autogovern, encarnada en institucions pròpies com la Generalitat -que va ser creada el 1359 a les Corts de Cervera- i en un ordenament jurídic específic recollit, entre altres recopilacions de normes, a les Constitucions i altres drets de Catalunya. Després del 1714, han estat diversos els intents de recuperació de les institucions d'autogovern. En aquest itinerari històric constitueixen fites destacades, entre altres, la Mancomunitat del 1914, la recuperació de la Generalitat amb l'Estatut del 1932, el seu restabliment el 1977 i l'Estatut del 1979, nascut amb la democràcia, la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies.
La llibertat col·lectiva de Catalunya troba en les institucions de la Generalitat el nexe amb una història d'afirmació i respecte dels drets fonamentals i de les llibertats públiques de la persona i dels pobles; història que els homes i dones de Catalunya volen prosseguir amb el fi de fer possible la construcció d'una societat democràtica i avançada, de benestar i progrés, solidària amb el conjunt d'Espanya i incardinada a Europa.
El poble català segueix proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat, i manifesta la seva voluntat d'avançar per una via de progrés que asseguri una qualitat de vida digna per a tots els que viuen i treballen a Catalunya.
Els poders públics estan al servei de l'interès general i dels drets de la ciutadania, amb respecte al principi de subsidiarietat.
És per tot això que, seguint l'esperit del preàmbul de l'Estatut del 1979, el present Estatut assumeix que:
- Catalunya és un país ric en territoris i gent, una diversitat que la defineix i l'enriqueix des de fa segles i l'enforteix per als temps que vindran.
- Catalunya és una comunitat de persones lliures per a persones lliures on cadascú pot viure i expressar identitats diverses, amb un decidit compromís comunitari basat en el respecte a la dignitat de totes i cadascuna de les persones.
- L'aportació de tots els ciutadans i ciutadanes ha configurat una societat integradora, amb l'esforç com a valor i amb capacitat innovadora i emprenedora, valors que segueixen impulsant-ne el progrés.
- L'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, així com en els drets històrics del poble català que, en el marc d'aquella, donen origen en aquest Estatut al reconeixement d'una posició singular de la Generalitat. Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d'un Estat que reconeix i respecta la diversitat d'identitats dels pobles d'Espanya.
- La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància de la llengua i la cultura catalanes, dels drets i dels deures, del saber, de la formació, de la cohesió social, del desenvolupament sostenible i de la igualtat de drets, avui, en especial, de la igualtat entre dones i homes.
- Catalunya, a través de l'Estat, participa en la construcció del projecte polític de la Unió Europea, els valors i objectius de la qual comparteix.
- Catalunya, des de la seva tradició humanista, afirma el seu compromís amb tots els pobles per construir un ordre mundial pacífic i just.
El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit de forma àmpliament majoritària Catalunya com a nació. La Constitució Espanyola, en el seu article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.
En exercici del dret inalienable de Catalunya a l'autogovern, els parlamentaris catalans proposen, la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats acorda, les Corts Generals aproven i el poble de Catalunya ratifica el present Estatut.

Així sóc, així penso.

2010-07-15T13:55:00.010+02:00

Que les situacions del dia a dia enforteixen és la meva bandera
dimecres 14 de juliol de 2010

De professió administrativa comptable, la Mercè Mulet fa uns mesos que va posar en marxa el seu bloc mentrestant... a la Xarxa. La seva infantesa es va veura truncada amb la mort del seu pare, quan ella només tenia 14 anys. De ben jove va viure una separació amb la seva primera parella i va haver de compaginar les responsabilitats familiars amb la feina. Que les situacions del dia a dia enforteixen és la seva bandera. La Mercè d’avui es defineix com feliç esposa, mare i àvia.

Com va sorgir la idea de crear el teu blog, mentrestant...?
Sempre he tingut vocació per les lletres. Als 14 anys, a l’Institut vaig ser guanyadora d’un relat de tema lliure. Vaig escollir desenvolupar l’estat del món i com ho havíem de fer per millorar-lo (eren els últims anys de la dictadura). Amb la mort del meu pare la meva teràpia més efectiva va ser passar a paper tot allò que sentia. Escrivia diferents versos, poesia, de tot... En guardo una carpeta farcida que algun dia passaré al bloc (ja n’hi ha alguna peça inclosa). Amb el temps he comprovat que segueix sent tan efectiu escriure el que un/a sent com fa més de trenta anys. Ho recomano.

Creus que les xarxes socials d’Internet poden ajudar a les dones a visibilitzar-se i empoderar-se?
Les dones, malauradament, en el nostre camí cap a la igualtat no podem parar de demostrar. Qualsevol fita realitzada pel sexe masculí és evident. Però en cas que sigui una dona qui aconsegueix sobresortir, el tractament és ben diferent, com si la importància de la qüestió hagués de quedar difuminada. Ja és hora que l’anomenat “sexe fort” trepitgi de peus a terra i es congratuli que a igual condicions, igual resultats. Sortosament hem avançat força en aquest camp i la Xarxa, n’estic segura, ajuda molt a fer públics els nostres drets, els nostres petits grans triomfs. Només cal estar atent/a a la riquesa que contenen diversos blocs femenins...

Com veus el paper de la dona en les noves tecnologies?
T’haig de contestar que exactament igual que el dels homes, sense cap tipus de diferenciació. El problema en què ens trobem, però, és que encara portem la motxilla d’antany a les espatlles. M’explico: es dóna per fet que l’home té unes funcions i que les dones tenim d’altres càrregues ben diferents. És aquí a on hem de refermar els nostres principis igualitaris i lluitar per aconseguir-los. Sembla que la societat està canviant en aquest aspecte però encara ens queda molt camí a fer, i només nosaltres en tenim les eines. El camí s’aconsegueix caminant... o navegant!

Creus que podries contribuir des del teu blog, twitter, facebook... a promoure la Igualtat de les dones? Com?
Si em segiu a la Xarxa haureu comprovat que m’interessen molt els articles d’opinió en general. Això és perquè crec que sempre cal tenir en compte la consideració d’altres envers qualsevol tema d’actualitat. Si això ho aplica qualsevol lector/a, llegint-me, és possible que es valori el concepte que en tinc amb respecte de la igualtat de gènere i la facilitat que tenim a posar pals a les rodes a quelcom que és tan evident com la mateixa natura.

En el teu blog parles de molts temes d’actualitat: custòdia compartida, el divorci en la parella de fet... quina és la teva opinió sobre el debat de la prostitució, l’avortament, la píndola, a favor o en contra?
Uf, podria estar tot el matí contestant aquesta pregunta... Anem a pams. Al meu bloc divulgo la meva opinió sobre cadascún dels temes que tracto perquè són temes que m’interessen. Ara mateix, per respondre’t en una mena d’extracte et diré que estic totalment en contra de la sentència del TC envers el nostre Estatut: una presa de pèl; a favor de la custòdia compartida (ben reglada, és clar), pels drets dels infants, sobretot, i de la família; a favor que s’obrin prostíbuls arreu (que no macros), per emparar una professió que mai no erradicarem i que està deixada de la ma de Déu, com se sol dir, sense cap norma de salubritat, per exemple; a favor de la píndola perquè tothom tenim el dret a decidir quan portar un/a fill/a al món i, en conseqüència, de l’avortament. Tothom som humans i, per tant, imperfectes. Vull dir amb això que, més val no fer néixer una criatura no desitjada que portar-la al món amb precarietats que més d’hora que tard repercutiran en la seva vida. Alhora, només cal posar-me a la pell d’una mare i d’un pare als qui han violat la seva filla menor d’edat... També, però, estic a favor de la vasectomia, eh?

Quina és la teva feina?
Des fa poc més d’un mes sóc víctima de la crisi econòmica que afecta el país, és a dir, estic a l’atur, tot i que penso que per poc temps més. Positivisme pur, el meu. Aprofito aquesta situació per seguir formant-me. Sóc administrativa comptable i he treballat exactament durant trenta anys, quasi bé sense parar, compaginant càrregues familiars amb feina, i malalties, tot sigui dit. Sóc esposa privilegiada, feliç mare de l’Oriol i de la Natàlia i encantada de ser àvia d’un nét preciós, en Sergi, fill del primer fill.

Com et descriuen els qui et conèixen?
Tal i com sóc perquè no em cal amagar rés de mi. Intento ser transparent. Els i les que em conèixen diuen de mí que sóc molt activa, divertida, força extrovertida, molt familiar, amiga dels amics/gues, amb molt de caràcter i uns principis ben definits. No s’equivoquen gens.

Aprofitarem per parlar una mica de tu, quins són els teus interessos, les teves aficions?
Per començar a fer qualsevol cosa cal sentir-se bé, això és fonamental. O sigui que la meva primera afició és aprofitar la salut i deixar de banda els victimismes. Dit això, m’agrada llegir i escriure, caminar sense presses, la muntanya i el mar, el sò del silenci, una posta de sol... Sóc molt romàntica!!! D’altra banda, no m’agrada parlar d’interessos sinó d’escala de valors. I aquí despunten la família i els amics i amigues de veritat.

Abans de concretar aquesta entrevista coneixies DONES EN XARXA?
Sí. Ja he comentat abans que descobreixo moltes pàgines a través d’Internet i una d’elles n’és aquesta.

Pertanys a alguna associació de dones?
Per principis, recolzo qualsevol associació de dones que lluiti per la igualtat. Associada, telemàticament a totes aquelles que descobreixo cercant per la Xarxa. Entre d’altres, segueixo Dones amb Xarxa, She Leader 2.0, La Defensora de la Igualtat del Periòdic, Ciudaddemujeres, Dones Laia l’Arquera, Dones Periodistes Adpc, Vocalia Dones Vista Alegre...

Sobre la llei de l'avortament

2010-07-06T23:53:00.002+02:00

Avui m’han preguntat quina opinió en tenia amb respecte a la nova llei de l’avortament. Allò que semblava que tenia molt clar a contestar ha desenvolupat pel meu cervell un cúmul de situacions que, impossible de respondre alhora i en tan petita estona.

Pensareu que no tinc les idees clares... mai tan lluny d’això. Encertades o no, tinc una molt definida opinió al respecte però, com sempre faig, intento endinsar-me en la pell del contrari. I després d’uns breus segons de dubtes sense argument he obert boca. Us he de dir que els bàndols que primer han creuat les meves neurones han estat dos: la política, l’un; la religió, l’altre. Automàticament, he contestat a la pregunta, fent cas omís a aquestes dues branques, implicades, que no poc importants davant dels motius que negativitzen l’aprovació del fet de “treure la vida d’allà a on ja n´hi ha”.

Siguem sinzers, lectores i lectors, i tornem a fer aquest exercici tan explícit que fa que les opinions distin de la pancarta quan no en som objectius. Què me’n dieu de la neboda de només tretze anys que ha estat violada al carrer per no se sap qui i que ja porta tres faltes sense menstruar? I de la filla de setze anys, enamorada del seu príncep blau de l’estiu passat, a la què en un moment de disbauxa se li va oblidar que estava al món? I, per exemple, en quin moment no heu de ser permisius amb la parelleta que ha comprat els preservatius a la farmàcia i li “han sortit granota”? Aquests últims no han pogut fer front a les dues últimes quotes d’hipoteca i preguen per l’estalvi imminent però, ara, amb una criatura a les espatlles (sona fatal això, oi?) com s’ho faran per mantenir sostre, aliments, bolquers?... i esperem a tot això que la lletera sigui gratuïta perquè en cas contrari, mals rotllos a casa i problemes per a la parella -i pel nadó és clar- després que s’hagi partit peres i ni un ni l’altre assumeixin la gran responsabilitat que suposa portar un/a fill/a al món.

Mireu, jo sóc d’aquelles que es consideren “bona gent”, aliena totalment a fer cap mal a ningú, ni a destruir, ni a trepitjar, ni a retreure encenalls de brutícia... però sóc, alhora, coherent amb els actes (o almenys ho intento) tot i que pugui haver certes persones que en discrepin del que afirmo ara mateix...

Endavant amb la nova llei i si veritablement existeix aquell ésser, superior a tots i totes nosaltres, penso que ara mateix es congratularà de la posició que s’ha près al respecte.

Som una nació. Nosaltres decidim!!!

2010-07-02T21:33:00.001+02:00

El Ple d'ahir dijous va prendre una de les decisions més unànimes, d'aquelles que en faran història. I no n'hi ha per menys. Ahir, la majoria de partits polítics del govern de la ciutat van manifestar, i corroborar per escrit, el reconeixement del referendament d'un poble, la seva legitimitat, com a conseqüència del desacord a la sentència poc (gens) adecuada que el TC va atrevir-se a dictar després d'una tasca de quasi bé cinc anys de treball de reforma del nostre Estatut d'Autonomia.

Aquells que en el seu moment varem apostar per la nova Carta, avui no volem de cap manera renunciar-hi pel fet que un partit polític -afillat del franquisme que tants caps va fer rodar- describeixi d'inconstitucional i ens acusi d'allò que ens defineix com a nació.

Amb el suport de tot el poble català i l'ajuda de les institucions governamentals hem de fer el màxim resò per deixar clar que som contraris a cap "retallada" en aquest àmbit. I dir no, per aquí no hi passarem...
Els nostres drets, la nostra història, els nostres fons, la nostra llengua... En quin moment aquest Tribunal ha decidit que el dret a l'autonomia, que empara la Constitució, deixa de ser vigent amb Catalunya?
Per tant, ahir el Ple va voler dictar-ne una decisió sine quanon des de la institucionalitat, i nosaltres, els i les d'anar a peu, aquells que cada matí ens aixequem disposats a millorar el nostre petit país, ho farem fermament, manifestant-nos al carrer el pròxim dia 10 de juliol, democràticament.
Som, i serem sempre, una nació disposada a lluitar per allò que és nostre, gràcies als nostres esforços. Som una nació. Nosaltres decidim!!!

La tragèdia ha decidit sortir de festa

2010-06-24T18:15:00.002+02:00

Sempre que hi ha una desgràcia com la d'aquesta matinada em fa pensar... Avui, em ve al cap la imatge de la Lluïsa quan eren més o menys quarts de nou del vespre, posant-se guapa, vestint-se amb els pantalons i la brusa comprats expressament per anar a passar la revetlla de Sant Joan a la platja de Castelldefels... i penso amb en Joan que, a banda que tenia previst celebrar el seu dia amb una colla de companys i companyes, havia anat a la botiga de petards de la cantonada a comprar un cohet espectacular que guardaria fins al final de la nit, per alçar-lo al cel entre xiulets i il·luminària. Havia hagut d'estalviar durant uns quants mesos per poguer assumir el cost de la font de llum, però ell pensava, "n'haurà valgut la pena, quedaré com un senyor". També em sembla veure en Raimon discutint amb els pares. Era la seva primera sortida sol però tot i així la germana gran, la Núria, no entenia perquè els seus grans havien de passar frisança pel fill que marxaria amb ella al cap de poc més d'una hora amb tren, cap a la costa. La mare no deixava d'advertir què havien de fer per tal que no patíssin cap ensurt. El pare, un tant generós i tot, però, els havia passat 20 euros a cada un, d'amagat de la dona, per si als joves els calien per tornar a no se sap quina hora de la vetllada... I veig la Marta... la imagino pintant-se els llavis de color d'estiu, amb la intenció de calcar-los a la galta del seu company Martí, de qui n'està força enamorada. "Potser aquest vespre començarem una nova etapa", ha pensat abans de sortir de casa.
I sí, la veritat mai tan aprop. Avui, els/les protagonistes dels meus pensaments han començat una nova vida, ben lluny de la nostra, ben diferent que la que duien fins fa només unes hores.
La Lluïsa, en Joan, en Raimon, la Núria, la Marta i set companys i companyes més, han decidit marxar d'aquí la nit de Sant Joan per a no tornar-hi mai més. Una curta mil·lèssima de segon n'ha estat suficient per endegar la seva joventut cap amunt, ben amunt... El pas soterrat era innecessari utilitzar-lo, hi havia massa cua a fer i a la sorra de la platja els esperava la nit més màgica de l'any, la nit en què s'havien de complir tots aquells desitgos de felicitat, aquella que duien esperant ja feia dies sense ni tan sols imaginar el preludi del que ella, la tragèdia, els tenia preparat.
Avui, dotze dels nostres no han tornat a casa amb nosaltres. Mentre el dia avança, els seus cossos resten immòbils al lloc on la ràpida màquina de tren els va trabar els seus somriures, intactes, esperant poguer ser guardats a l'urna del mai més, permisius a que lloem per les seves ànimes.
Mares i pares, ens envaeix la tristor, estem amb vosaltres. I a vosaltres, petits i petites que no vareu aconseguir acaronar l'escuma de les onades a la última platja: bona festa, allà a on estigueu!!!

La gallina dels ous d'or

2010-06-22T22:02:00.002+02:00

Hi havia una vegada, un granjer, que tenia una gallina força especial. No posava ous normals, de clara i rovell, posava ous d'or.

Cada matí, el granjer anava a veure si la seva gallina preferida n'havia posat algun, i cada matí, l'animaló n'havia fet un de nou. Llavors, el granjer tornava a casa i es disposava a sortir a vendre aquell ou d'or pel qual en feia molts dinerons.

Les nits, les passava sense dormir comptat la fortuna que, a poc a poc, li anava servint la seva gallineta. Però una nit es va preguntar: com s'ho deu fer la gallina per pondre ous d'or? Després de descartar moltes idees, va arribar a la conclusió que la seva gallina havia de tenir una màquina dintre de la panxa, que li permetia fer els ous d'or. I en un intent de cobdícia va anar rumiant que, si li extreia la màquina, ell mateix podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i mil·lionari, d'una manera molt més ràpida!!!

Aquesta idea l'anava absorvint. Cada dia que passava la seva cobdícia li podia més i més, i volia més ous, volia molt més or que el que li regalava la seva estimada gallina. I amb aquesta pensada s'hi va obsessionar de tal manera que, un dia, va anar cap al galliner disposat a extreure de l'animal la màquina que feia els ous d'or.

Sense cap mena de remordiment i cec pel desmesurat afany de lucre va matar a la gallina i va còrrer cap a casa. Ja s'imaginava els sumptuosos palaus en què viuria a partir d'aleshores... Però, en obrir la seva preuada gallina la sorpresa va ser comprovar que no hi havia cap màquina dintre i, amb tota la tristor, va empenedir-se d'haver-se hagut de desfer d'aquell ésser viu que tantes matinades li havia fet companyia, per culpa del seu egoïsta sentiment.

Com feia els ous d'or segueix sent un misteri, però el que és ben cert és que el granjer va quedar-se sol per sempre més.

13 articles, degollats per la última ponència

2010-06-21T16:08:00.002+02:00

Per: María Peral -El Mundo, 18 de juny de 2010

La base sobre la que deliberarà el Tribunal és una ponència presentada per la seva presidenta, María Emilia Casas.

La ponencia sobre el Estatuto de Cataluña elaborada por la presidenta
del Tribunal Constitucional propone declarar inconstitucionales los
siguientes preceptos o partes de preceptos, (en este último caso se consideran contrarios a la Constitución los anotados en cursiva):

Artículo 6.1. La lengua propia de Cataluña es el catalán. Como tal, el
catalán es la lengua de uso normal y preferente de las Administraciones
públicas y de los medios de comunicación públicos de Cataluña, y es
también la lengua normalmente utilizada como vehicular y de aprendizaje
en la enseñanza.
Artículo 76.4. Los dictámenes del Consejo de Garantías Estatutarias
tienen carácter vinculante con relación a los proyectos de ley y las
proposiciones de ley del Parlamento que desarrollen o afecten a
derechos reconocidos por el Estatuto.
Artículo 78.1. El Síndic de Greuges [defensor del pueblo] tiene la
función de proteger y defender los derechos y las libertades reconocidos
por la Constitución y el presente Estatuto. A tal fin supervisa, con
carácter exclusivo, la actividad de la Administración de la Generalitat
(...)».
Artículo 97. El Consejo de Justicia de Cataluña (CJC) es el órgano de
gobierno del poder judicial en Cataluña. Actúa como órgano
desconcentrado del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), sin
perjuicio de las competencias de este último, de acuerdo con lo previsto
en la Ley Orgánica del Poder Judicial (LOPJ).
Artículo 98.2 y 3. Las atribuciones del CJC respecto a los órganos
jurisdiccionales situados en el territorio de Cataluña son, conforme a lo
previsto en la LOPJ, las siguientes: a) participar en la designación del
presidente o presidenta del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña
(TSJC), así como en la de los presidentes de Sala de dicho Tribunal
Superior y de los presidentes de las Audiencias Provinciales; b) proponer
al CGPJ y expedir los nombramientos y los ceses de los jueces y
magistrados incorporados a la carrera judicial temporalmente (...); c)
instruir expedientes y, en general, ejercer las funciones disciplinarias
sobre jueces y magistrados en los términos previstos por las leyes; d)
participar en la planificación de la inspección de juzgados y tribunales,
ordenar, en su caso, su inspección y vigilancia (...); e) informar sobre los
recursos de alzada interpuestos contra los acuerdos de los órganos de
gobierno de los tribunales y juzgados de Cataluña (...) 3. Las
resoluciones del CJC en materia de nombramientos, autorizaciones,
licencias y permisos deben adoptarse de acuerdo con los criterios
aprobados por el CGPJ.
Artículo 95.5 y 6. El presidente o presidenta del TSJC es el
representante del poder judicial en Cataluña. Es nombrado por el Rey, a
propuesta del CGPJ y con la participación del CJC (...). 6. Los presidentes
de Sala del TSJC son nombrados a propuesta del CGPJ y con la
participación del CJC (...).
Artículo 99.1. El CJC está integrado por el presidente o presidenta del
TSJC, que lo preside (...)».
Artículo 100.1. Los actos del CJC serán recurribles en alzada ante el
CGPJ, salvo que hayan sido dictados en el ejercicio de competencias de
la Comunidad Autónoma.
Artículo 101.2. El CJC convoca los concursos para cubrir plazas
vacantes de jueces y magistrados en Cataluña en los términos
establecidos en la Ley Orgánica del Poder Judicial.
Artículo 111. En las materias que el Estatuto atribuye a la Generalitat
de forma compartida con el Estado, corresponden a la Generalitat la
potestad legislativa, la potestad reglamentaria y la función ejecutiva, en
el marco de las bases que fije el Estado como principios o mínimo común
normativo en normas con rango de ley, excepto en los supuestos que se
determinen de acuerdo con la Constitución y el presente Estatuto. (...)
Artículo 120.2. Corresponde a la Generalitat, en materia de cajas de
ahorro con domicilio en Cataluña, la competencia compartida sobre la
actividad financiera, de acuerdo con los principios, reglas y estándares
mínimos que establezcan las bases estatales (...).
Artículo 126.2. Corresponde a la Generalitat la competencia
compartida sobre la estructura, la organización y el funcionamiento de
las entidades de crédito que no sean cajas de ahorro (...) de acuerdo con
los principios, reglas y estándares mínimos fijados en las bases estatales.
Artículo 206.3. Los recursos financieros de que disponga la
Generalitat podrán ajustarse para que el sistema estatal de financiación
disponga de recursos suficientes para garantizar la nivelación y
solidaridad a las demás Comunidades Autónomas, con el fin de que los
servicios de educación, sanidad y otros servicios sociales esenciales del
Estado del bienestar prestados por los diferentes gobiernos autonómicos
puedan alcanzar niveles similares en el conjunto del Estado, siempre y
cuando lleven a cabo un esfuerzo fiscal también similar. (...).

Compartir custòdies. Dret, obligació o respecte?

2010-05-22T21:48:00.002+02:00

Un tema difícil de jutgar aquest. La custòdia a favor, meu o teu? I, si la compartim, què tal? S’ha obert el debat i el sopar és a taula. N’hi ha a qui no els agrada el llegum, i també aquells que no tenen la més mínima intenció de tastar la verdura. El resultat final de l’àpat, el més important: la justa ingesta perquè el nostre organisme rebi la correcta alimentació, i això depen sempre de les nostres intencions. El problema està quan escollim només aquells aliments que ens comporten el millor gust a la boca. I aquest error, la majoria dels humans el cometem tant en l’alimentació com amb els nostres fills i filles, a l’hora de “negociar-ne la propietat” quan es produeix una ruptura de parella. Sóc de l’opinió que ens pot l’egoïsme quan es tracta de compartir fills/es. Ens trobem amb l’absurd paradigma: què m’interessa més, pagar o tenir-ne la guarda i cobrar?

En els darrers dies la notícia que els sous dels empleats públics acusaran retallades des del pròxim mes de juny ha esdevingut en un munt d’actuacions: des de parades col•lectives fins al que calgui per aconseguir guanyar allò que ens delecta la butxaca. Sense voler entrar a fer greuges comparatius, en el cas d’una separació conjugal s’hi jutgen diversos factors semblants posats a escena: la pensió, les malalties, la llar, les possibles noves parelles, la potestat d’escollir en el temps... i un mai acabar de qüestions que tiren més cap a l’interès que cap als sentiments. Comença la lluita: si me’ls quedo a casa potser no caldrà que li passi cap mena d’ajut amb qui acabo de partir peres (mal interpretat, és clar, perquè l’ajut és el mínim viable amb el qual un/a nen/a sense recursos propis necessita per viure), i la polèmica va agafant forma, cada cop més a favor del qui més s’ho proposa, fins que la corda es trenca. Mentrestant, els fills i les filles son els qui intenten reparar la trencadissa amb nusos de tota mena i els que se senten culpables si no acaben de lligar bé la corda, tan sesgada. Quina llàstima, no?
El mal major és que utilitzem desacuradament els interessos propis, proposant pactes inaccessibles que es converteixen, automàticament, en desavenències extraconjugals de tal embergadura que els subjectes menys causants -els nostres fills i filles-, son els que pitjors conseqüències n’arrepleguen de tot.

Des del meu punt de vista el fet que el Ple de les Corts d’Aragó hagi facilitat les relacions de progenitors i descendents és molt positiu, i hauriem d’intentar jutgar-ho des de la banda altruïsta. No crec que per l’únic fet que hàgim portat dins del nostre ventre la criatura, les dones en tinguem tots els drets des que neix. Aquest infant és el resultat de dues bandes, no ho oblidem mai. I a tal efecte, aquesta és la comesa per part de la mare i per part del pare, des del primer moment de vida del/de la nouvingut/da. El problema fonamental és que a nosaltres se’ns fa massa difícil interpretar la igualtat en aquest cas, cosa que considero del tot discriminatori. Ja no vivim el segle passat, quan les mares es dedicaven única i exclusivament a la cura dels fills i filles, a rentar-los, vestir-los, pentinar-les, i tots els “los” i “les” que se us acudeixin. Avui dia, la majoria de parelles haurien de tenir més que superat que si la nena plora de matinada perquè ha mullat el llit, tant s’hi val qui s’hagi d’aixecar per netejar-la, canviar el llit i tornar a cantar-li una cançoneta fins que tanqui els ulls novament; actualment, s’hauria de “negociar” ja des de la formació de parella el repartiment de les tasques del tipus que siguin i només així, en el moment en què es produís un trencament se sabria cap a on tirar en bé de la convivència familiar. Les dones mai hem deixat del tot els costums d’antany (que ja ens va bé en molts casos) i hem afegit a les nostres vides altres responsabilitats que hem descubert molt positivament, que ens omplen molt més que donar-li al drap de la pols i fer dinars. Jo en sóc una d’aquestes dones, per exemple. M’agrada molt treballar fora de casa, em fa sentir útil dintre de més entorns, intel•lectualment més oberta, i un munt de coses més. Vaig ser mare de ben jove i quan els meus dos fills eren petits vaig patir una separació que havia de ser “de mutu acord”. La custòdia, no cal dir-ho, al meu favor sortosament, no ho amago. El meu primer matrimoni era d’aquells xapats a l’antiga i un cop separada em vaig haver d’espabilar tota sola en tots els aspectes... Ell no n’entenia els motius i per tant va ser taxatiu i pràcticament, va desaparèixer. Però estem parlant de fa vint-i-cinc anys, i llavors d’això de la custòdia ni se’n parlava. Es donava per fet qui era la responsable dels fills/es i als pares se’ls convenia una pensió d’acord amb els ingressos, i poca cosa més... En l’època dels nostres grans encara va ser pitjor, però. La dona no treballava, l’home era qui duia els cuartos a casa i, això, sembla ser que li atorgava tots els drets. Fins i tot, el dret d’obligar la dona a seguir en parella perquè: “on aniràs desgraciada, si no tens a on caure morta?”. Hem avançat, des d’allò. Estem procurant descobrir altres planetes i d’alguna manera ho hem de festejar...

Personalment, he vist a l’animal des de les dues baranes. El meu cas, que ja us he explicat, i el del que ara és el meu home, qui va fer-se càrrec de dues personetes després d’un trencament...

Qui, doncs, pot arrebatar custòdies a aquells i aquelles que es responsabilitzen dels seus actes? Estic d’acord que als més petits no cal marejar-los, en el sentit que no sàpiguin a on viuen... Penso que és millor que pernoctin a la seva voluntat i a la dels dos progenitors, proposada conjuntament, a aquella llar que millor convingui a tots els implicats, però en cap cas m’inclino al fet que un nen o una nena compti amb neguit els dies que li resten per poder gaudir de la companyia d’algun dels seus pares. De la mateixa manera -i aquí no en sóc gens objectiva-, és nefast haver d’esperar que arribi el cap de setmana del pare o de la mare custodiants per poder veure els néts, quan son fills de pares separats. Però aquest és un altre tema que esdevé a continuació del primer i que potser exposaré algun dia...

Els drets, companys i companyes internàutes, no els aporta cap causa material. Els drets no es designen. Sóc partidària a pensar que qualsevol dret s’obté des d’una responsabilitat que, en el cas que ens ocupa no només té a veure amb càrregues materials sinó en un seguit de manifestacions a favor d’aquelles criatures que hem volgut parir. I aquests drets i aquestes obligacions han de ser compartides i perpetuades del tot per aconseguir que l’infant no pateixi carències.La meva conclusió al respecte considero que us ha pogut quedar força clara, doncs. Teniu raó quan comenteu que cada cas és una història i que no es tracta d’acostar els nens/es al pare o la mare maltractador/a, però aquesta és una raó de pes com per fer que sigui una autoritat qui la jutgi. Estic a favor dels avenços que Aragó ha decidit no fa pas gaires dies... Si no ho tinc mal entés, la ruptura és conjugal, que no fraternal. Per tant, i en condicions estables, considero que una bona custòdia compartida (alerta a l’adjectiu) és el millor tractament psicològic per a qualsevol infant.

El divorci en la parella de fet

2010-05-08T00:37:00.001+02:00

El divorci és imminent. Després de més de dues hores discutint, els liders dels partits polítics PSOE i PP no van arribar al mutu acord que -tot i que especulàvem premonitòriament-, esperàvem en candeletes. La xerrada de dimecres passat va servir almenys per arribar a la conclusió sobre la reforma de l’actual sistema bancari (que ara sembla representar a la mare de tots els ous trencats) i al recolzament per part de Rajoy a sumar-nos al pla de rescat grec. Fins aquí. La resta, promeses a l’aire per part d’aquest últim d’un repte sense precedents (que no descobreix, és clar) per sortir d’aquesta situació caòtica que ens depara a mil•lions de famílies. És clar, a canvi de vots a favor. El quid de la reunió havia d’aconseguir tranquilitzar la població i, per contra, més mostres de desunió.

Tal qual parella matrimonial que penja els hàbits, mare i pare destrueixen els seus vincles afectius des d’un posat totalment bèl•lic que compromet als fills en haver de decidir per decantar-se cap al contrincant que menys pèrdues li suposi perquè (no ens enganyem) tots els germans volen quedar-se amb el tros del pastís més gran: “vosaltres ens poseu entre l’espasa i la paret, nosaltres en som les víctimes que quedarem orfes d’alguna manera i, per tant, volem viure amb qui es queda la casa amb piscina”.

Un dels altres greus problemes que es succeeixen d’aquesta separació la pateix mentrestant la filla petita, Catalunya, perquè ara (pensen la parella) no és moment per ajudar-la a tancar els deures, hi ha coses molt més importants a fer que entrar a discutir sobre si aprobarà o no el curs, la pobre desgraciadeta...
Concluint, val a preguntar-se: no havien de trobar-se per disposar les millors mesures i aconseguir que la descendència patíssim en el sentit més ínfim les seves divergències conjugals? Els retrets no salven les situacions, ni els xantatges emocionals: “us compraré tot el que em demaneu si penseu com jo...” Patètica solució. I si, potser, els plantejéssim accedir a la mediació?

2010-04-22T23:16:00.001+02:00

Aquesta setmana ha fet set anys que ens vas deixar, Maria Antònia. I aquesta, recordaras, va ser la lletania que vaig escriure per a tu en l'últim comiat. Sempre et recordarem.

Els núvols han enfosquit el cel avui.

Te’n vas,

camines lentament cap a l’horitzó

i tan sols ens deixes el teu record...

T’allunyes,
amb pas ferm t’atanses cap a una llum desconeguda
i, mentre, desprens una cua de sentiments:
els sentiments que ens han d’ajudar a suportar la teva partida.
Marxes d’aquest estat terrenal
per endinsar-te en l’infinit,
en un infinit ple de somnis enllumenats,
vestits de dolçor,
de faldilles de mel i vels de sucre.
En un infinit a on no s’hi donen cita la mentida,
ni l’enveja, ni el dolor...
Dolor, nostàlgia, tristor,
un munt d’emocions que avui sentim tots nosaltres,
tots els qui t’estimem i no volem,
no podem,
no sabem entendre per què marxes
i ens deixes immersos en la foscor
mentre t’endus amb tu la llum que desprenies quan eres aquí.
Però tot això no et desesperi,
no et preocupi, ni t’angoixi.
Des d’allà a on siguis sabem que no ens oblidaràs mai.
Sabem que recordaràs sempre el teu home,
la teva filleta, els teus pares, germans,
i resta de familiars i amics.
Mentrestant, nosaltres no deixarem mai de sentir-te.
Estaràs amb nosaltres al néixer el dia
amb el primer raig de sol,
al capvespre, quan caigui la primera gota de pluja,
i mentre l’alè de la brisa ens acaroni la pell
i en desprengui olor de mar i de camp...

Sigues feliç, Ma Antònia, i descansa en pau.

19 d'abril de 2003

TC'onstitucional', TC'aducat'

2010-04-22T00:43:00.001+02:00

Davant de les notícies que la premsa ens mostra aquests últims mesos vaig processant dintre de la meva estreta intel·ligència -perquè no em resta més que adjectivar-la així atesa la inconcordància amb els fets que denúncio-, d'allò que se'n diu "el dret a la pataleta" prefereixo fer-ne text i abocar, com a remei, el desacord que pateixo amb la situació política recent. Bé, no tan recent perquè vist el que s'exposa podria remetre'm al 1978, quan encara no haviem tastat la tan esperada transició de passar d'una dictadura a la democràcia que avui transtorna, en el sentit més bàsic de l'expressió, les opinions dels qui som i ens sentim catalans.
I amb aquest comentari no faig rés més que referir-me a les restriccions cap a la nostra unitat com a Comunitat, als tira i arronsa (més bé em decanto cap al segon moviment que pel primer) que s'està generant entre els membres del cor del màxim poder judicial.
Per començar, molts dels qui condicionen gratuïtament el redactat del raonat futur Estatut d'Autonomia català ja fa massa temps, per dir-ho en un llenguatge planer, que "treballen sense contracte", és a dir, fora del que predica l'ordenament jurídic que tant semblen tenir en compte.
Després que es féssin públiques les retallades plausibles del text que "no" ha de regir la nostra Carta Magna, es veu a venir a distància la privació dels drets que, si més no, amb l'Estatut del 79 haviem mig aconseguit. Per tant, i tal i com es presenta el guió, la pel·lícula acabarà rodada al poblet més efímer i no a la gran ciutat com pretenia el director al seu primer assaig (actors inclosos que ara agafen la baixa per malaltia)...
Des de la meva posició com a ciutadana em sembla increïble que això estigui passant al ségle XXI. És funest que es posin en tela de judici els nostres drets històrics com a nació. Caldrà potser incloure que farem un jurament de perpetuar l'espècie "única i indivisible" com a espanyols??? Ah, i sobretot, caldrà fer aquest testimoniatge en la llengua nacional de l'Estat monàrquic, ja que el català només podrà usar-se com a element "vehicular", com ara aquell que es posa un xandall per estar còmode a casa... Desapareix la figura del Síndic de Greuges: massa pressupost a favor de qui només passarà a ser un òrgan merament consultiu. En el mateix sentit, el Conseller Ausàs ja se'n pot ben oblidar de seguir amb la llei de les vegueries: "cuatro y no más". Pel que fa al Consell de Justícia, potser que els qui el formen comencin a passejar currículums a dojo perquè poc se'ls deixarà instar, i de qualsevol sentència n'haurem de demanar la intervenció d'Espanya, a no ser que es tracti d'un assumpte intern concret, (m'ho expliquen això?). Adéu a les consultes populars i a les propostes de referendar sense permís.
Per adobar-ho tot plegat amb força vinagreta, molt bona la praxi utilitzada quan es tracta del finançament: "tanto me das, tanto te doy".
Resumint: o aconseguim destruir els punts negres de la Nacional o la taxa d'accidents es preveu en augment desmesurat!!!

Els actes de suport, perjudiquen més que no pas ajuden?

2010-04-17T23:06:00.002+02:00

En aquest context s'expressaba dijous passat davant de la premsa l'Enrique Molina, advocat defensor del jutge Baltasar Garzón. L'aclariment de l'ex-fiscal de l'Audiència Nacional em va fer pensar durant llarges estones. Finalment he deduït, potser equivocadament és clar, que l'afirmació no ha estat rés més que una estratègia.
La ment dels humans és una de les peces més intel·ligents del nostre croquis anatòmic, però depenent des quina banda rebem la percepció del missatge se'n pot arribar a fer una valoració o una altra.
Els seguidors més afèrrims del jutge jutjat, aquells que "publiquem" missatges en contra de l'acusació i a favor de condemnar els fets que l'han imputat, podem deduir-ne diverses lectures que en la majoria dels casos solen tendir a un sentiment de "desil·lusió", però ara el més important per guanyar el cas no és "com ens sentim els seguidors d'en Garzón" després del xasco que la frase del magistrat ha pogut produir a les nostres oïdes. Suposadament, hi ha altres vessants per les quals el defensor podria estar apostant.
El TS, 'sensibilitzat' per l'aconseguida fidelització desinteressada (o, interessada) cap al condemnat, en 'omplir-se' de les mostres de suport popular, podria dubtar i, fins i tot, arribar a decantar-se a favor dels fets que ara fan asseure's Garzón a la banqueta (també en són humans i més, o menys, però influenciables a les circumstàncies). Ara mateix, això, ja és un fet. Dintre d'una de les zones de la matèria gris de cadascún dels membres del Tribunal, en positiu o en negatiu, ja se'n ha fet una lectura, per tant, aquestes mobilitzacions poden plantejar divergències interpretatives respecte la resolució final d'aquests.

La segona part de la trama de l'acusació (que és a on es troba ara mateix la partida) és un plantejament que sembla buscar l'antítesi de les fites que s'hagin pogut provocar fins el moment (amb la intenció informada de "seguir sols davant del perill"). En el millor dels casos, Garzón aconseguirà quedar-ne absolt tot i haver declarat deserta la reacció de recolzament per part de la ciutadania en general. En conseqüència el Tribunal Suprem evidenciarà (i s'ho creurà) que no ha patit cap tipus de manifestació vinculant, ni a favor ni en contra, que hagi influït en la sentència adoptada. Guanyarà Garzón, i en Molina s'hi apuntarà més d'un "tanto", declarant-se estòicament com a l'advocat que va guanyar el cas contra el jutge Baltasar Garzón, que no és poca broma.

Més seqüències discutibles dintre del mateix cas. Sembla ser que es pretén que al TS els influeixi davant de la decisió a acatar, el tractament jeràrquic que l'acusat ha pogut utilitzar en els seus escrits cap al senyor Botín perquè, dit en poques paraules, el tracte de confiança defuig dels protocols establerts... Llavors, se l'hauria de seguir jutjant per altres moltes discrepàncies en aquest sentit, no? Quina ridiculesa.

Amb tot, mentrestant es mouen polítiques adversàries entre l'únic govern espanyol que uneix els dos partits majoritaris, a la Càmara del Parlament vasc, i es parla d'un "aixecament de les dues Espanyes" i, d'altra banda, l'organització catalana "Un dels nostres" celebra la tasca de Garzón a favor dels drets humans i del principi de la justícia universal, guardonant-lo amb un premi.

Per anotar-hi conclusions, la causa en sí, en el fons, no deixa de permetre a la gent fins i tot "de carrer" a que l'assumpte es tracti com un dels casos polítics amb més rellevància des ja fa moltes dècades... S'ha patit prevaricació o, més aviat s'ha intentat burxar el diccionari constitucional per remetre's a la falta?

Endavant amb les vostres armes, al tàndem Garzón-Molina!!!

Les propietats medicinals de les nostres plantes

2010-04-11T22:05:00.001+02:00

A dos quarts de nou del matí, trobada amb els amics per fer el cafè amb llet, s’haurà de caminar una estona i més val donar alguna cosa a l’estòmac fins la parada de l’esmorzar. La trobada d’aquest diumenge té una missió afegida: conéixer les propietats medicinals d’algunes de les plantes que créixent en els nostres paratges.

L’Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta ha estat el punt de partida on el grup de, calculo, entre quaranta i cinquanta persones de totes edats ens disposavem a saber-ne una mica més del que ens pot oferir la natura, sense haver de passar en molts casos, a ingerir remeis de medicina tradicional.
La Carme, una noia força entesa en el tema, ens n’ha fet de guia.
Durant les quatre hores i poc que ha durat el recorregut hem pogut apreciat més d’una trentena d’espècies diferents de plantes que, tenim al nostre abast, i més d’un i d’una coneixem ben poc.
Una cosa que la Carme ha deixat ben clara és la necessitat imperiosa d’anar molt en compte a l’hora d’utilitzar algunes de les varietats perquè, com passa amb els bolets, una gran part en són tòxiques, fins i tot poden arribar a provocar aturades cardíaques, com n’és el cas del Teix, arbust tot ell verinós, tot i ser-ne una joia botànica del Maresme.
En la majoria dels casos, les plantes col•laboren a salvar malestars dels tipus intestinals i respiratoris (com ara el sauquer, l’orenga, l’ortiga, l’herba de Sant Robert...), però dintre del meu desconeixement en aquest àmbit, avui he conegut versions que ni imaginava de les verdures.
Per exemple, l’anomenat “Lithospermum”, de propietats hormonals, abortives, contraceptives, indicat també per millorar problemes de ronyó; la “Borsa de pastor”, actua com a antiinflamatòria, antirreumàtica i, sobretot, n’és un remei molt eficaç pel dolor menstrual; la “Falguera”, laxant força suau que alhora afavoreix la funció hepàtica; o el “Roldó”, que a més d’utilitzar-se per curtir la pell (l’utilitzen els adobers) és astringent. El problema és que aquesta espècie és altament tòxica, fa una mena de fruïts que recorden les mores vermelles i, per tant, s’hi ha d’anar molt en compte de no confondre’s. També es coneguda pel nom “emborrachacabras”; sí, sí... les ovelles que en rumien en surten un tant contentes...

Bé, com podeu comprovar, el matí ha estat molt enriquidor i amè. Ha valgut la pena, tot i l’esforç per fer el cim, caminar al costat de tantes plantes autòctones i, sobretot, en companyia dels amics i amigues.

Mare, si demà t’alcessis...

2010-04-10T17:39:00.003+02:00

El teu aspecte es marceix com ho fan les flors de maig,
a poc a poc, arrontsant-se,
debilitant-se. Te’n vas...
Em vé al cap la teva empenta,
la teva força d’antany,
i ara jo, pateixo en veure
com t’amoïna el teu lent pas.
Dius que “t’han tallat les ales”!,
creus, que el temps s’està acabant.
I als capvespres, et preguntes:
hi seré, potser, demà?
Estima l’ahir, el moment, l’ara...
resolt, l’equipatge està.
No pateixis cap frisança
pels qui restarem plorant.
Ara que encara m’escoltes,
la meva veu vol cridar
per donar-te gràcies; mimar-te
com tu ho vas fer temps enllà.
Al teu costat, veig com marxes
lentament, al teu nou pas,
i enyoro records, d’infància,
quan m’oferies les mans.
I sento que, aprop, un dia
ens deixaras, partiras,
per volar ben alt, activa,
“les ales”, amb tu, constants.
Sé, que tristes melangies
arribaran aviat.
Que jo repetiré: t’estimo,
i tu, tan sols somriuras...
La pluja, el vent, les tempestes!!!,
aquests teus cabells???, ja, tant s’hi val...
els que, en canvi, fa pocs dies
pentinaves amb detall.
Però, en silenci, com les torxes,
fes-ne els teus ulls admirar
com n’has estat de valenta,
com has mesurat els planys.
Mare, si demà t’alcessis
cap al teu cel, passejant,
pensa que, de segur, perdre’t,
serà només un instant...
Perquè, a les matinades fredes
no ho dubtis, seré al teu costat:
allà a on tu dormis per sempre,
del meu cor, un bocí t’hi enduras.
Deixa que el temps t’arrossegui,
no val lluitar contra els llamps
quan se sap que, certes guerres,
mai no les podrem guanyar.
Mare, i quan hi arribis, plena,
al teu viatge final,
no oblidis que allà, esperant-t’hi,
a espòs i fill besaras...
El teu aspecte es marceix
com ho fan les flors de maig,
a poc a poc, arrontsant-se,
debilitant-se. Te’n vas...
El teu aspecte, marceix,
les flors de maig... despullant,
acomiadant primaveres
per obrir-ne cels, més blaus...

Per a tu, mare, que mai no sabras, -fins que t’alcis al cel- que aquí hi tenies un poema fet música. T’estimo.

PLORA LA LLUNA ( creat l'agost de 1977)

2010-04-04T22:41:00.001+02:00

I quan la pluja m'envolta les mans
no hi sento aquell clam llunyany
que a cops m'estrafava la veu,
i dues llàgrimes rotzen els meus pits
mentre l'ocell de l'arbre m'escolta
amb els ulls negats de l'odi de la gent.
També veig, sí,
que com ahir, l'infant segueix plorant
i que em contradiu fins i tot un raig de sol,
arribant a cossos alegres
l'amor que no han necessitat.
Em pregunto un per què de tan estrafalari fet.
Un per què,
que m'aixogui un poc aquests brams
que no han pogut dur-se mai a la fi.
Diga'm-ho tu,
sempre meu estel.
Diga'm que pots fer somriure a la lluna...

2010, Setmana Santa a Mataró (2)

2010-04-03T18:05:00.001+02:00

No varem poguer acudir a tot el recorregut de la processó general, (la meva mare ja no està per aquestes caminades a peu lent). Eren poc passades les sis de la tarda quan una gran multitud d’espectadors/es de totes les edats fèiem barana esperant les nombroses Confraries, Germandats i als Armats de Mataró, retrobar-se a la plaça de Santa Maria per continuar la processó. L’itinerari previst: alguns dels carrers principals del centre històric fins arribar a la plaça de Santa Anna.

Després de tants anys sense haver seguit les processons de la Setmana Santa, ahir m'embargava la tristor...

Recordava un any, al poble del Maresme en què vivíem quan jo era només una nena... La meva mare la va fer sencera, amb els peus nus. N'havia fet una promesa i no s'hi va pensar gens. Nosaltres, al seu costat, miràvem de reull com li lliscàva un mar de llàgrimes, per les galtes... El meu pare havia emmalaltit injustament, a una edat massa d'hora per marxar, i els seus, pregàvem per la seva salut, perquè aquell que moria a la Creu s'adonés que ens calia un miracle per aconseguir que el nostre continués al nostre costat. Suposo que ahir, la mare també recordava aquells moments de fa tants anys... i mirava amunt, amb la il·lusió de sentir-se observada per la persona que més ha estimat, allà on fós ara. I sense verbalitzar, es dirigia al seu Déu a qui tants cops, encara, segueix anomenant a les seves oracions diàries.

Pare nostre que sou al cel, que al cel siguis...

2010, Setmana Santa a Mataró

2010-04-02T22:40:00.001+02:00

Dijous Sant. Arribada dels Soldats de la Pau de Mataró: els nostres Armats. Les seves desfilades han estat reconegudes Patrimoni Cultural de la Ciutat des del 2002. Els qui també van ser anomenats “Caps de Ferro” i “del Morrió” -quan participaven a les processons del segle XVIII-, van omplir ahir la plaça de l’Ajuntament, on els mataronins i mataronines els esperàvem amb ganes, per gaudir del transcurs de l’esdeveniment. N’hi ha hagut, recentment, que els han qualificat com als “millors del món”... Sigui així, o no tant, el que sí que és cert és que el que representen pels qui som residents és, també, reconegut més enllà de les nostres fronteres.

Gràcies, capità Manàia, per saber-ne organitzar aquestes desfilades. Gràcies, per fer-ne tan amè l’acte. No és gens d’estranyar, atesa la vostra trascendència, que l’any 2007 se us atorgés la Medalla de la Ciutat.

Traduccions traï-dicionals de la Setmana Santa

2010-04-01T15:32:00.001+02:00

Quina relaxació... encara ni he llegit el diari, avui. Asseguda, davant de l'ordinador, escolto algunes peces de música chill out: prelude; exhale; the ocean... tot és quasi bé perfecte en aquests instants...
Des dels porticons de casa veig com el cel va canviant de color. Aquest matí l'astre rei deixava entreveure alguns dels seus episodis, però amb només un fil d'alegria. Durant una estona, fins i tot ha permés que una mena de plugim serè s'aboqués des dels núbols que es movien per la part alta de la ciutat: l'avís.
Fa olor de Setmana Santa; fa gust de tranquil·litat. Es respira quietud... M'agrada. I penso... penso amb el sentit que se li dóna, en la diversitat de versions que s'extrauen d'aquests dies, "sants"?. Culte, religió, sacrifici...; palmes i palmons, estrenes de roba..., mones de Pasqüa, dinars especials...; festa, vacances, viatges; criatures, pares, mares, avis i àvies..., palmes i palmons novament... L'ou com balla, visca la gresca... La vella Qüaresma!!!, quantes li queden de cames, fill?... Ep, padrí, no t'oblidis de la meva mona!!! Aquest any la vull de... dels Gormitis, (el que fan les modes, oi?).
Jo mateixa, esclava de la publicitat, aquest matí mentre el sol s'esvaïa entre els núbols i deixava caure la petita pluja, he proveït la bossa de la compra de diferents productes que acabaran sent la mona de Pasqüa del meu nét: l'avi n'és el padrí. És obvi, és normal, és el que tothom fa. (No és cert, no m'enganyo, en sóc conscient).

Rebobino mentre miro el cel com varia els seus colors dintre d'una immensitat indiscutible, descobreixo quan n'és d'intel·ligent la natura i quant de petits en som, nosaltres, i faig ferma la certesa de les coses...
Ja no fa sol, s'enterboleix l'horitzó. L'estona se'm fa agradable, sí. El cel, ara, ens recorda la Història. Una història de patiment i de traïcions.

La gresca... per a un altre dia...

A tots aquells i aquelles que, sense saber-ho, faran història per ser com són.

AL MEU PARE (principis de 1977)

2010-03-31T16:24:00.002+02:00

Pare,

et ploro ara que no et sento el respirar,

ara que el temps es para,

demà, ni sabré plorar...

Pare,

et ploro ara perquè ja ni sento amor,

ara que no ets a casa,

ja no escolto cant joiós.

Pare,

jo a tu et diria...

no voldria veure't trist,

que potser, aprop, un dia,

reviurem de nou l'ahir.

Pare,
recordo imatges d'un dia amb pluja, d'un dia amb vent,
pare, veure't voldria
per uns instants, pel teu present...

Enyors: una dolça i petita presa de xocolata

2010-03-23T21:48:00.001+01:00

Enmig d'un trànsit de passatgers, pujem tots, que marxa... Ufff, ja són quasi bé dos quarts... perdré el C1... Ostres! quin mal de cap que tinc, i no porto Ibuprofé al damunt, merda!
Ells, aliens a l'estrès de la resta dels viatgers que compartiem transport públic aquesta tarda, parlàven i parlàven, i n'he fet atenció. El tema m'atreia. En un llenguatge d'enyors i de nostàlgies feien reviure una petita i dolça presa de xocolata, la humil companya de la llesca de pa dels berenars de la seva infància. "Recorda?" li preguntava ell, "en sortir d'escola jo ja tenia preparat el mossec que havia de servir-me per arribar sense fam al vespre..." I somreien tots dos, en fer memòria de les mesures desproporcionades del dolç obscur i del preparat de farina de blat que els omplia l'estòmag aquelles tardes de, qui sap quants anys feia? "Doncs a casa també teniem per costum de fer un postre especial, els diumenges: pa amb vi i sucre! Que n'era de bó... vostè, n'havia tastat algun cop?" I ell ha contestat sense dubtar-hi: "dona, i tant! aquell era un excel·lent comiat dels dinars festius... Ui, disculpi'm, que ràpid m'ha semblat avui el trajecte... haig de baixar, aquesta ja és la meva parada" ha interromput de sobte ella. "Molt de gust, doncs, senyora" ha saludat ell. "Igualment, que tingui un bon dia", s'ha comiat ella.
Durant força estona he seguit capbuçada en aquella conversa creada entre dos desconeguts que, casualment, han compartit espai durant el trajecte que va des de la Diagonal fins a la ronda de la Universitat. Aquelles llesques de pa amb vi i sucre i les dolces i petites preses de xocolata d'antany n'havien estat el motiu.
Susceptibilitats? Diguem-ho així... però, a quants de molts nosaltres ens caldria saber gaudir de les tantes dolces i petites coses amb què comptem?...

Il·lustració: Paloma Valdivia

EL MEU POEMA D'AVUI (Creat l'agost del 1977)

2010-03-21T21:47:00.001+01:00

Avui he sentit plorar l'ocell que m'estimava.
Plorava, perquè li volien prendre la lluna,
plorava, perquè el cel li havia tancat els ulls
i els núvols s'enfosquien al seu mirar...
Avui he plorat jo també
per aquell ocell trist que volia prendre'm ben fort les mans sense aconseguir-ho,
ni amb un esforç del seu cor.
Avui he plorat,
perquè estimo aquell ocell vençut.
Aquell ocell perdut
per un miserable tros de pluja.
Per un estel
que ha mor dins seu.

M'agradaria molt,
que les mans amaguéssin trossos de sucre i mel fosa.
M'agradaria tot això i molt més
per esborrar totes les llàgrimes.